Laude arbitral dictat el 27 d’abril de 1994 per Manuel Ramón Alarcón Caracuel, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte col·lectiu plantejat per la secció sindical de CCOO de l’empresa HM de Barcelona
Antecedents
Primer. L’article 34 del vigent Conveni col·lectiu per a la indústria d’hostaleria i turisme de Catalunya diu en el seu paràgraf primer:
«Fiestas no recuperables. Las fiestas no recuperables, cuando no se disfruten o coincidan con la fiesta semanal, el trabajador tendrá derecho a disfrutarla en otra fecha y la empresa deberá abonar un 40% de acuerdo con la tabla salarial, salvo cuando la fiesta coincida con el período de vacaciones, en cuyo caso quedará absorbida».
Segon. L’empresa proposa a la representació dels treballadors un calendari per a l’any 1994 en virtut del qual les festes, a les que en principi hi tenen dret els treballadors (excepte en cas d’absorció per coincidència amb les vacances), es reduirien de 14 a 1, en coincidir tres de les festes (l’1 de gener, el 19 de març i el 24 de setembre) en dissabte i pretendre l’empresa que no es gaudeixin en una dia diferent.
Tercer. La representació dels treballadors no hi està d’acord perquè entén que conculca l’esmentat article 34 del conveni col·lectiu. En conseqüència, va instar procediment de conciliació i mediació davant del Tribunal Laboral de Catalunya, al qual les parts decideixen sotmetre la qüestió controvertida a qui subscriu, per tal que, arbitrant en dret, dicti laude vinculant.
Quart. Citades ambdues parts conjuntament a presència arbitral per exposar verbalment les seves posicions, la representació dels treballadors insisteix en la necessitat d’aplicar l’article 34 en els seus inequívocs termes, a més de fer diverses consideracions sobre l’aplicació d’aquest article en altres empreses del sector i d’argumentar que l’article en qüestió no pot ser interpretat de manera que els treballadors perdin alguna o algunes de les festes anuals per atzar del calendari. Preguntats per aquest àrbitre sobre la justificació de l’increment salarial del 40%, la resposta és que amb aquest increment es pretén compensar el perjudici que per a un treballador suposa haver de gaudir d’una festa en un dia diferent al de la resta de ciutadans i, més concretament, al dels seus familiars.
Cinquè. La representació empresarial argumenta bàsicament el següent:
a) Que l’empresa no fa qüestió de si es treballen 1.826 hores i 27 minuts l’any o menys, atès que l’article 30 del conveni col·lectiu diu que aquesta serà la jornada anual «màxima». I, de fet, l’empresa proposa un calendari en què, tot i que no es trasllada a dies diferents el descans de les tres festes coincidents en dissabte, la jornada anual només sumaria 1.824 hores.
b) Que la qüestió es redueix estrictament a la interpretació de l’article 34 del conveni col·lectiu. En la seva opinió, el fet que l’esmentat precepte parli de la festa setmanal —en singular i utilitzant el terme festa en lloc de descans— vol dir que el mandat de trasllat del gaudi a un dia diferent ha d’entendre’s limitat a quan la festa setmanal cau en diumenge, perquè solament aquest dia és la «festa setmanal» i no el dissabte. Aquesta interpretació concorda, a més, amb la solució adoptada pel Govern en el Reial Decret 2.001/1983, de 28 de juliol, l’article 45.2 del qual —en ús de l’autorització continguda en l’article 37.2 de l’Estatut dels treballadors— estableix que, quan alguna de les 12 festes estatals coincideix en diumenge, es traslladarà al dilluns següent. Per últim, la representació empresarial argumenta que no hi ha un dret absolut al gaudi de les 14 festes anuals, tal com ho prova el fet que, si alguna cau en període de vacances, es perdrà.
c) Finalment, la representació de l’empresa proposa que, atès que el descans setmanal a l’empresa és molt divers —només algunes vegades coincideix en dissabte i diumenge— s’adopti la solució de traslladar a un dia diferent una festa quan caigui en el «segon dia» del descans setmanal de cada treballador, però no en el primer. Per exemple, si un treballador té el seu descans setmanal en dimecres i dijous i una festa cau en dimecres la perdria, però si cau en dijous es traslladaria a un altre dia i no la perdria. Quant als treballadors el descans dels quals caigui en dissabte i diumenge no tindrien cap dret a trasllat de la festa coincident en dissabte i, si coincideix en diumenge, ja s’encarrega el Govern de traslladar-la al dilluns. En opinió de l’empresa, d’aquesta manera tots els treballadors estarien en les mateixes condicions, mentre que amb la interpretació pretesa per la representació dels treballadors es produiria una desigualtat: uns tindrien dret a traslladar la festa coincident amb qualsevol dels seus dies de descans setmanal, mentre que altres solament tindrien dret a aquell trasllat quan coincidís en dissabte, perquè —atès l’article 45.2 del Reial Decret 2.001/1983— en diumenge mai hi pot haver una coincidència.
Vistos els antecedents exposats, cal fer les següents
Consideracions jurídiques
Primera. El fet que l’article 34 del conveni col·lectiu de referència hagi emprat l’expressió «festa setmanal» en lloc de «descans setmanal» és, en suma, l’origen del problema. Per als representants dels treballadors es tracta d’una expressió desencertada i explicable, probablement, per antecedents històrics; és molt freqüent que en les successives edicions dels convenis s’arrosseguin expressions que, en el seu moment, van tenir un sentit, però que amb els subsegüents canvis normatius esdevenen equívocs, però que cal entendre com a sinònim del «descans setmanal». Ans al contrari, la representació empresarial creu, per les raons abans ressenyades, que per «la festa setmanal» cal entendre «el diumenge».
Segona. La interpretació pretesa per l’empresa significaria buidar el contingut normatiu del precepte en qüestió. En efecte, n’hi ha prou en substituir l’expressió «la festa setmanal» pel «diumenge» per constatar com l’article 34 del conveni col·lectiu esdevindria un precepte sense aplicació possible, atès que per hipòtesi legal (la dimanant de l’article 45.2 del Reial Decret 2.001/1983 adduit per la pròpia empresa) les festes mai coincideixen en diumenge, car ja s’encarrega el Govern de fer que no coincideixin. I és més, en la reforma de l’Estatut dels treballadors, que està a punt de ser aprovada, aquesta facultat del Govern de traslladar les festes que coincideixin en diumenge al dilluns següent esdevé una obligació. D’aquesta manera, i donat el principi hermenèutic segons el qual les normes han de ser interpretades en el sentit favorable a la seva efectivitat i cal renunciar a qualsevol interpretació que les faci inútils, no és possible acceptar la interpretació pretesa per l’empresa.
Tercera. Contràriament, la interpretació pretesa per la representació dels treballadors és l’única que permet no buidar de contingut el precepte en qüestió. És clar que l’objectiu que es pretén és que els treballadors no pateixin menyscapte en el gaudi de les festes anuals degut a l’atzar del calendari, per la qual cosa ordena que, quan aquest atzar determini una coincidència de dos motius de descans —el setmanal i el d’una festa anual—, la festa anual passi a ser gaudida en un dia diferent. Aquesta és la regla: el gaudi íntegre de les festes anuals. I aquesta regla té una excepció: «salvo cuando la fiesta coincida con el período de vacaciones». I, com és ben sabut, «l’excepció confirma la regla», atès que no es pot exceptuar allò que no existeix prèviament. Encara que, per ser exactes, malgrat aquesta formulació en clau d’excepció —»salvo…»—, el cert és que més que una regla i una excepció el que el precepte conté són dues regles diferents i perfectament compatibles: quan la coincidència es produeixi amb el descans setmanal, la festa haurà de gaudir-se un altre dia; quan la coincidència és amb el període vacacional, la festa serà absorbida, és a dir, es perdrà.
Quarta. Aquesta interpretació de l’article 34 del conveni no comporta cap desigualtat. Al contrari, tots els treballadors gaudiran de les 14 festes anuals (excepte aquella que coincideixi amb les seves vacances) i en això consisteix la igualtat. En canvi, la interpretació pretesa per la representació empresarial sí que comportaria desigualtats: sols cal examinar el calendari propost per l’empresa per al 1994 i es pot comprovar que els treballadors el descans setmanal dels quals sigui en dissabte i en diumenge perdrien aquest any 3 festes anuals. En canvi, per posar un exemple, aquells que tinguessin el descans setmanal en dilluns i en dimarts perdrien un total de 6 festes anuals. Per tal d’evitar-ho l’empresa va proposar, en la compareixença davant d’aquest àrbitre, una mena de solució intermèdia en virtut de la qual el primer dia del descans no estaria afectat per la regla del gaudi en dia diferent en cas de coincidència amb una festa anual, mentre que el segon sí que n’estaria. Així doncs, l’exemple de dilluns i dimarts implicaria, per al 1994, perdre 4 dies de festa, mentre que els que tinguessin el descans setmanal en dijous i en divendres solament en perdrien dos. Com s’observa, aquesta regla intermèdia —a la qual, a més, és molt difícil trobar encaix en el text de l’article 34— també comporta desigualtats.
Cinquena. Ara bé, l’article 34 del conveni conté una tercera regla: que quan un treballador treballi —per raons d’orientació dels torns— en un dia de festa no només no haurà de gaudir aquesta festa un dia diferent, sinó que, a més, rebrà l’increment salarial del 40% per aquell dia de festa treballat. Aquesta regla té una justificació molt clara que va ser exposada per la representació dels treballadors: no és igual fer festa el mateix dia que la família que haver de treballar en aquell dia i fer la festa un dia diferent. Aquesta incomoditat o perjudici —en termes de relacions familiars, etc.— és just que tingui una compensació: l’increment salarial esmentat. Però, un cop acceptat això, és evident que aquesta justificació desapareix quan ens trobem davant d’un supòsit diferent: no el d’haver treballat un dia de festa, sinó el de no haver-lo treballat —per coincidir amb un dia de descans setmanal del treballador—, la qual cosa ha de provocar, com hem dit anteriorment, gaudir aquest descans setmanal en una altre dia diferent, però no hi ha cap raó per percebre un increment salarial, atès que, en aquest cas, el treballador sí ha descansat, conjuntament amb la seva família i amb la generalitat dels ciutadans aquell dia de festa. Per tant, cal fer una interpretació finalista i correctora del tenor literal de l’article 34 —en el sentit explicat— per tal d’evitar un resultat il·lògic i injustificat.
En atenció a tot el que s’exposa, d’acord amb el meu lleial saber i entendre, i arbitrant en dret, dicto el següent
Laude arbitral
L’article 34, paràgraf primer, del Conveni col·lectiu per a la indústria d’hostaleria i turisme de Catalunya actualment vigent ha de ser interpretat de la forma següent:
a) Quan, en virtut de l’organització del calendari de l’empresa, un treballador està obligat a treballar en alguna de les 14 festes anuals, tindrà dret a gaudir del descans corresponent en un dia diferent i, a més, a rebre un increment salarial del 40% per cada dia de festa treballat.
b) Quan alguna de les 14 festes anuals coincideixi amb algun dels dies de descans setmanal d’un treballador, aquest tindrà dret a gaudir del descans corresponent a aquella festa en un dia diferent.
c) Quan alguna de les 14 festes anuals coincideixi amb el període de vacances, serà absorbida, sense que el treballador afectat per aquesta coincidència tingui dret a gaudir-la en una altra data diferent.