Laude arbitral dictat el 29 de juliol de 1998 per Eduardo Rojo Torrecilla, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte existent a l’empresa SMSL
Aquest laude versa sobre el següents
Fets
Primer. Amb data 6 de juliol de 1998 M.F.E., delegat a Barcelona de l’empresa SMSL i M.D.M., president del comitè d’empresa, van presentar l’escrit davant del Tribunal Laboral de Catalunya en sol·licitud de conciliació pel que fa a diverses qüestions litigioses derivades del Conveni col·lectiu provincial de Barcelona per a les empreses de neteja d’edificis i locals, article 74 i disposició addicional 3a.
Celebrat l’acte de conciliació el 14 de juliol, es van constatar les diferències existents entre la part empresarial i la part treballadora. Davant d’aquesta circumstància les parts van arribar a l’acord de sotmetre’s expressament al tràmit d’arbitratge en dret previst en els articles 11 i ss del Reglament del Tribunal Laboral de Catalunya i van proposar per unanimitat qui subscriu aquest arbitratge. Aquesta proposició va ser acceptada per aquest àrbitre amb data 20 de juliol.
Segon. L’àrbitre va citar les parts per al tràmit de compareixença previst en la normativa reglamentària el dia 22 de juliol a les 09:00 h. A aquest acte, hi van assistir M.F.E., per la part empresarial i M.D.M. T.C.N. i M.A.N.C., per la part treballadora. A les preguntes d’aquest àrbitre, ambdues parts compareixents es van ratificar en els seus posicionaments i van aportar els escrits i la documentació que van considerar oportuns per a la defensa de les seves posicions (documentació que queda incorporada a l’expedient arbitral). En aquest tràmit la representació empresarial va manifestar que la quantia de la paga de beneficis s’abonava de conformitat amb unes taules salarials d’abril a desembre i amb les de l’any següent de gener a març o, dit d’una altra manera, que la quantia abonada no era idèntica cada mes.
Tercer. El litigi es produeix en el desacord de les parts sobre la interpretació de l’article 74 del conveni col·lectiu provincial i de la disposició addicional 3a. Les qüestions sotmeses a arbitratge són textualment les següents:
«1. Quin és el valor de la paga extraordinària de març a prorratejar? El que hi ha fixat en el conveni per al moment en què s’hauria de fer efectiva? O, ha de ser el valor fixat en el conveni en el moment de l’inici de la seva meritació?
2. S’ha de regularitzar el valor del prorrateig de la paga de març quan l’empresa té constància del valor que assigna el conveni a aquesta paga?».
Quart. Aquest àrbitre ha estudiat detalladament tota la documentació aportada en l’expedient arbitral i ha escoltat l’exposició oral d’ambdues parts en el tràmit de compareixença. D’acord amb tot això i amb subjecció a la normativa vigent, manifesta la seva tesi jurídica en tractar-se d’un arbitratge en dret sobre el litigi suscitat, amb estricta subjecció als termes de la normativa controvertida i a totes aquelles altres que sigui necessari interpretar i aplicar per a la correcta resolució del litigi.
A tots aquests fets els és d’aplicació la fonamentació jurídica següent, és a dir els següents
Fonaments de dret
Primer. Procedeix resoldre el litigi suscitat i donar resposta de forma conjunta a les dues qüestions plantejades, perquè aquest àrbitre considera que hi ha una estreta interrelació entre ambdues qüestions objecte de debat.
Analitzem doncs les qüestions sotmeses al bon criteri d’aquest àrbitre.
El litigi plantejat se centra en la determinació del criteri que ha de regir per a l’abonament de la paga anomenada de participació de beneficis. La qüestió a debat, que no es va poder resoldre en tràmit de conciliació, és la de saber si l’import de la paga de beneficis fixada a l’article 74.c) del conveni ha d’abonar-se segons la quantia fixada per al moment en què s’hauria de fer efectiva, o bé si s’ha d’abonar segons el valor salarial fixat en conveni en el moment de l’inici de la seva meritació.
Els interrogants suscitats obliguen necessàriament aquest àrbitre a determinar prèviament si ens trobem en presència d’una paga de beneficis autèntica o bé si l’article 74 del conveni estableix una paga extraordinària semblant a la que s’abona el 30 de juny i el 15 de desembre, amb l’única diferència que la paga objecte de debat es prorrateja, per acord de les parts, en 12 mensualitats. I per a la nostra anàlisi, és obvi que hem de partir de la redacció literal de l’article 74.c) que disposa el següent: “30 dies de salari base de conveni més antiguitat i plus de conveni (9.862 pessetes) en concepte de participació de beneficis, que s’haurien d’abonar abans de l’1 d’abril següent a la finalització de l’exercici econòmic en què s’hagi meritat”.
Per aclarir el litigi suscitat, cal indicar que les quanties de les 3 “gratificacions” recollides a l’article 74 del conveni són idèntiques i que la quantia del plus conveni en les 3 pagues es refereix a la taula salarial de l’any en què s’abonen.
Segon. Malgrat que ara no és procedent efectuar un estudi doctrinal de la paga de beneficis, sí que es pot afirmar que per obtenir aquesta condició, s’ha de tractar d’una quantia connectada o relacionada amb els beneficis realment obtinguts per l’empresa, ja que en cas contrari aquesta paga es configurarà com una paga extraordinària afegida i molt més quan la seva quantia es calculi a l’igual de les altres 2 pagues en funció de les taules salarials corresponents a l’any en què han de ser abonades, tal com manifesta el Tribunal Superior de Justícia de Castella-La Manxa en la sentència de 14 de novembre de 1992, aportada per les parts a aquest àrbitre en el tràmit de compareixença.
Si ens trobem en presència d’una autèntica paga de beneficis, això determinarà que la quantia que s’ha d’abonar tingui com a referència el moment de l’inici de meritació i no el del pagament efectiu si el pagament es fa l’any posterior. En aquest sentit es manifesten diverses sentències que tot seguit analitzaré.
La sentència del TSJ de Navarra de 4 de març de 1996 (art. 495) entén que s’ha de distingir meritació i pagament de la paga de beneficis (fins i tot, sorprenentment, segons el meu parer, quan aquesta paga s’hagi convertit en una quantia fixa), ja que la meritació es produeix a 31 de desembre i no durant el primer trimestre de l’any següent. Per la Sala la paga de beneficis “com que es merita en funció de les circumstàncies de l’any anterior a l’any que es paga i el temps de treball desenvolupat per l’empleat durant l’any anterior, s’abona segons els salaris de l’any anterior o any de meritació i no dels salaris de l’any de pagament”.
En el mateix sentit la sentència del TS (4a) de 20 de setembre de 1993 afirma que la paga de beneficis es refereix a l’anualitat anterior al moment de pagament i se’n permet excepcionalment el pagament durant el primer trimestre de l’any posterior però sense que se’n modifiqui la quantia, “ja que si no existís aquesta excepció i se seguís la regla general, en meritar-se la paga durant l’any hauria de ser abonada al final del mateix any, per la qual cosa no tindria sentit discutir sobre la quantia”.
També la sentència del TSJ de Galícia de 2 de juny de 1992 (art. 3034) es manifesta a favor de calcular la quantia de beneficis a raó del salari fixat per a l’any que es tracti, bo i prescindint del moment en què s’aboni; incidentalment hem d’indicar que la tesi de la sentència és, a més de contrària a la pretensió dels sindicats impugnants, contradictòria amb la tesi definida per la Direcció General de Treball en l’informe preceptiu, perquè es tracta d’un procés de conflicte col·lectiu, informe en el qual s’afirma que, llevat del que disposa expressament el conveni, s’ha d’entendre que la paga s’abonarà a raó del salari que regeixi en el moment del seu pagament.
Com es pot observar, les sentències que s’han examinat fins ara procedeixen a diferenciar clarament què s’ha d’entendre per data de meritació i data de pagament de la paga de beneficis. Així queda clar que si es tracta d’una paga vinculada estrictament als beneficis de l’empresa, haurà de ser abonada de conformitat amb les quanties fixades per a l’any en què s’hagin obtingut els beneficis. Fins i tot la sentència del TSJ de Canàries (Santa Cruz de Tenerife) de 30 de juliol de 1993 (art. 3504) afirma que el dret a la meritació de la paga queda condicionat a l’efectiva obtenció dels beneficis, “per la qual cosa és obvi que no és procedent el seu abonament quan no hi hagi rèdits en l’activitat mercantil de l’empresa”.
Per contra, si es tracta d’una paga més, és a dir, una distribució del salari total anual en la forma que millor convingui als interessos de les parts negociadores o contractants, no podem aplicar el criteri d’abonament vinculat a la data de l’inici de la meritació, sinó a la del moment en què s’ha de fer efectiva, tal com s’ha apuntat amb anterioritat quan hem fet referència a la sentència del TSJ de Castella-La manxa de 14 de novembre de 1992.
En el mateix sentit una altra sentència del mateix tribunal, de 29 de setembre del mateix any (art. 4566) en què se substancia un litigi idèntic al de la sentència anterior, manifesta que la paga anomenada de beneficis és una denominació que prové d’una nomenclatura tradicional, que no es refereix a l’existència de beneficis reals, sinó que correspon a una retribució ordinària pel treball prestat, ja que “es correspon amb el pagament del treball realitzat, diferit en el temps a un determinat moment superior al mes i no està relacionada amb la realitat o quantia dels beneficis patronals obtinguts”.
En una línia semblant a la que s’acaba d’exposar és important fer referència a la sentència del TS (4a) de 14 d’abril de 1997. Es tracta d’un litigi en què l’empresa considera que la paga de beneficis s’ha d’ajustar pel que fa a la quantia a la taula salarial de l’any anterior al seu pagament i no al de l’any en què s’abona, tesi rebutjada pel TS atès que les pagues que s’abonen segons conveni són totes idèntiques, per tant conclou que en aquest cas no es tracta d’una paga de beneficis sinó d’una paga extra més i que el seu règim és el mateix, “és a dir el salari percebut en el moment de satisfer la paga en qüestió”.
Tercer. Després de la detallada anàlisi de la jurisprudència esmentada, del text de l’article 74 del conveni col·lectiu i de les manifestacions de les parts en el tràmit de compareixença previ a l’emissió del laude, aquest àrbitre considera que no es tracta d’una autèntica paga de beneficis, amb independència que la redacció de l’article 74.c) inclogui aquesta referència expressa i que a més sembla vincular-los necessàriament al fet que s’hagin meritat en l’exercici econòmic anterior. Com que aquesta quantia és idèntica a la de les pagues extraordinàries de juliol i desembre, és obvi que només es tracta d’una determinada distribució de l’import salarial anual i que la data a la qual s’ha de referir la quantia és la del moment de pagament, encara que es prorrategi al llarg de 12 mesos. De l’estudi de la documentació aportada per les parts, i de les seves manifestacions en el tràmit de compareixença, aquest àrbitre entén, i així ho manifesta encara que sigui incidentalment, ja que es tracta d’una qüestió en què no pot entrar l’arbitratge, que una via de solució del conflicte per a anys venidors seria l’abonament de la paga en un període que anés de gener a desembre del mateix any i amb una quantia idèntica per cada mes si es continua prorratejant, ja què és obvi que aquesta reflexió no deixa de ser un mer suggeriment efectuat amb vista a evitar el plantejament de futurs litigis en seu arbitral.
Un cop vist el que s’ha exposat anteriorment i després d’examinar els fets provats i els fonaments de dret que han de ser utilitzats en aquest litigi, aquest àrbitre emet el següent
Laude arbitral
El valor de la paga extraordinària de març a prorratejar, segons el que fixa l’article 74.c) del conveni col·lectiu provincial, és el fixat en el moment en què ha de fer-se efectiva. Consegüentment, s’ha de regularitzar el valor del prorrateig de la paga de març en el període abonat en els mesos d’abril a desembre, de conformitat amb els increments establerts per al període de gener a març de l’any posterior.
El laude únicament es podrà recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució arbitral (incongruència) o vulneració dels drets fonamentals o del principi de norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar a l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.