Laude arbitral dictat el 29 de març de 1993 per Ramón Alarcón Caracuel, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa APSA
Antecedents
Primer. En el conveni col·lectiu de l’empresa APSA, en vigor per als anys 1992 i 1993, es regulen en capítols separats (III i IV) les «condicions econòmiques» i les «condicions socials». Les primeres són inequívocament retribucions salarials, mentre que les segones inclouen conceptes molt heterogenis, alguns dels quals són reconduïbles a complements salarials (per exemple, el «premi de constància», que pot ser conceptuat com un complement personal de venciment únic), altres són millores voluntàries de la Seguretat Social (per exemple, el complement durant la baixa per incapacitat laboral transitòria) i encara unes altres s’inclouen en els anomenats fringe benefits (el premi de nupcialitat).
Segon. Algunes d’aquestes «condicions socials», per exemple el premi de jubilació o el subsidi de defunció, consisteixen a l’abonament de quantitats equivalents a un cert nombre (sis, tres) de mensualitats de salari. Aquest mètode de fixació fa que les condicions no estiguin afectades per la controvèrsia plantejada i sotmesa a arbitratge.
Tercer. Per contra, altres «condicions socials» consisteixen al pagament d’una quantitat concreta —per exemple l’ajut familiar consisteix a l’abonament de 4.794 pessetes mensuals per a cada fill menor de 16 anys o la «guarderia»: 8.390 pessetes mensuals per a cada fill fins als 4 anys, quantitats de les quals no es preveu cap revisió per al segon any de vigència del conveni col·lectiu, a diferència del que passa amb les «condicions econòmiques» del capítol III i del que succeïa amb les «condicions socials» en els convenis col·lectius anteriors, que han estat aportats com a prova documental.
Quart. Precisament aquesta diferència de tractament porta al comitè d’empresa a plantejar la possibilitat d’entendre que, tot i que el conveni no en diu res expressament, hauria d’aplicar-se a aquestes «condicions socials» la mateixa revalorització prevista per a les «condicions econòmiques» durant el 1993, segon any de vigència del conveni col·lectiu.
Cinquè. En la compareixença del dia 22 de març de 1993, preguntades per l’àrbitre, les parts exposen succintament el següent:
Per part de l’empresa es diu que la no inclusió de la revalorització dels beneficis socials en el segon any de vigència del conveni (1993) va ser plenament conscient i fruit d’una oferta realitzada per l’altra part en la segona plataforma durant la negociació del conveni actual.
Per part del comitè d’empresa es diu que és cert que en aquesta plataforma s’acceptava la congelació dels beneficis socials el segon any, però sobre la base d’obtenir altres contrapartides que després no es van assolir, raó per la qual en reunions posteriors van tornar a reivindicar aquesta revalorització. Si aquesta finalment no apareix en el conveni es deu, segons afirmen, a un error per part seva.
Vistos aquests antecedents, cal fer les següents
Consideracions jurídiques
Primera. El conveni col·lectiu té una naturalesa híbrida, normativa i contractual, tot i que en el nostre sistema jurídic predomina el caràcter normatiu, la qual cosa obliga a remetre’s preferentment als principis d’interpretació de les normes jurídiques i, només de manera secundària, a les regles d’interpretació dels contractes.
Segona. Pel que fa als primers, l’article 3 del Codi civil diu que «las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas». Aquests són els criteris de la interpretació literal, sistemàtica, històrica i d’actualització.
Tercera. Si apliquem aquests criteris a la norma sotmesa a l’arbitratge, tots porten a la mateixa solució: les «condicions socials» expressades en quantitats concretes no han de ser revaloritzades el 1993. Aquest és el sentit «literal» de l’omissió de la revalorització. La interpretació sistemàtica, d’altra banda, també comporta la mateixa solució tot indicant quan el conveni vol establir aquesta revalorització ho fa expressament; com també comporta la mateixa solució la interpretació històrica: si en convenis anteriors es va introduir aquesta revalorització, el fet de no haver-la esmentat en el conveni vigent només pot voler dir que ha deixat de ser obligatòria.
Quant al darrer criteri, el d’actualització, és inaplicable quan es tracti de normes coetànies, és a dir, sense lapsus temporal rellevant entre el moment del seu naixement i el de la seva aplicació, com és el cas del conveni col·lectiu objecte d’examen.
Cuarta. Aquesta conclusió interpretativa únicament podria contradir-se mitjançant una interpretació correctora del sentit de la norma amb base en la indagació de la voluntat de les parts contractants.
Per mitjà d’aquesta via es poden adduir les regles sobre interpretació dels contractes. Sobretot, la continguda en el segon paràgraf de l’article 1.281 del Codi civil: «Si las palabras parecieren contrarias a la intención evidente de los contratantes, prevalecerá ésta sobre aquellas». Ara bé, de la indagació efectuada es dedueix que la intenció, almenys d’una de les parts contractants (l’empresa), és plenament coincident amb el sentit literal del conveni, això és, la no revalorització de les «condicions socials». Aquesta conformitat entre la intenció interna i la voluntat expressada no és tan evident en el cas de l’altra part, sinó que més aviat sembla haver-hi una discrepància deguda, segons manifestà el comitè d’empresa, a un error. No obstant, aquest error no pot redundar en perjudici de l’altra part.
En definitiva, aquest error pot haver conduït a una acceptació del conveni sense la total comprensió dels seus termes que, malgrat tot, són clars: no hi ha revalorització de les «condicions socials». Si es considera que, precisament motivat per aquest error i per la discordància entre la intenció «desitjada» i «l’expressada» per una de les parts, s’ha produït una certa obscuritat del conveni en el punt controvertit, també es podria adduir la regla que conté l’article 1.288 del Codi civil: «La interpretación de las cláusulas oscuras de un contrato no deberá favorecer a la parte que hubiera ocasionado la oscuridad». És a dir, l’error i l’obscuritat que se’n pugués derivar, en cap cas, podria afavorir als treballadors i perjudicar l’empresa que no va cometre aquest error.
Per tot això, d’acord amb el meu lleial saber i entendre i arbitrant en dret, dicto el següent
Laude arbitral
Durant l’any 1993, l’empresa APSA no està obligada a revaloritzar les quantitats que abona als seus treballadors en concepte de «condicions socials».