Laude arbitral dictat el 3 de juny de 1997 per María José Abella Mestanza, Eduardo Alemany Zaragoza i José Antonio Gómez Cid, membres del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte existent a l’empresa LM
La representació legal de l’empresa LM i C.S.P. han sol·licitat l’arbitratge del Tribunal Laboral de Catalunya per dirimir les qüestions següents objecte de conflicte:
1. Determinar si és procedent que l’actora cobri les comissions, de forma fixa o variable, a partir de gener de 1997, pel treball que realitza o pel treball que realitzava l’any 1992, data de la seva incorporació a l’empresa, i que es fixi la quantia que haurà de cobrar, si és fixa, o el tant per cent, si és variable, partint de les publicacions de 1992.
2. Establir si és procedent que l’actora percebi la indemnització per clientela per al supòsit d’una reducció de les publicacions de 1992.
3. Determinar si és procedent que el contracte de l’actora hagi de protegir-se perquè, en cas de ser acomiadada en els tres pròxims anys, es fixi la indemnització a percebre.
Antecedents
I. C.S.P. va iniciar la seva relació amb la companyia LM en el mes d’octubre de 1982, en règim de treball per compte propi, com a agent comercial lliure, per a la promoció d’operacions mercantils de venda de publicitat a difondre a les publicacions de l’empresa, dedicada al negoci editorial. Percebia com a contraprestació dels seus serveis una comissió del 25% de les operacions que concertava.
II. El primer de febrer de 1992 les parts van convenir una novació objectiva del vincle que mantenien i que, a partir d’aquella data, va quedar configurat conforme als paràmetres següents:
a) Van concertar una relació laboral de naturalesa comuna, per la qual C.S.P. va passar a exercir les funcions pròpies d’un venedor de l’empresa, amb categoria professional equiparada, a efectes retributius, a cap de negociació.
b) La retribució es va establir en la modalitat mixta de fix garantit, més variable determinat per les comissions reportades en funció de l’acompliment dels objectius contractualment definits.
El fix garantit es va establir en 5.000.000 de pessetes anuals, pagadores en 15 pagues l’any, del mateix import cadascuna.
Quant al variable, en un 7% de la facturació neta efectuada per la seva intervenció, calculada sobre l’excés de 55.500.000 pessetes anuals. L’objectiu de venda per a 1992 es va fixar en 139.279.000 pessetes.
La superació de l’objectiu proposat donava dret a C.S.P. a la percepció d’un 1% addicional sobre els excessos definits, i a una bonificació d’1.000.000 de pessetes en l’exercici esmentat.
c) Com a conseqüència de la incorporació de C.S.P. a la plantilla de l’empresa en règim laboral comú, la cartera de clients que ella mantenia com a pròpia fins al mes de febrer de 1992, va passar a pertànyer al seu contractant.
d) L’empresa va reconèixer a C.S.P. una “antiguitat” de primer d’octubre de 1982. Des que es va efectuar el contracte laboral comú s’ha anat consignant aquesta data en els rebuts mensuals de salaris.
III. El règim precedent de condicions es va mantenir fins al mes de maig de 1994, amb les actualitzacions, sobre el fix garantit, resultants de l’aplicació dels increments acordats pel Conveni col·lectiu del sector de la premsa no diària.
Amb efectes de primer de maig de 1994, i sense que en consti la subscripció de cap document, C.S.P. va deixar de percebre el variable resultant del contracte de febrer de 1992, i va passar a percebre una comissió fixa, de 486.000 pessetes mensuals, en 12 pagues l’any.
Aquest règim es va aplicar, sense protestes ni reserves per cap de les parts, fins al 31 de desembre de 1995.
IV. El primer de gener de 1996, i sense que hi hagués cap comunicació ni preavís de cap classe formalment documentat, l’empresa va deixar de pagar la quantitat de 486.000 pessetes mensuals, corresponents a la comissió fixa.
Des de la primera liquidació de salaris efectuada d’aquesta forma –la corresponent al mes de gener de 1996–, C.S.P. va deixar constància expressa de la seva disconformitat, mitjançant la consignació en el rebut corresponent a cada mes, de la frase: “No conforme. Faltan las comisiones”.
V. El 20 de novembre de 1996 C.S.P. va iniciar una reclamació en matèria de reconeixement de dret i reclamació de quantitat. En no assolir-se l’acord en la conciliació prèvia, en va deduir una demanda als Jutjats Socials el 17 de desembre de 1996, que en torn de repartiment va correspondre al Jutjat Social núm. 28 de Barcelona, i que es va tramitar als actes número 1276/1996.
Citades les parts per als actes de conciliació i judici, aquests van tenir lloc el 19 de març de 1997, i es va arribar a la conciliació judicial per la qual l’empresa demandada LM es va avenir a satisfer la quantitat que reclamava l’actora, de 486.000 pessetes mensuals, en el període de gener a desembre de 1996, quantificada en la xifra total de 5.026.614 pessetes al 31 de desembre de 1996, després de l’aclariment que va efectuar la part actora en el mateix acte, en relació amb les diferències en la paga extraordinària de Nadal de 1996, també reclamades.
Respecte al reconeixement del dret de C.S.P. a seguir percebent la comissió fixa a partir de gener de 1997, les parts van acordar donar-se un termini de negociació fins al 15 d’abril de 1997, una vegada transcorregut el qual, sense haver arribat a un acord, sotmetrien la qüestió a arbitratge.
VI. El 8 de maig de 1997 es va presentar en el Tribunal Laboral de Catalunya l’escrit introductori al tràmit de conciliació i mediació, que reglamentàriament substanciat va donar lloc a la conciliació de 14 de maig de 1997, per la qual ambdues parts es van sotmetre a l’arbitratge del Tribunal per a la resolució del seu conflicte.
VII. Designats els àrbitres en el mateix acte de conciliació, i acceptada per nosaltres la designació, es van convocar les parts, en tràmit d’audiència, per al dia 26 de maig de 1997. A la citació hi van comparèixer ambdues parts, defensant els seus punts de vista, i hi van presentar els escrits d’al·legacions en unió dels documents que van considerar oportuns en suport de les seves respectives pretensions.
Fonaments de dret
Primer. La primera i fonamental qüestió de les sotmeses a arbitratge consisteix a determinar el sistema retributiu aplicable a C.S.P. a partir del primer de gener de 1997.
La resolució de la controvèrsia passa per establir la font reguladora dels drets i obligacions concernents a la relació laboral que mantenen les parts, conforme al sistema establert a l’article 3.1 del Reial Decret legislatiu 1/1995, de l’Estatut dels treballadors.
I en aquest cas no hi ha dubte que la font reguladora és el contracte efectuat per les parts el primer de febrer de 1992, ja que el seu objecte és lícit i no es van establir, en perjudici de la treballadora, condicions menys desfavorables o contràries a les disposicions legals o convencionals aplicables.
Ara bé, es va fer una novació del contracte de febrer de 1992, per acord de les parts, l’1 de maig de 1994, i es va modificar substancialment el seu contingut, tal com s’ha esmentat a l’antecedent III, quant a l’estructura retributiva, que va passar de ser una retribució mixta, de fix més variable, a una retribució fixa integrada per dos conceptes: el salari contractual amb les seves actualitzacions, tal com ho van establir les parts el febrer de 1992, pagador en 15 mensualitats anuals, més una comissió fixa de 486.000 pessetes mensuals, pagadora en 12 pagues l’any.
Aquest acord no es va documentar de forma escrita, cosa que no obsta a la seva validesa i eficàcia en virtut del principi general de llibertat de forma, establert a l’article 8 de l’Estatut dels treballadors. L’absència de forma escrita no suposa res més que provar el contingut del contracte, la qual cosa han fet les parts en aquest cas mitjançant l’aportació dels rebuts de salaris de C.S.P. corresponents al període de maig de 1994 a desembre de 1995.
No hi ha cap acord novatori del contracte, ni verbal ni escrit, posterior al maig de 1994, per la qual cosa el contingut contractual roman inalterat des d’aquella data. Així, els drets i obligacions vigents entre les parts, i consegüentment exigibles per aquestes són els que van establir a l’acord novatori de maig de 1994, acord que, per la seva naturalesa de novació objectiva, va posar fi al règim obligacional resultant del contracte de febrer de 1992, al qual va substituir.
Consta la inequívoca voluntat de l’empresa LM de modificar aquest contingut obligacional, si més no a partir del mes de gener de 1996, a la qual cosa s’oposa C.S.P. Però la sola voluntat empresarial no té eficàcia novatòria de conformitat amb el que s’estableix en els articles 1.091 i 1.256 del Codi civil, que constitueixen el dret comú de la contractació en l’àmbit del dret privat.
D’aquí que, havent exigit C.S.P. l’acompliment del que conté la demanda jurisdiccional que va deduir davant del Jutjat Social núm. 28 de Barcelona, actes núm. 1276/1996, l’empresa s’avingués a satisfer-li la quantitat reclamada en concepte de comissió fixa pel període de gener a desembre de 1996, que unilateralment havia deixat de pagar-li amb efectes de primer de gener de 1996.
Pels mateixos fonaments, i mentre no es modifiqui vàlidament el contracte vigent entre les parts, s’ha de complir aquest en tots els seus termes, que són els que es regeixen des de primer de maig de 1994.
Consegüentment, cal declarar el dret de C.S.P. de seguir percebent, a partir de primer de gener de 1997, una comissió fixa mensual de 486.000 pessetes brutes, en 12 pagues anuals.
Segon. La segona qüestió sotmesa a arbitratge rau a establir l’eventual dret de C.S.P. a percebre una indemnització per clientela en el cas que la companyia reduís les publicacions que editava el 1992.
La matèria només pot tenir una resposta negativa, i les raons són les següents:
a) En primer lloc, perquè és indiscutible el caràcter laboral comú de la relació que vincula les parts des de primer de febrer de 1992; i, l’Estatut dels treballadors, en regular el règim general de la contractació no preveu la denominada indemnització per clientela, en cap cas, per als de naturalesa comuna.
La indemnització per clientela es regula, en el nostre dret, en dues disposicions: en la Llei del contracte d’agència, reguladora de l’actuació intermediària de naturalesa mercantil; i en el Reial Decret 1438/1985, regulador de la relació laboral de caràcter especial dels representants de comerç. La relació que mantenen C.S.P. i l’empresa LM no té cabuda en l’àmbit d’aplicació de cap d’elles, precisament perquè s’insereix a l’article 1r de l’Estatut dels treballadors.
b) La fonamentació jurídica anterior en faria innecessària qualsevol altra. No obstant això, cal saber que, fins i tot en el camp d’aplicació de la Llei del contracte d’agència i del Reial Decret 1438/1985, la indemnització per clientela es preveu únicament i exclusivament, per al cas d’extinció del contracte d’agència o de representació. Mai és exigible estant vigent el contracte.
c) Finalment, com s’ha assenyalat a l’antecedent II c), la incorporació de C.S.P. a la prestació de serveis per a LM en règim de alienitat i dependència, el febrer de 1992, va suposar que la cartera de clients que posseïa quan treballava pel seu compte passés a pertànyer al seu contractant que, consegüentment, està obligat a pagar-li el salari, assumint el risc d’empresa que abans suportava C.S.P.
És procedent, per tant, declarar que sigui quin sigui el volum de publicacions d’LM respecte a una altra època, C.S.P. no acredita dret a percebre cap indemnització per clientela.
Tercer. Finalment se sol·licita que es determini si el contracte de l’actora “ha de ser protegit”, a fi i efecte que es determini la indemnització que ha de percebre C.S.P. en cas que sigui acomiadada en els pròxims tres anys.
Com en el cas anterior la resposta només pot ser negativa, atès que s’ha sol·licitat un arbitratge de dret i la sol·licitud es dedueix sense empara jurídica ni legal de cap tipus. En tot l’ordenament juridicolaboral no hi ha cap norma que autoritzi la “protecció” dels contractes.
En l’àmbit del contracte de treball comú, les indemnitzacions a percebre en cas de resolució unilateral del contracte per part de l’empresari, estan imperativament regulades, amb caràcter de mínims inderogables, per l’Estatut dels treballadors i per la Llei de procediment laboral, al contingut i als mòduls de quantificació del qual caldrà remetre’s, si arriba el cas, en consideració a la causa en què es fon la resolució del contracte.
No és procedent, per tant, establir cap tipus de mesura protectora o cautelar, que no trobaria suport jurídic en cap precepte legal.
Per tot això, de conformitat amb els antecedents i fonaments de dret exposats, dictem el següent
Laude arbitral
1. Declarem el dret de C.S.P. a seguir percebent de l’empresa LM, a partir del primer de gener de 1997, una comissió fixa mensual d’import 486.000 pessetes brutes, en 12 pagues anuals.
2. Declarem que C.S.P. no acredita dret a percebre de l’empresa LM cap indemnització per clientela.
3. Declarem que no pertoca establir cap mesura cautelar de cap tipus en relació amb l’estabilitat del contracte de treball de C.S.P., ni amb les indemnitzacions que C.S.P. ha de percebre en cas de resolució unilateral del seu contracte per voluntat d’LM.
El present laude, que ha estat dictat per unanimitat pels tres àrbitres designats, únicament es podrà recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució arbitral (incongruència) o vulneració dels drets fonamentals o del principi de norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar a l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.