Laude arbitral dictat el 29 de maig de 1995 per Javier Crespán Echegoyen, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa DBCSA
Vist i examinat per l’àrbitre designat per les parts el conjunt d’aspectes i circumstàncies que concorren en el conflicte existent a l’empresa DBCSA.
Resultant que el 10 d’abril de 1995 la direcció de l’empresa referenciada i la legal representació dels treballadors se sotmeten voluntàriament a l’arbitratge del Tribunal Laboral de Catalunya en les condicions que determina el seu Reglament.
Resultant que en aquesta mateixa data ambdues parts designen Javier Crespán Echegoyen àrbitre únic de les qüestions sotmeses a l’arbitratge.
Resultant que el tema sotmès a l’arbitratge és:
«Determinar si és d’aplicació a l’empresa DBCSA la clàusula de despenjament prevista en l’article 59 del Conveni de transports de mercaderies per carretera de la província de Barcelona i, en conseqüència, si són o no d’aplicació, en la seva totalitat, les condicions econòmiques previstes en l’esmentat conveni».
Resultant que l’arbitratge al qual se sotmeten ambdues representacions té qualitat d’arbitratge de dret.
Resultant que l’àrbitre designat accepta l’encàrrec en data 27 d’abril de 1995.
Resultant que, com a conseqüència d’aquesta reunió, s’ha incorporat al dossier la documentació aportada per les parts.
Considerant que la competència per dictar aquest laude arbitral ve determinada per l’acord adoptat per les parts el dia 10 d’abril de 1995.
Considerant que l’empresa fa temps que no desenvolupa l’activitat de distribució de carns atès que els últims camions per a distribució van ser venuts i que els treballadors presten els seus serveis en una altra empresa amb la qual mantenien relacions comercials, podria derivar-se que el conveni d’aplicació a l’empresa referenciada podria no ser el Conveni col·lectiu de tracció mecànica de mercaderies de la província de Barcelona.
Considerant que, no obstant això, ni l’empresa ni els treballadors questionen aquest tema i, en conseqüència, accepten sense problemes que el conveni d’aplicació a l’empresa és el Conveni col·lectiu del sector de tracció mecànica de mercaderies de la província de Barcelona.
Considerant que el conveni d’aplicació és l’assenyalat abans, també és d’aplicació l’article 59 del Conveni col·lectiu del sector de tracció mecànica de mercaderies de la província de Barcelona, com qualsevol altre article del conveni si es donen les circumstàncies previstes en aquest article.
Considerant que l’article 59 del conveni fa referència a «Cláusula de descuelgue».
Considerant que en aquest article poden distingir-se dos elements diferenciats, que són:
a) Podrà acollir-se a la clàusula de despenjament «aquella empresa que por razones económicas financieras no pudiese hacer frente, en todo o en parte, a las condiciones económicas contenidas en el presente convenio colectivo».
b) El procediment que caldrà seguir serà «(…) deberá para poder acogerse a la no aplicación de la totalidad o parte de los mismos comunicar su intención por escrito a la comisión paritaria del convenio».
Considerant que, per la documentació aportada, la situació econòmica financera de l’empresa és de caràcter molt negatiu, sense que pugui definir-se de manera precisa en no trobar-se en cap situació concursal i situació econòmica financera molt negativa acceptada indirectament pels treballadors.
Considerant que, malgrat la situació econòmica molt negativa, no es dedueix directament que no pugui fer front a les obligacions que es deriven del conveni, atès que l’empresa EGC per a la qual treballa el personal de DICASA paga exclusivament les factures del cost de personal i, en conseqüència, no queda definit tècnicament que de la situació econòmica es dedueixi no poder fer front a les obligacions econòmiques derivades del conveni, llevat que en l’acord entre les dues empreses (EGC i DICASA) hi constés algun punt no manifestat.
Considerant que l’empresa EGC s’ha acollit a la clàusula de despenjament del seu conveni d’aplicació.
Considerant que quant al procediment d’aplicació d’aquesta clàusula són rellevants els elements següents:
a) La comissió deliberadora presenta el conveni davant l’autoritat laboral el 25 d’octubre de 1994.
b) Contrastats els fulls de salari d’octubre de 1994 i novembre de 1994 dels treballadors de DICASA s’observa que l’empresa ha procedit a aplicar criteris d’absorció en el salari base i en un plus de conveni.
c) Que d’acord amb l’article 20 del conveni d’aplicació a l’empresa DICASA no pot aplicar-se aquesta absorció.
d) Que atès el tenor de l’article 4 els endarreriments del conveni hauran d’abonar-se en el termini màxim de 3 mesos a partir de la data de la signatura del conveni, és a dir, que havien de ser abonats abans del 25 de gener de 1995, si no hi havia cap altre tipus d’acord a l’empresa.
e) Que un cop corregida l’absorció per part de l’empresa, no va comunicar als treballadors i a la comissió paritària la seva intenció d’utilitzar la clàusula de despenjament abans del 25 de gener de 1995.
f) Que resulta evident pels fets anteriors que l’empresa DICASA coneixia el conveni col·lectiu abans de la seva publicació ja que intenta aplicar l’absorció un cop signat el conveni col·lectiu.
g) Que el conveni col·lectiu es publica al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 17 de març de 1995.
h) Que en data 25 de març de 1995 l’empresa referenciada comunica als treballadors que la comissió paritària s’acull a l’article 59 del conveni, és a dir, 5 mesos després de la signatura del conveni.
Considerant que efectivament l’article 59 no assenyala si existeix o no termini per comunicar als treballadors i a la comissió paritària la intenció d’acollir-se a la clàusula del conveni.
Considerant que davant d’aquesta situació caldria tenir en compte com a punt de referència obligat considerar el termini previst en l’article 4 pel que fa a l’abonament dels endarreriments, i que és de 3 mesos a comptar des de la signatura del conveni col·lectiu.
Considerant que sembla lògic que aquest període és adequat per pagar els endarreriments econòmics derivats del conveni col·lectiu, o bé no pagar-los i reconèixer-los, o bé no pagar-los comunicant l’acolliment a l’article 59 de despenjament.
Per tot això, i segons el meu lleial saber i entendre, arbitrant en dret, dicto el següent
Laude arbitral
Primer. Que la situació econòmica financera de l’empresa referenciada és molt negativa i que està en estat crític des de fa molt de temps.
Segon. Que el Conveni col·lectiu del sector de tracció mecànica de mercaderies de la província de Barcelona és d’aplicació a l’empresa referenciada i, en conseqüència, s’haurà de poder aplicar l’article 59 d’aquest conveni.
Tercer. Que el no poder fer front a les obligacions derivades del conveni queda d’ vinculat a acords amb una altra societat i no derivat directament de la situació econòmica financera, per tal com si fos així no ja no hi hauria ocasió aplicar o no aplicar el conveni pel que fa a les obligacions econòmiques.
Quart. Que, tot i que l’article 59 no assenyala el termini per comunicar el despenjament, cal considerar com a referència obligada el temps que el conveni estableix per al pagament d’endarreriments derivats del mateix conveni.
Cinquè. Que en el termini de 3 mesos des de la signatura del conveni hi ha temps més que suficient, perquè coneixent la situació de l’empresa s’activa l’article 59.
Sisè. Que l’empresa coneixia el conveni col·lectiu des de la signatura perquè va intentar la seva aplicació per la via de l’absorció el novembre del 1994.
Setè. Determino que no és d’aplicació a l’empresa DBCSA la clàusula de despenjament prevista en l’article 59 del Conveni col·lectiu de tracció mecànica de mercaderies de la província de Barcelona per haver superat àmpliament el temps de 3 mesos des de la signatura del conveni col·lectiu, temps establert com a referència per a l’abonament dels endarreriments, o bé per a la comunicació de la seva intenció de despenjament, o bé per al reconeixement dels esmentats endarreriments, com obligació indirecta establerta en l’article 4 del conveni i ja que d’una altra manera hi ha una indefensió evident dels treballadors davant de l’opció d’activar mecanismes per reclamar l’aplicació del conveni i no només incompliments formals de caràcter procedimental.
En conseqüència són d’aplicació en la seva totalitat les condicions econòmiques previstes en l’esmentat conveni.