LAUDE ARBITRAL DICTAT EL DIA 12 DE NOVEMBRE DE 2013 PER RAQUEL SERRANO OLIVARES, MEMBRE DEL COS D’ÀRBITRES DEL TRIBUNAL LABORAL DE CATALUNYA, COM A VIA DE SOLUCIÓ AL CONFLICTE EXISTENT ENTRE L’AF I LA SECCIÓ SINDICAL DE CC.OO. DE L’AF (PCGI 75/2013)
ANTECEDENTS DE FET
PRIMER.- Amb data de 30 d’octubre de 2013, i davant del Tribunal Laboral de Catalunya (Delegació de Girona), ambdues parts en conflicte a través dels seus representants van acceptar l’oferiment d’arbitratge de dret i van acordar sotmetre’s expressament al tràmit d’arbitratge previst als articles 17 i 18 del Reglament de Funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, nomenant per unanimitat àrbitra a qui subscriu.
SEGON.- La qüestió a dirimir que és objecte de l’arbitratge de dret al que es sotmeten ambdues representacions es concreta en el següent:
L’aplicació i vigència de l’article 18 del conveni col·lectiu de l’AF, específicament en relació al dret dels empleats/des de gaudir d’una setmana de vacances en relació a l’aplicació de l’article 8.3 del Reial Decret-Llei 20/2012, de 13 de juliol.
TERCER.- Traslladada a l’àrbitra designada la comunicació corresponent i acceptat per aquesta el nomenament, es va celebrar tràmit d’audiència el dia 6 de novembre de 2013, a la seu del Tribunal Laboral de Catalunya, delegació de Girona, compareixent davant de l’àrbitra que subscriu les parts, l’AF, representat pel Sr. JMSV, i la Secció Sindical de CC.OO. de l’AF, representada per la Sra. MLCH i el Sr. XLM. Ambdues parts es van reafimar en llurs posicionaments i van aportar la documentació oportuna a aquests efectes. L’àrbitra que subscriu va procurar un apropament de les postures mantingudes, però, finalment, donà per finalitzat el tràmit d’audiència amb el resultat de sense acord.
FONAMENTS JURÍDICS
PRIMER.- L’article 18 del conveni col·lectiu de condicions de treball del personal laboral de l’AF (DOCG núm. 4925, de 13 de juliol de 2007) disposa el següent:
“Reconeixement dels serveis prestats
Els empleats/des públics municipals amb 25 anys de servei efectiu en aquest Ajuntament tenen dret a un reconeixement per un import de 1.000,00 euros, que s’han de fer efectius dins l’any en curs, més al gaudi d’1 setmana de vacances, que ha de tenir lloc en el mateix any.”
D’altra banda, l’article 27 del conveni col·lectiu citat així com l’article 50 de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP), aprovat per la Llei 7/2007, de 12 d’abril, estableixen, respectivament, que el personal laboral i el personal funcionarial tenen dret a gaudir, durant cada any natural, d’unes vacances retribuïdes de 22 dies hàbils.
La representació de l’AF considera que l’aplicació de l’article 18 del conveni col·lectiu (dies de vacances reconeguts com a premi o reconeixement pels serveis prestats) ha quedat suspesa en superar els 22 dies de vacances previstos a l’article 50 de l’EBEP i també per aplicació de l’article 8.3 del Reial Decret-Llei 20/2012, de 13 de juliol, de mesures per garantir l’estabilitat pressupostària i de foment de la competitivitat, en virtut del qual “des de l’entrada en vigor d’aquest Reial Decret-Llei, queden suspesos i sense efecte els Acords, Pactes i Convenis per al personal funcionari i laboral, subscrits per les Administracions Públiques i els seus Organismes i Entitats, vinculats o dependents de les mateixes, en allò relatiu al permís per assumptes particulars, vacances i dies addicionals als de lliure disposició o de similar naturalesa”. La representació de l’Ajuntament entén que els dies de vacances previstos a l’article 18 del conveni col·lectiu de l’AF són dies de vacances addicionals i, en tot cas, conceptes de “similar naturalesa” als dies d’assumptes propis.
La representació de la Secció Sindical de CCOO de l’AF considera, en canvi, que els dies de vacances previstos a l’article 18 del Conveni col·lectiu no són dies de vacances addicionals, doncs constitueixen una gratificació única i compensatòria, que no té caràcter anual ni repercussió econòmica directa.
SEGON.- La primera qüestió jurídica que planteja el conflicte és la de determinar la naturalesa jurídica dels dies de vacances previstos a l’article 18 del Conveni col·lectiu de condicions de treball del personal laboral de l’AF, i, en particular, concretar si es tracta de dies de “vacances” o de “similar naturalesa” als efectes d’allò disposat a l’article 50 EBEP i 8.3 RD-L 20/2012.
Al parer de l’àrbitra que subscriu, els dies de vacances previstos a l’article 18 del conveni col·lectiu de condicions de treball del personal laboral de l’AF com a reconeixement pels serveis prestats o com a premi de vinculació no tenen la naturalesa jurídica de “vacances” en el sentit dels articles 27 del conveni ni 50 de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic.
D’una banda, cal tenir en compte que les vacances previstes a l’article 18 del conveni en quant premi de vinculació s’ubiquen en el capítol 2 de la norma convencional, dedicat a la regulació de les condicions econòmiques, en tant que les vacances regulades a l’article 27 del conveni s’ubiquen en el capítol 3 del conveni, dedicat a la regulació de les condicions de treball, entre altres, les relatives a l’ordenació del temps de treball (jornada, horari, calendari, descansos, vacances, permisos i llicències). La diferent ubicació sistemàtica dels dos preceptes convencionals citats – 18 i 27 – evidencia la voluntat de les parts negociadores del conveni d’atorgar una naturalesa jurídica diferenciada a uns i altres dies de vacances.
D’altra banda, cal atendre a la diferent finalitat d’uns i altres dies de vacances. Certament, les vacances regulades als articles 27 del conveni i 50 de l’EBEP tenen una clara finalitat reparadora del cansament dels empleats/des al llarg de l’any, en tant que els dies de vacances de l’article 18 del conveni tenen la mera finalitat de reconèixer els serveis prestats o la fidelitat o vinculació a l’empresa; finalitat de premiar els empleats/des que queda més palesa des del moment que les vacances de l’article 18 del conveni no es devenguen cada any.
Tampoc els dies de vacances previstos a l’article 18 del conveni col·lectiu entrarien dins la previsió de l’article 8.3 del Reial Decret-Llei 20/2012, en la mesura en què no tenen, tal i com s’ha justificat abans, naturalesa de vacances. Però tampoc es podrien considerar com un concepte de “naturalesa similar” als dies d’assumptes propis, ja que els dies de vacances de l’article 18 del conveni no incideixen en l’ordenació del temps de treball dels empleats/des públics/ques. Cal tenir en compte que el dret regulat a l’article 18 del conveni és un premi de vinculació o fidelitat no regular, que no guarda relació amb els conceptes que integren la regulació del temps de treball (jornada, horari, calendari, descansos, vacances, permisos i llicències). És per això que les vacances previstes a l’article 18 del conveni tampoc entrarien dins la previsió de l’article 8.3 del RD-L 20/2012 referida a “conceptes de similar naturalesa”.
A més a més, l’article 8.3 del RD-L 20/2012, en la mesura en què és una norma limitadora de drets, s’ha d’interpretar en sentit restrictiu i no ampli, de tal manera que, en cas de dubte interpretatiu, ha de prevaler la interpretació més favorable als drets dels empleats/des públics/ques.
TERCER.- Finalment, és d’interès destacar que el premi de vinculació, té una innegable naturalesa salarial (STSJ Madrid (Sala del Social) de 28 de desembre de 2007, Rec. Núm. 4533/2007), de tal manera que l’aplicació pràctica cada anualitat del dret a les vacances regulades a l’article 18 del conveni haurà de respectar els límits previstos a la Llei general de pressupostos de l’Estat pel que fa a l’increment de les retribucions i la massa salarial dels empleats/des públics/ques, en virtut del principi de jerarquia normativa (STS (Sala del Social) de 18 d’octubre de 2011, RJ 2012/526; STS (Sala del Contenciós-administratiu) de 9 de juny de 2006, RJ 2006/3357). Ara bé, tenint igualment en compte que aquests dies de vacances no tenen una repercussió econòmica directa, serà l’Ajuntament qui tindrà la càrrega de provar que l’exercici del dret a les vacances previstes a l’article 18 del conveni en una determinada anualitat supera els límits previstos a la LGPE.
LAUDE
En virtut dels anteriors fonaments jurídics, el laude d’aquesta àrbitra determina:
1. Que resulta vigent i de plena aplicació el dret al gaudi dels dies de vacances previstos a l’article 18 del Conveni col·lectiu de condicions de treball del personal laboral de l’AF amb la matisació que a continuació s’exposa.
2. Que, en tot cas, l’aplicació pràctica cada anualitat del dret a les vacances regulades a l’article 18 del conveni haurà de respectar els límits previstos a la Llei General de Pressupostos de l’Estat pel que fa a l’increment de les retribucions i la massa salarial dels empleats/des públics/ques, en virtut del principi de jerarquia normativa. Amb tot, tenint en compte que aquests dies de vacances no tenen una repercussió econòmica directa, serà l’Ajuntament qui tindrà la càrrega de provar que l’exercici d’aquest dret en una determinada anualitat supera els límits previstos a la LGPE.
Aquest laude únicament es podrà recórrer davant els tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució arbitral (incongruència) o vulneració dels drets fonamentals o del principi de norma mínima.
En el termini de set dies hàbils a comptar des de la notificació del laude, qualsevulla de les parts podrà sol·licitar de l’àrbitra l’aclariment d’alguns dels punts d’aquell, que haurà de facilitar-se en el termini màxim de 10 dies hàbils. El tràmit d’aclariment faculta a qualsevulla de les parts a sol·licitar de l’àrbitra, única i exclusivament, l’esclariment o matisació d’alguns dels punts continguts al laude, sense que en cap cas aquesta facultat pugui ser utilitzada per rebatre els posicionaments reflectits en la resolució arbitral.
Barcelona, a 12 de novembre de 2013
L’àrbitra
Raquel Serrano Olivares