DICTAT POR EL MEMBRE DEL COS D’ARBITRES LABORAL DEL TRIBUNAL LABORAL DE CATALUNYA, SR. SALVADOR ÁLVAREZ VEGA COM VIA DE SOLUCIÓ AL CONFLICTE EXISTENT A LA EMPRESA EB, EXPEDIENT PAB 596/14, EL DÍA 23 D’ OCTUBRE DE 2014.
ANTECEDENTS DE FET
PRIMER.- En data 7 d’octubre de 2014, el Sr. FJQF, Apoderat de l’empresa EB i el Sr. AGA, en qualitat de President del Comitè d’ Empresa de l’ esmentada EB, van presentar Conveni Arbitral davant d’aquest Tribunal Laboral de Catalunya, el qual va ser registrat do con el numero PAB 596/14.
SEGON.-Ambdues parts es sotmeten expressament al tràmit d’arbitratge previst en els articles 17 i 18 del Reglament de Funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, i nomenen per unanimitat a D. Salvador Álvarez Vega, àrbitre del Cos Laboral d’Àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya.
TERCER.-La qüestió a dirimir que és objecte de l’arbitratge al que es sotmeten ambdues representacions es concreta en el següent:
“El dia d’assumptes propis establert en el art.44 del conveni col·lectiu ha de computar com treball efectiu en relació amb la jornada establert a l’art.44 (1798 hores/anuals)”
QUART.-L’arbitratge al que es sotmeten ambdues representacions té qualitat de arbitratge de dret.
CINQUÈ.-Ambdues representacions deixen constància expressa de que el Laude Arbitral que es dicti com a conseqüència de l’arbitratge al que es sotmeten voluntària i expressament, tindrà efectes vinculants d’acord amb la legislació vigent, comprometent-se a estar i passar por allò que en ell s’estableixi.
SISSÈ.- En data 13 de octubre de 2014, l’ Àrbitre designat a l’efecte, va acceptar el càrrec amb submissió al Reglament de Funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya.
SETÈ.- El dia 16 d’ octubre de 2014, a l’objecte de donar compliment a l’estipulat a l’article 18.6 f del Reglament de Funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, es va portar a terme el tràmit d’audiència, el qual va finalitzar amb el resultat de SENSE ACORD.
FONAMENTS DE DRET
Primer.- El Conveni Col·lectiu de l’empresa EB, (publicat al BOP de Barcelona el 29 d’abril de 2013), regula a l’article 39 la jornada de treball, a l’article 43 els permisos amb dret de remuneració, a l’article 44 el dia d’assumptes propis i a l’article 46 els permisos no retribuïts.
El dia d’assumptes propis regulat a l’article 44 del text convencional té una autonomia normativa pròpia i diferenciada dintre del Conveni Col·lectiu de l’empresa respecte a la resta de permisos (retribuïts o no retribuïts) i de la jornada de treball. En concret, aquest precepte sota la denominació “día de asuntos propios” estableix textualment el següent:
“A partir del año 2013 los trabajadores dispondrán de 1 día de asuntos propios. Para el disfrute de dicho día se debe preavisar con una antelación de 5 días, salvo emergencias o imprevistos justificados a autorizar por el superior.
No podrán coincidir dos trabajadores que ocupen el mismo puesto de trabajo y turno, en caso de que se dé este supuesto se le concederá al trabajador que lo haya solicitado con anterioridad.”
Es tracta d’una regulació que dóna als treballadors la possibilitat de gaudir d’un dia de lliure disposició sense cap mena de justificació i que solament es condiciona la seva concessió a un preavís per part del treballador i, d’altra banda, a la no coincidència temporal de treballadors d’un mateix lloc de treball i torn, donat, que en aquest cas, es concedirà al treballador que abans l’hagi demanat.
Res diu la norma respecte a si aquest permís s’inclou dintre de la jornada de treball efectiu ni respecte al seu caràcter recuperable, essent aquest el tema objecte de la discrepància entre les parts que va ser sotmesa en el seu dia a la Comissió paritària del Conveni Col·lectiu i de diferents reunions sense, malgrat la bona voluntat manifestada per les parts, s’hagi pogut arribar a un acord.
Segon.- El Conveni Col·lectiu d’aplicació estableix a l’article 39 que “a todos los efectos, la jornada de trabajo en cómputo anual durante la vigencia de este Convenio colectivo es de mil setecientas noventa ocho (1.798) horas de trabajo efectivo”, afegint que “se disfrutará de descanso para el bocadillo de 20’ considerado como tiempo efectivo trabajado”. Aquest precepte no només determina la jornada de treball efectiu a l’empresa sinó que també regula un aspecte significatiu respecte a la voluntat manifestada envers al descans per l’entrepà, doncs aquí si que les parts determinen exactament la consideració d’aquest descans com temps efectiu de treball en relació a allò que està previst al respecte a l’article 34.4 de l’Estatut dels Treballadors (text refós aprovat pel Reial decret legislatiu 1/1995, de 24 de març) i a diferència de la regulació pactada pel dia d’assumptes propis.
Als efectes que aquí interessen s’han de tenir en compte dos aspectes essencials. Primer, en el tenor literal del text convencional no es diu si en la determinació d’aquesta jornada anual de treball efectiu s’ha inclòs o deduït el dia d’assumptes propis regulat a l’article 44 del Conveni Col·lectiu. Quan les part han volgut que així fos, com el cas del descans per l’entrepà, ho han deixat clarament determinat en el Conveni Col·lectiu.
En segon lloc, respecte a la jornada efectiva de treball, tant l’article 34.5 de l’Estatut dels Treballadors com a l’article 39 del Conveni Col·lectiu de l’empresa, estableixen que el temps de treball s’ha de computar de manera que tant al començament com al final de la jornada diària el treballador es trobi en el seu lloc de treball, la qual cosa no succeeix quan el treballador gaudeix del dia d’assumptes propis, ni tampoc es troba prestant serveis laborals per a l’empresa fora del seu centre de treball, i, per això, aquest permís solament podrà tenir la consideració de temps efectivament treballat quan les parts així ho hagin volgut determinar de mutu acord.
Tercer.- Davant la falta de concreció expressa en el Conveni Col·lectiu de l’empresa sobre si el dia d’assumptes propis està integrat a la jornada efectiva de treball hem de recórrer, per determinar si el dia d’assumptes propis ha de computar con treball efectiu en relació a la jornada de treball, a la interpretació que al respecte ha donat el Tribunal Suprem a les Sentències de 14 de març de 2011 (RJ 20113253 ) i de 20 de setembre de 2011 (RJ 20117620), que fixen els precedents establerts a les Sentències del mateix Tribunal de 26 d’abril de 1995 (RJ 1995, 3271) i de 29 de maig de 2007 (RJ 2007, 7568). L’argumentació principal d’aquestes Sentències del Tribunal Suprem és la següent:
“Los permisos por asuntos propios son, desde luego, tiempo de libre disposición del trabajador y no pueden considerarse trabajo efectivo. Son de libre disposición, porque sólo la voluntad del trabajador determina su disfrute, aunque por razones organizativas obvias se prevé que las fechas de disfruten se “acuerden con los respectivos mandos”. No es tiempo de trabajo efectivo, porque precisamente durante el permiso se interrumpe la obligación de prestar trabajo y además el trabajador, como dice el artículo 34.5 del Estatuto de los Trabajadores, no se encuentra en su puesto de trabajo, ni cumplimiento sus funciones laborales. Pero estas conclusiones son irrelevantes a efectos problema que nos ocupa, porque tampoco es tiempo de trabajo efectivo el invertido en los restantes permisos y no se recuperan. El argumento decisivo a efectos de la recuperación es el de la contradicción entre la jornada convencional de 1766 horas del artículo 26 del convenio y el efecto de recuperación del permiso por asuntos propios. Las partes no han sido muy precisas a la hora de determinar el cómputo de las 1766 horas y concretamente no han establecido si para llegar a esa cifra se han deducido o no los días de permiso por asuntos propios. Pero la pretensión ejercitada se funda en que la empresa exige la recuperación de esos días y así se recoge también en el hecho probado 3º de la sentencia recurrida que dice que: “en atención a que la empresa considera, que esos días no han sido efectivamente trabajados impone su recuperación a fin de alcanzar la jornada de 1766 horas anuales de trabajo efectivo”. Pues bien, si los días han de recuperarse para cumplir la jornada, hay que llegar a la conclusión de que, pese al carácter previsible se su disfrute general, estos días no se han deducido a efectos de la fijación de la jornada máxima convencional. Pero llegados a este punto hay que resolver una eventual contradicción entre la aplicación de la jornada de 1766 horas y el efecto sobre ésta de los permisos por asuntos propios; contradicción que, como ya se ha dicho, determina que si el permiso se disfruta sin recuperación la jornada no sea con carácter general de 1.766 horas, sino la que resulta de restar a esta cifra las horas de permiso. Esta contradicción no se produciría si los permisos hubiesen sido deducidos de la jornada, con lo que no habría desfase ni recuperación. La aparente contradicción obliga a decidir si, a efectos de la recuperación, debe prevalecer la norma sobre la jornada o la norma sobre los permisos, pues éstos se regulan en el artículo 31 conjuntamente con los permisos aleatorios, y para ninguno de los dos tipos de los permisos está prevista la recuperación. Los criterios hermenéuticos de los artículos 1281 a 1289 del Código Civil llevan a afirmar la prevalencia de la regla sobre la jornada. En primer lugar, porque la aplicación de ésta en sus propios términos parece más adecuada a la intención de los contratantes (artículo 1281 del Código Civil), pues en caso de haber pretendido que los días de permiso por asuntos propios no fueran recuperables los contratantes habrían realizado las correspondientes deducciones en la jornada de forma que no fuese preciso recuperar esos días para cumplirla. Esta intención también se deduce de los actos posteriores de las partes del convenio (artículo 1282 del Código Civil), dada la posición adoptada por los sindicatos UGT y CCOO en el seno de la Comisión Paritaria y su actitud a lo largo de este conflicto. En segundo lugar, el criterio de la eficacia del artículo 1284 del Código Civil lleva a la misma conclusión, pues el mantenimiento de la regla sobre la jornada es compatible con la subsistencia de los permisos en régimen de recuperación, lo que no sucede en el caso contrario: la jornada de 1766 horas no se aplica si los permisos por asuntos propios no son recuperables. Por último, el criterio del respeto a la mayor reciprocidad de los intereses en conflicto -artículo 1289 del Código Civil- también actúa en la misma dirección, pues la recuperación permite conciliar el interés de los trabajadores en obtener más días de libre disposición y el interés de la empresa en que con carácter general se cumpla la jornada pactada“.
Seguint aquest criteri jurisprudencial del Tribunal Suprem i aplicat al cas concret analitzat, hem de concloure que el dia per assumptes propis regulat al Conveni Col·lectiu de l’empresa no pot tenir la consideració de treball efectiu.
Per tot l’anterior, de conformitat amb els antecedents i fonaments de dret exposats, i a l’objecte de resoldre en dret les discrepàncies existents entre les parts, respecte a la qüestió a dirimir, s’emet el següent
LAUDE
ÚNIC.- Es determina que el dia d’assumptes propis establert a l’article 44 del Conveni Col·lectiu de l’empresa EB, no ha de computar com treball efectiu en relació a la jornada establerta a l’article 39 del mateix Conveni Col·lectiu.
El Laude únicament es podrà recórrer davant els tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la Resolució arbitral (incongruència) o vulneració dels drets fonamentals o del principi de la norma mínima.
En el termini de set dies hàbils a comptar des de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar d’aquest àrbitre, l’aclariment d’algun dels punts d’aquell, que haurà de facilitar-se en el termini màxim de 10 dies hàbils.
El tràmit d’aclariment faculta a qualsevol de les parts a sol·licitar d’aquest àrbitre, única i exclusivament, l’adequada matisació o aclariment d’algun dels punts continguts en el laude, sense que, en cap cas, tal facultat pugui ser utilitzada per rebatre els posicionaments reflectits en la resolució arbitral.
Salvador Álvarez Vega
Àrbitre del TLC