PAB 340/00

PAB 340/2000

DICTAT EL DIJOUS 26 D’OCTUBRE DE 2000 PER SALVADOR DEL REY GUANTER , MEMBRE DEL COS D’ÀRBITRES DEL TRIBUNAL LABORAL DE CATALUNYA, COM VIA DE SOLUCIÓ DEL CONFLICTE EXISTENT EN L’EMPRESA MTLB S.A., PAB 340/2000.

ANTECEDENTS DE FET

PRIMER. Amb data de 29 de setembre de 2000, va tenir entrada en el Tribunal Laboral de Catalunya un Escrit Introductori al Tràmit de Conciliació i Mediació per part del President del Comitè d’Empresa de MTLB S.A. en la que exposa , com fets que motiven el conflicte, la “interpretació i aplicació art. 50 Conveni Col·lectiu de Barcelona Apartat d) text.- pel temps indispensable per al compliment d’un deure inexcusable de caràcter públic i personal i en concret al temps utilitzat per tramitar el passaport davant la Jefatura de Policia”. En aquell mateix escrit es recull com Objecte i Pretensió “acatar un acord sobre la correcta aplicació de l’art. 50 d) i en el seu cas arbitratge de la qüestió”.

SEGON. Amb data d’11 d’octubre de 2000, i d’acord amb la sol·licitud de conciliació i mediació davant el Tribunal Laboral de Catalunya, se celebra davant el mateix l’esmentat tràmit en el que la representació dels treballadors manifesta la seva posició en el sentit de ratificar-se en les manifestacions que es contenen en l’escrit introductori i la representació empresarial s’oposa al contingut del mateix.

TERCER. TERCER .- Realitzat l’acte de Conciliació abans esmentat, es dóna per finalitzat amb el resultat d’Acord per sotmetre’s expressament al tràmit d’arbitratge previst en els articles 15 i següents del Reglament de Funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, nomenant-se àrbitre a l’efecte, i identificant la qüestió a dirimir pel mateix en els següents termes :

” DETERMINAR SI EL TEMPS INDISPENSABLE DESTINAT A L’OBTENCIÓ DEL PASSAPORT , TÉ LA CONSIDERACIÓ DE DEURE PÚBLIC DE CARÀCTER INEXCUSABLE , ALS EFECTES DEL DISPOSAT EN L’ARTICULO 50 D) DEL CONVENI DE LA INDÚSTRIA SIDEROMETAL·LÚRGIA DE LA PROVÍNCIA DE BARCELONA I EN L’ARTICLE 37.3.D) DE L’ESTATUT DELS TREBALLADORS”

FONAMENTS DE DRET

PRIMER.- L’art. 37.3.d) de l’Estatut dels Treballadors, en la part aquí rellevant, indica que “El treballador, previ avís i justificació , podrà absentar-se del treball, amb dret a remuneració, per algun dels motius i pel temps següent : d) pel temps indispensable per al compliment d’un deure inexcusable de caràcter públic i personal , comprès l’exercici del sufragi actiu. Quan consti en una norma legal o convencional un període determinat, s’estarà al que aquesta disposi quant a durada de l’absència i a la seva compensació econòmica”.

Per la seva part, l’art. 50 d) del Conveni Col·lectiu per a la Indústria siderometal·lúrgia de la província de Barcelona (DOGC de 7 de juliol de 2000) preveu, sota el títol genèric de “permisos especials retribuïts”, l’aplicació d’aquests permisos : “pel temps indispensable per al compliment d’un deure inexcusable de caràcter públic i personal. Quan consti en una norma legal, sindical o convencional un període determinat, s’estarà al que disposi quant a durada de l’absència i a la seva compensació econòmica”.

És, doncs, d’acord amb aquests dos preceptes, a l’empara dels quals s’ha de decidir aquest arbitratge de dret.

SEGON.- No obstant això, al costat d’aquesta normativa laboral, l’altre punt de referència jurídic positiu per poder decidir en dret la qüestió sotmesa és la regulació actualment vigent sobre el document del passaport , i concretament el RD 3129, de 23 de setembre de 1977, modificat pel RD 126, de 23 de gener de 1985y el RD 1064, de 16 de setembre de 1988, entre altres normes.

pel que a aquest arbitratge concerneix, l’article 1 de l’esmentat RD 3129 estableix que:

“Tot ciutadà espanyol gaudeix de llibertat , llevat obligacions derivades de la Llei, de sortir i entrar en el territori nacional i té dret a l’obtenció del passaport o document equivalent per tal fi.”

TERCER.- A la vista d’aquesta regulació, devem decidir si el passaport o, per ser més exacte, la seva obtenció o renovació via els tràmits administratius pertinents, pot ser considerat com “un deure inexcusable de caràcter públic i personal”. Deixant a un costat les no discutides característiques del passaport en quant document públic i personal, l’obtenció de determinats documents oficials constitueix un deure no excusable en el sentit que , en els supòsits en els que així es requereixi, el ciutadà ha d’obtenir-lo i mantenir-lo actualitzat sota pena de sanció administrativa en cas contrari. No obstant això, dins d’aquestes obligacions documentals a les que està sotmesa el ciutadà, podem distingir aquells deures d’obtenció de documentació que el ciutadà ha d’obtenir en quant tal , com és el cas del DNI, d’aquells supòsits en els que , en principi, no s’ha de tenir l’esmentada documentació , llevat d’en el supòsit que es desenvolupi una determinada activitat (passaport per viatjar, carnet de conduir, permís de caça o pesca, etc.). En aquests casos, la responsabilitat es contreu no per posseir el document en qüestió, sinó per realitzar una activitat sense el mateix. Això vol dir que forçosament hem de prestar especial atenció al tipus d’activitat que es vol realitzar, i a la rellevància jurídica que l’esmentada activitat posseeix en el nostre Ordenament jurídic. Hem d’acordar que les limitacions que puguin néixer de l’àmbit laboral respecte a la realització dels actes tendents a obtenir la documentació administrativa necessària per realitzar una determinada activitat va a tenir una relació directa amb la transcendència jurídica que l’esmentada activitat tingui.

QUART.- En el supòsit del passaport estem davant un deure d’obtenció amb objecte de viatjar a determinats països. En aquest sentit, és important posar en relleu que l’activitat consistent a viatjar del nostre país a un altre forma part d’un dret fonamental tal com reconegut en l’art. 19, consistent en el dret a “entrar i sortir lliurement d’Espanya en els termes que la llei estableixi”. En aquest sentit, l’obtenció d’un document acreditatiu d’identitat per viatjar a determinats països no deixa de suposar un límit, permès per la Constitució, a un dret fonamental. Per tant, del que es tracta en aquest arbitratge és d’enjudiciar els possibles límits o, almenys, condicionant, que el contracte de treball pot imposar a un treballador en l’activitat d’obtenir un document necessari per a l’exercici d’un dret fonamental. Abans d’analitzar la qüestió sotmesa a arbitratge des d’aquesta perspectiva normativa, és adequat que considerem, per la seva rellevància com a referència als nostres efectes, el tractament que aquesta qüestió hagi pogut tenir tant als tribunals laborals com en la negociació col·lectiva.

CINQUÈ.- Existeixen molt pocs precedents de decisions dels tribunals laborals que puguem prendre com a referència a l’hora de decidir el nostre supòsit. Així, és rellevant la STSJ de Catalunya d’1 de desembre de 1992 (AS 1992/6326) , que va a analitzar la possible inclusió en l’art. 37.3.d) del temps necessari per a l’obtenció o renovació del DNI.

En aquest supòsit, l’esmentat tribunal ens va a indicar:

“Sense rebutjar l’afirmació de les promotores sobre l’obligatorietat de possessió del DNI, així com de la necessitat de la presència física de l’interessat davant el funcionari que els expedeix per plasmar davant ell la firma de qui ho sol·licita o renova, la qüestió que es debat en el plet és la de si , en l’empresa demandada, deu de concedir-se o no , permís retribuït durant el temps imprescindible per obtenir o renovar el DNI; i inalterats els fets provats¼en els que es diu que no consta que coincideixi l’horari de treball dels afectats amb l’impost pel Ministeri de l’Interior per a la renovació de l’esmentat document d’Identitat ..la solució donada pel Jutge d’instància ha de ser ratificada (en el sentit de desestimar l’obligatorietat de l’empresari de concedir permís retribuït per a l’obtenció o renovació del DNI en base a l’art. 37.3 lletra d)”

Dites sentència del TSJ de Catalunya es basa , a més a més, en la sentència del TCT de 16 de desembre de 1985 (RTCT 1985/5901) , a la qual cita indicant que “llevat que existeixi sobre això un règim de concessió en norma convinguda, que no és la situació d’interlocutores, en el cas del permís per renovar el DNI, l’acte exigible no ha de complir-se en un moment determinat, sinó dins d’un període de temps, que pot coincidir o no amb la jornada de treball , pel que no cap incloure’l en l’esmentat art. 37 de l’Estatut¼en quant no es provi per qui el sol·licita , aquella total i permanent coincidència d’horaris”.

D’aquestes sentències podem deduir dos conclusions fonamentals. Primera, que l’obtenció o renovació del DNI és considerat per ambdós Tribunals com una activitat administrativa que sí està inclosa, en quant tal , en l’art. 37. 3 d) de l’Estatut , pel que , en si mateix considerat, tal activitat administrativa es qualifica com “deure inexcusable”. Segona, que, no obstant, sols ha d’utilitzar-se tal permís quan es provi que existeix una total incompatibilitat horària entre la prestació laboral i l’activitat administrativa a desenvolupar pel treballador.

En el supòsit que se sotmet a aquest arbitro, va haver coincidència de les parts en assumir que, pel que fa a als treballadors del torn de demà de dilluns a divendres, existeix una coincidència amb l’horari dels Departaments de Policia més pròxims, que és de 9h a 14 h, de dilluns a divendres. És en aquest àmbit, doncs, en el que devem decidir el conflicte plantejat.

SISÈ.- Al costat d’aquestes decisions dels tribunals laborals, i com indicàvem, un altre punt de referència que podem adoptar a efectes de la nostra decisió és el tractament dispensat a la matèria per la negociació col·lectiva. Aquí, també , podem tenir una mostra de la dificultat interpretativa que entranya el precepte en qüestió, donada la divisió tan accentuada que existeix en la negociació col·lectiva a aquest respecte. Partint de la base de que la immensa majoria de convenis es limiten a reproduir el precepte legal estatutari, tal com és el cas, en línies generals, de l’art. 50 del conveni col·lectiu esmentat , aquells que poden tenir una normativa explícita sobre això poden dividir-se en diferents supòsits.

Així, existeixen aquells convenis col·lectius en els que, després de reproduir l’art. 37.3 d) , aclareixen expressament que , als efectes d’aquest precepte, s’han d’entendre inclosos l’obtenció o renovació del passaport (al costat del DNI i carnet de conduir) (Conveni Col·lectiu de Siderometal·lúrgia de Huelva 1996-1998 , art. 18 f; Conveni Col·lectiu de Pròtesi Dental de Castelló i València 1998-1999, art. 13 d); Conveni Col·lectiu d’Ikastoles de Navarra, art. 36 h 2).

Altres convenis , contràriament, parteixen de la base de que no s’inclou, pel que contenen una regulació en la que específicament es preveu , a la llista de permisos, un apartat propi per als supòsits de DNI, passaport, carnet de conduir.., diferenciant clarament aquests casos dels inclosos en l’art. 37.3 d) estatutari (Conveni Col·lectiu d’Establiments Sanitaris d’Hospitalització i Assistència Sanitària de Catalunya (1996-1997), art. 33; Conveni Col·lectiu de Bugaderia Industrial de Catalunya, art. 22; Conveni Col·lectiu de Transport de Mercaderies per Carretera, art. 22.7 i 22.8; Conveni Col·lectiu per a la Construcció de Cadis , 1999, art. 45 1 i 45.2). A vegades, aquesta especificació és sols respecte a un d’aquests documents, com és el cas del carnet de conduir (Conveni Col·lectiu de la Indústria Química , 1999-2001, art. 32.8).

En fi, altres convenis, contenen una regulació en la que els supòsits d’obtenció o renovació de documents oficials s’inclouen en un apartat d’assumptes propis, sigui de forma expressa (Conveni Col·lectiu d’Aparcaments de Tarragona, 1998, art. 16 h,f,), sigui, en nombrosos convenis, de forma implícita si es conclouen que no es contenen aquests supòsits en l’art. 37.3 d) de l’Estatut (Conveni Col·lectiu de Tèxtil 1996-1997, art. 47; Conveni Col·lectiu de Grans Magatzems 1997-2000, art. 38.

En conclusió, per tant, la negociació col·lectiva no llança un balanç clar a favor de que l’obtenció o renovació del passaport pugui ser considerat com inclòs o exclòs dins de l’art. 50 del Conveni Col·lectiu o de l’art. 37.3 d) estatutari. No existeix, doncs, un buit negociat en l’esmentat conveni que pogués ser omplert per aplicació analògica o extensiva d’una regulació convencional generalitzada i indiscutida.

SETÈ.- En base a l’anterior, i entrant ja definitivament en la resolució del conflicte interpretatiu que se’ns planteja, devem indicar que és cert que el passaport, en quant document administratiu identificatiu, no pot ser equiparat al DNI, i això per les característiques que abans hem apuntat respecte al caràcter obligatori del passaport sols en relació amb una determinada activitat.

No obstant, i davant la falta d’una norma i una jurisprudència explícites sobre això, devem donar una especial transcendència al dada de que l’activitat a la qual dóna accés el passaport forma part d’un dret fonamental , com és el de llibertat de circulació tal com considerat constitucionalment. A més a més, la citada normativa reglamentària que actualment regula l’obtenció d’aquest document contempla un “dret al passaport”.

En aquest vessant constitucional, el document del passaport es diferencia d’altres documents administratius, com pot ser fins i tot el carnet de conduir (que, a pesar del que pogués semblar a primera vista, no es pot considerar com directament relacionat amb el concepte jurídic de llibertat de circulació).

Per tant, en l’obtenció o renovació del passaport, estem davant una activitat administrativa que, com a tal, facilita l’exercici d’un dret fonamental, i les limitacions que a tal activitat poden establir-se han d’interpretar-se restrictivament. El seu no inclusió en els preceptes estatutari i convencional que analitzem deixaria mancat d’empara legal a aquesta activitat , que dependria de la mera voluntat de l’empresa i que implicaria efectes negatius – en principi lleus, és cert – en el salari del treballador afectat.

En base a això, ens inclinem per considerar que l’activitat d’obtenció i renovació del passaport , quan existeixi una coincidència horària entre l’activitat administrativa i la prestació de serveis, ha de ser qualificada com un deure inexcusable als efectes de l’art. 37.3 d) de l’Estatut i de l’art. 50 del conveni col·lectiu en qüestió.

Volem indicar explícitament , encara que en sentit estricte és innecessari, que l’àmbit material del nostre laude inclou sols el document del passaport quan existeixi incompatibilitat d’horari, i això, reiterem, en tant que l’esmentat document es relaciona amb l’exercici d’un dret fonamental, sense que, en conseqüència, la nostra decisió pugui ser aplicable per principi a cap altre document oficial.

LAUDE ARBITRAL

L’article 37.3 d) de l’Estatut dels Treballadors i l’article 50 d) del Conveni Col·lectiu per a la Indústria Siderometal·lúrgica de la província de Barcelona (DOGC de 7 de juliol de 2000) han de considerar-se que inclouen l’activitat administrativa a desenvolupar personalment necessària per a l’obtenció del passaport en quant deure públic de caràcter inexcusable respecte a aquells treballadors en els que existeixi una incompatibilitat horària per al desenvolupament de l’esmentada activitat administrativa en relació amb la seva prestació de serveis .

El Laude únicament podrà recórrer-se davant els tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució arbitral (incongruència) o vulneració dels drets fonamentals o del principi de norma mínima.

En el termini de set dies hàbils a comptar des de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de l’àrbitre o àrbitres, l’aclariment d’algun dels punts d’aquell, que haurà de facilitar-se en el termini màxim de 10 dies hàbils.

El tràmit d’aclariment faculta a qualsevol de les parts a sol·licitar de l’àrbitre o àrbitres, única i exclusivament, l’adequada matisació o aclariment d’algun dels punts continguts en el laude, sense que, en cap cas, tal facultat pugui ser utilitzada per rebatre els posicionaments reflectits en la resolució arbitral.