PAB 310/99
LAUDE ARBITRAL DICTAT EL 22 DE DESEMBRE DE 1999 PER EDUARDO ROJO TORRECILLA, MEMBRE DEL COS D’ÀRBITRES DEL TRIBUNAL LABORAL DE CATALUNYA COM A VIA DE SOLUCIÓ AL CONFLICTE EXISTENT EN LA EMPRESA “IAC , S.A.”.
l present laude arbitral versa sobre els següents
FETS
PRIMER. Amb data 10 de novembre de 1999, D, J HG, Delegat de zona de l’empresa IAC, S.A., i D. JBC, president del Comitè d’Empresa, van presentar escrit davant el TLC en el que manifestaven l’acord de sotmetre’s a l’arbitratge en dret previst en els arts. 11 i ss del Reglament del TLC, i van proposar per unanimitat a qui subscriu el present arbitratge. l’Esmentada proposició va ser acceptada per aquest àrbitre amb data 19 de novembre de 1999.
SEGON. Aquest àrbitre va citar per al tràmit de compareixença previst en la normativa reglamentària a les parts el dia 1 de desembre a les 9 hores. A l’esmentat acte van assistir D. JHG per la part empresarial i D. F.J. BC, D. BMR, D. MANC, D. TG, D. JM i D. JGT per la part treballadora. A preguntes d’aquest àrbitre les dues parts compareixents es van ratificar en les seves posicions i posteriorment, i a petició d’aquest àrbitre, van aportar la documentació que van considerar oportuna per a la defensa de les seves posicions (documentació que queda incorporada a l’expedient arbitral). En aquest tràmit la part treballadora va sostenir que les vacances no haurien de començar en dia festiu i que el plus de nocturnitat hauria d’abonar-se sobre taules salarials per dia treballat. Per part empresarial es va defensar l’aplicació literal del precepte convencional objecte de debat, en el primer litigi, i el càlcul del plus de nocturnitat sobre taules salarials per mensualitat.
TERCER. El litigi troba la seva raó de ser en el desacord de les parts sobre la interpretació dels arts. 11 i 23 del conveni col·lectiu d’empresa. Les qüestions sotmeses a l’arbitratge són les següents:
1. Quan ha d’iniciar-se el període de vacances: dia festiu o dia laborable.
2. Com ha d’aplicar-se el recàrrec del 25 % del salari base en el complement de nocturnitat.
QUART. Aquest àrbitre ha estudiat amb deteniment tota la documentació aportada en l’expedient arbitral i escoltat l’exposició oral de les dues parts en el tràmit de compareixença. D’acord amb tot plegat, i amb subjecció a la normativa vigent, manifesta la seva tesi jurídica al tractar-se d’un arbitratge en dret sobre el litigi suscitat, amb estricta subjecció als termes de la norma controvertida així com a les d’aquelles altres en les quals fos necessari interpretar i aplicar per a la correcta resolució del litigi.
A tots aquests fets és d’aplicació la següent fonamentació jurídica, és a dir els següents
FONAMENTS DE DRET
PRIMER. Procedeix resoldre el litigi suscitat donant resposta per separat a les dues qüestions plantejades, doncs cada una d’elles té substantivitat i especificitat pròpia. Analitzem doncs les qüestions sotmeses al lleial saber i entendre d’aquest àrbitre.
Se centra el litigi plantejat, en primer lloc, en la interpretació de l’art. 11 del Conveni col·lectiu d’empresa. En l’esmentat precepte es disposa que el personal gaudirà de “31 dies naturals de vacances anuals” i que a causa de les característiques dels serveis prestats per l’empresa el període de vacances “s’estableix en els mesos de Juliol i Agost de cada any, llevat d’acord a títol individual. Si per necessitats de l’empresa qualsevol treballador hagués de gaudir el seu període de vacances fora d’aquestes dates se li compensarà amb 5 dies més de vacances”.
La part treballadora ha al·legat que l’art. 11 ha de posar-se en relació amb l’art.9, en el que es disposa que “com regla general el personal afectat per aquest conveni gaudirà del seu dia de descans setmanal en diumenge”. Segons la seva tesi, si el període de vacances s’inicia en diumenge els treballadors perden un dia del període de vacances, qual és per exemple el supòsit del present any, ja que el dia 1 d’agost era diumenge. Es per això que es defensi que les vacances han d’iniciar-se sempre en dia laborable i que entenguin que a l’actual mes d’agost sols han gaudit de 30 dies de vacances. Contràriament, la part empresarial argumenta que la dicció del precepte qüestionat és clara, ja que es refereix a 31 dies naturals de vacances i que aquestes es gaudeixen amb caràcter general els mesos de juliol i agost; d’acollir-se la tesi defensada per la part treballadora, l’empresa al·lega que els treballadors tindrien un dia addicional de vacances i que això a més a més suposaria un cost econòmic per a l’empresa, atès que pel que fa a l’activitat que presta hauria de pagar el salari del treballador que prestés els seus serveis l’esmentat dia en substitució del que seguiria gaudint del període de vacances. Al seu judici, aquest any s’ha respectat escrupolosament el precepte qüestionat, ja que s’han gaudit els 31 dies del mes d’agost, tesi com s’acaba d’indicar que no comparteix la representació treballadora.
Per resoldre aquesta qüestió hauríem d’atenir-nos als termes que es manifesten tant a la normativa legal com a la convencional ara qüestionada, i examinar si existeix algun pronunciament judicial que pugui servir-nos de punt de referència; tot plegat amb estricta subjecció a la interpretació dels preceptes legals que marca l’art. 3.1 del Codi Civil. Doncs bé, de la dicció del precepte enjudiciat és clar i indubtable que el període de vacances s’ha fixat en dies naturals, i que és per això que també haurien d’incloure’s en l’esmentat període els dies festius (ja es tracti de diumenge o d’alguna o alguna de les 14 festivitats anuals) que es trobin compresos dins de l’esmentat període. En tal sentit s’ha manifestat reiteradament la doctrina judicial des de fa uns quants anys, servint per totes la cita de les sentències del desaparegut Tribunal Central de Treball de 31 de maig de 1985 i 21 de febrer de 1986, en les que s’afirma, resolent sobre litigis substancialment idèntics a la qüestió ara enjudiciada, que “al tractar-se de vacances referides a dies naturals, cada dia qualsevol que sigui el seu caràcter, festiu o no, entren dins del seu còmput”, i que és indiferent que el primer dia del període de vacances sigui laborable o festiu, ja que “el seu còmput és de dies naturals i no hàbils”. En els mateixos termes ha de resoldre’s la qüestió si ens fixem en la dicció de l’art. 38.1 del Reial Decret Legislatiu 1/1995 de 24 de març pel que s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors, ja que disposa que la durada mínima del període de vacances és de trenta dies naturals, el que tant a judici de la doctrina científica (Alonso Olea i Casas Baamonde, Palomeque López i Álvarez de la Rosa) com de la judicial implica que s’incloguin dins del període els diumenges i festius inclosos (poden consultar-se, entre altres, les sentències del TCT de 14 d’octubre de 1987 i 17 de març de 1988, i la Sentència de l’Audiència Nacional 55/1989). En suport de la tesi defensada en aquest laude pot portar-se a col·lació igualment l’art. 5.2 del Codi Civil que disposa que “en el còmput civil dels terminis no s’exclouen els dies inhàbils”.
La tesi aquí exposada decaurà quan s’hagi posat en pràctica la possibilitat de pactar individualment amb cada treballador el període de vacances i el moment d’inici del gaudi, que certament podria ser fixada sempre en dia laborable i obviant l’inici en dia festiu. Sotmès com està aquest arbitro a un arbitratge en dret, ha de resoldre la qüestió en els termes més a dalt exposats, si bé pot suggerir a les parts que en el pròxim conveni col·lectiu pactin una nova regulació del període de vacances que aclareixi els dubtes aquí plantejades i disposi de forma clara i indubtable que el període de vacances ha d’iniciar-se o no, sempre en dia laborable. Mentrestant, tant el precepte ara enjudiciat com la normativa legal vigent (LET) i l’anterior (Llei de Relacions Laborals) es decanten per la referència del període de còmput del període de vacances a dies naturals i no única i exclusivament laborables.
SEGON. Procedeix a continuació entrar a resoldre la segona qüestió debatuda, qual és com ha de calcular-se el complement per treball nocturn, qüestió per a la que certament no ajuda la redacció esquemàtic de l’art. 23 del conveni sobre nocturnitat, en el que indica que “serà aplicat d’acord amb la legislació vigent”.
A judici de la part treballadora, i així es manifesta i concreta en la documentació que es va fer arribar amb posterioritat a la celebració del tràmit de compareixença, el salari base diari ha d’incrementar-se en un 25 %; és a dir, si el salari base mensual d’un treballador amb la categoria professional de “conductor recollida” és de 107.365 ptes, el complement mensual a rebre per nocturnitat serà igual al resultat de multiplicar aquesta quantitat per 25 i dividir-la per 100, amb un resultat final de 26.841 ptes, sense que existissin diferències en la quantia d’aquell complement entre els treballadors amb la mateixa categoria professional i salari base.
Per part empresarial s’ha exposat que s’efectua un càlcul diferent per arribar a determinar la quantitat sobre la que s’aplicarà el recàrrec del 25 %; de tal forma, es part del salari base mensual que es multiplica pels dotze mesos i es divideix per 360 dies, el qual dóna un determinat resultat que denominarem x. A l’esmentat resultat se li ha de restar, sempre segons l’empresa, la retribució corresponent als dies no treballats, o el que és el mateix la dels 52 diumenges i 14 festius anuals. De l’esmentada resta s’obté un resultat que denominarem z, i és a aquest al que se li aplica el recàrrec del 25 %.
En definitiva, la qüestió objecte de debat se centra en l’aplicació del recàrrec del 25 % sobre el salari base calculat sense cap reducció o bé sobre el salari base calculat amb reducció dels dies que tenen la consideració de festius i en els que en principi no es presta activitat i per tant no es pot treballar en horari nocturn. Cap recordar que la normativa vigent a la qual es refereix l’art. 23 del conveni és l’art. 36.2 de la LET que, a diferència de la normativa anterior en la qual si es fixava expressament un recàrrec del 25 % sobre el salari base, sols disposa que la feina nocturn “tindrà una retribució específica que es determinarà en la negociació col·lectiva¼”, si bé ha quedat plenament acreditat en el tramiti d’audiència que s’abona un complement del 25 % i que no es qüestiona de cap manera l’esmentat abonament sinó sols el mòdul de pagament de sobre el que s’ha d’aplicar. Ara bé, sí que és important destacar que la reforma de la LET operada el 1994 ha separat l’increment del salari de les hores treballades en període nocturn del salari base percebut pel treballador, si bé la inèrcia de nombrosos convenis anteriors porta a que el recàrrec es segueixi calculant sobre aquell. No hi ha, per tant, una obligació legal clara i indubtable per a la part empresarial d’abonar, en primer lloc, un recàrrec per al treball nocturn, i en segon lloc tampoc s’indica expressament que ha de calcular-se sobre el salari base, sinó que fins i tot podria ser una remuneració amb substantivitat i especificitat pròpia
Hem d’abordar què s’ha d’entendre per salari base, per el qual l’art. 26.3 de la LET, a més a més de remetre’s a la negociació col·lectiva i en el seu cas el contracte individual, disposa que el que serà la retribució fixada per unitat de temps o d’obra, i la sentència del Tribunal Suprem de 23 de gener de 1991 disposa que el concepte retributiu de salari base “és en principi i fonamentalment aquell que en el conveni col·lectiu aplicable es comprèn sota aquesta denominació o la de sou base”. No hi ha més gran concreció en l’art. 21 del conveni col·lectiu, en el que sols es disposa que el salari base i el plus conveni “serà el que quedi determinat per cada categoria per les taules salarials annexes”. Cap recordar aquí que l’art. 4 del Decret de 17 d’agost de 1973 d’ordenació del salari definia el salari base com “la part de la retribució fixada per unitat de temps sense atendre a les circumstàncies que expressa l’article 5è”.
La qüestió objecte de debat se centra a determinar si el recàrrec ha de percebre’s en una quantia mensual concreta i determinada, a partir del la prèvia determinació de quin és el salari base, i la nostra conclusió és que sols pot ser remunerat com nocturn i amb el complement corresponent la feina realitzat en horari nocturn, doncs el contrari portaria, al límit, a una situació com la plantejada en la sentència de 15 d’abril de 1998 del Tribunal Superior de Justícia d’Aragó, en el que “un treballador (activitat del qual no sigui nocturna per naturalesa) que realitzi treball nocturn durant un mes percebi el mateix, per tal plus, que un altre que faci sols una nit o part d’ella”. Per la seva part la sentència de 5 d’octubre de 1987 del Tribunal Central de Treball estudia la possible aplicació del plus de nocturnitat als dies de descans i arriba a la conclusió per la qual l’increment retributiu del temps nocturn “s’estableix únicament pel que fa a les hores treballades durant la nit – des de les 22 hores a les 6 del matí – cosa que impedeix aplicar l’esmentat recàrrec a les hores diferents de les conceptuades com nocturnes i a extendre’l a d’altres remuneracions, màxim quan aquelles corresponen a dies de descans”. Es per això que no pugui acceptar-se la tesi sostinguda per la part treballadora, doncs podria portar a situacions semblants, i certament no estimades per la norma, com les exposades en la sentència citada del 15 d’abril de 1998. A judici d’aquest àrbitre, sembla correcte el sistema de càlcul efectuat per l’empresa de deduir els dies no treballats per ser diumenges o festius, doncs difícilment podrà percebre’s una remuneració per treball nocturn en un dia que no s’ha dut a terme activitat alguna. En el mateix sentit que la tesi defensada en el present laude es manifesta la sentència de la Sala 4º del Tribunal Suprem de 15 de setembre de 1995, en la que s’afirma que el plus de nocturnitat “és un complement salarial de lloc de treball, percepció del qual depèn exclusivament de l’exercici de l’activitat professional en el lloc assignat, donat el seu índole funcional i el seu caràcter no consolidable”, i que l’esmentat complement “no es merita els dies de descans setmanal ni els festius”.
Vist tot l’anteriorment exposat, i després de l’examen dels fets provats i els fonaments de dret que han de ser utilitzats en el present litigi, aquest àrbitre emet el següent
LAUDE ARBITRAL
PRIMER. L’art. 11 del conveni col·lectiu ha d’interpretar-se en el sentit que el període de vacances que es gaudeix durant els mesos de juliol i agost ha de durar 31 dies naturals, sent indiferent als efectes de còmput que s’iniciï en dia festiu o laborable, llevat que existeixi acord individual amb un treballador per al gaudi en altres dates i en altres condicions.
SEGON. El recàrrec que s’han de pagar sobre el salari base s’ha de fer en els termes que fins al moment present ve efectuant la direcció de l’empresa, quedant oberta a les parts la possibilitat, si totes dues ho desitgen, de regular una altra forma de càlcul per via convencional.
El Laude únicament podrà recórrer-se davant els tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució arbitral (incongruència) o vulneració dels drets fonamentals o del principi de norma mínima.
En el termini de set dies hàbils a comptar des de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de l’àrbitre o àrbitres, l’aclariment d’algun dels punts d’aquell, que haurà de facilitar-se en el termini màxim de 10 dies hàbils.
El tràmit d’aclariment faculta a qualsevol de les parts a sol·licitar de l’àrbitre o àrbitres, única i exclusivament, l’adequada matisació o aclariment d’algun dels punts continguts en el laude, sense que, en cap cas, tal facultat pugui ser utilitzada per rebatre els posicionaments reflectits