PAB 29/93
Laude arbitral dictat el 4 de maig de 1993 per Gregorio Granados de la Hoz, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa FSA
Vist per Gregorio Granados de la Hoz, àrbitre designat per la voluntat comuna de les parts, manifestada en conveni arbitral, de data 19 d’abril de 1993, referència PA 29/93, signat conforme el Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya.
Resultant que en la primera reunió entre les parts i l’àrbitre designat, que té lloc als locals del Tribunal Laboral de Catalunya el 26 d’abril de 1993, es determina que la qüestió sotmesa a l’arbitratge és la següent:
«Des de temps immemorial, l’empresa ha abonat el temps necessari per a que els treballadors acompanyin els seus familiar per consaguinitat o afinitat fins al segon grau al metge, ja sigui de capçalera o especialista, i de la Seguretat Social o privat, com una condición que gaudien els treballadors de l’empresa FSA sense ser especificada en cap pacte o document escrit.
Resultant que la representació dels treballadors entén que es tracta d’una condició més beneficiosa que l’empresa ha suprimit unilateralment, i malgrat que el dia 16 d’octubre de 1991 el comitè d’empresa pacta una sèrie de qüestions diverses que es documenten en l’acta, i que entre aquestes qüestions hi consten els permisos retribuïts i els no retribuïts. Pel que fa als primers s’acorda que «(…) a partir de la nòmina d’octubre, inclòs, seran abonats els plusos de producció i d’assistència»; pel que fa als segons s’estableix que «a partir de la nòmina d’octubre, inclòs, es descomptaran en els fulls de salari els imports corresponents al període d’absència».
Resultant que des de llavors i fins la demanda interposada per 3 treballadors de l’empresa, que va donar lloc a la sentència de 13 de gener de 1993, les persones que han utilitzat el tipus de permís abans descrit han sofert els descomptes corresponents en les seves retribucions per les hores emprades. Així mateix, com a prova d’això, l’empresa aporta còpies dels rebuts oficials de salaris i sol·licituds de permisos pel motiu d’aquest arbitratge, figurant-hi els descomptes per les hores d’absència. En la llista de treballadors afectats pel descompte hi ha, entre d’altres, el president del comitè d’empresa.
Resultant que en una reunió extraordinària del comitè d’empresa, el dia 20 de novembre de 1991 (és a dir, tan sols un mes després de la signatura de l’acord sobre la retribució de permisos) en la qual es presumeix que hi va ser present la representació de la direcció de l’empresa, atès el tenor literal de l’acta es llegeix «Permisos para acompañar al médico» (sense més especificacions): «Ambas partes acuerdan tratar el tema en la negociación colectiva del próximo convenio para 1992». Curiosament, en la plataforma presentada per la representació dels treballadors per negociar l’immediat conveni col·lectiu (amb una vigència fins al 31 de desembre de 1993) no hi consta el tema objecte d’aquest debat.
Resultant que en el vigent conveni col·lectiu, la comissió deliberadora del qual es va constituir l’11 de maig de 1992, no es va tractar ni es va concloure, per tant, l’acord sobre aquesta classe de permisos, sinó que en l’article 25, quan es fa esment general de «permisos», es referencien els previstos en l’Estatut dels treballadors (art. 37), millorant-los en alguns aspectes, i només s’al·ludeix a les consultes mèdiques en el punt C) d’aquest article, que diu: «Caso de consulta médica forzosa fuera de la localidad, se abonará el día como trabajado».
Resultant que, un cop signat el conveni col·lectiu, ni la representació del personal (com a representació unitària) ni tampoc les seccions sindicals en qualitat de representació plural no oposen acció o manifestació contra els descomptes que s’estan aplicant —o almenys no se’n té constància—, pels acompanyaments al metge, per part dels treballadors, dels seus familiars per consanguinitat o afinitat fins a segon grau, quan des de feia mesos es produien. S’interposa la ja esmentada demanda de F.C.D., A.C.D i T.G.M. en reclamació de reconeixement de dret i quantitat, al·legant l’existència d’una condició més beneficiosa suprimida unilateralment per l’empresa.
El 13 de gener de 1993 es dicta sentència en què per estimar-se una excepció d’inadequació de procediment es deixa imprejutjada la qüestió de fons interposada pels tres demandants; tot i que s’admet el recurs de suplicació de la sentència davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, aquest no és interposat.
En la sentència i en els fets provats es reflecteix que:
«A tenor de las pruebas practicadas, la empresa FSA ha venido consintiendo a los demandantes (…)» el disfrute de permisos retribuidos para asistir a consulta médica, «pese a que el convenio colectivo de la empresa sólo regula como permiso retribuido el supuesto de consulta médica forzosa fuera de la localidad»; que dicha tolerancia es debida a circunstancias personales de un familiar de los demandantes y que (hecho probado quinto) «en fecha 16 de octubre de 1991, en una reunión sostenida entre la dirección y el comité de empresa, se acuerda por unanimidad que en el caso de los permisos retribuidos y a partir de la nómina de octubre, inclusive, se abonarán los pluses de producción y de asistencia; en cuanto a los permisos no retribuidos se acuerda que a partir de la nómina de octubre, inclusive, se descontarán en las hojas de salarios los importes correspondientes al período de ausencia».
Resultant que el 19 d’abril de 1993, davant del Tribunal Laboral de Catalunya, Delegació de Barcelona, després de l’acte de conciliació amb el resultat de sense acord, les parts se sotmeten a l’arbitratge de qui ara resol, sol·licitant pronunciament sobre l’existència o no de l’obligació empresarial d’abonar absències de treball amb motiu d’acompanyar al metge familiars fins al segon grau de consanguinitat o d’afinitat, com a permisos retribuïts en consideració als antecedents que en l’acte es van exposar.
Resultant que reunides les parts, prèvia convocatòria adequada per segona vegada el dia 28 d’abril, es manifesten per part de la direcció en la posició inicial i per part dels treballadors en un consentiment en reduir al primer grau el gaudi del permís que ens ocupa, sense més concessions ni modificacions.
Resultant que aquest cas afecta un tipus de permís per absència de treball que regula l’article 37 de l’Estatut dels treballadors, així com els convenis col·lectius d’aplicació en l’àmbit que es tracti, o pactes entre les parts. Que també en aquest cas, la regulació està prevista en l’Estatut dels treballadors i en el conveni col·lectiu d’empresa vigent, el qual disposa que:
«En general se estará a lo establecido al respecto en el Estatuto de los trabajadores vigente (Ley 8/1980 de 10 de marzo). B) Primera comunión o matrimonio de hijos o hermanos, cuando se celebre en días laborables: 1 día. C) Caso de consulta médica forzosa fuera de la localidad, se abonará el día como trabajado. D) Intervención quirúrgica grave de los padres, padres políticos, hijos o cónyuges, a justificar: 2 días. E) Enfermedad grave del cónyuge, padres, padres políticos o hijos: de 3 a 5 días naturales según distancia».
Resultant que en aquest procediment arbitral es compleixen les prescripcions del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya.
Considerant que juntament amb els permisos retribuïts esmentats existeixen els no retribuïts, és a dir, sense remuneració, essent normalment la seva concessió potestat discrecional de l’empresari quan li ho sol·licitin i per a supòsits específics.
Que en el cas de l’empresa FSA s’ha estat concedint, des de temps immemorial, un permís híbrid entre els dos anteriorment esmentats, consistent a la retribució del temps necessari per acompanyar un familiar al metge (fins al segon grau de consanguinitat o d’afinitat), per mitjà de la inicial sol·licitud i posterior justificació. Que aquesta condició que gaudia el personal de l’empresa FSA, amb origen en la voluntat individual de l’empresari, va esdevenir en la pràctica un ús d’empresa, circumscrit exclusivament a ells, i que no va ser posada en qüestió fins a l’octubre de 1991.
Considerant que el 16 d’octubre de 1991 la representació dels treballadors, a través del comitè d’empresa, i l’empresa —com ja ha estat indicat— subscriuen un pacte segons el qual finalitza per al futur el benefici indicat parcialment, és a dir, deixant d’abonar la remuneració, però no l’acompanyament en si mateix i en les condicions que s’estava exercitant de comunicació prèvia i justificació posterior. Així, doncs, han continuat els acompanyaments sense l’abonament de les quantitats econòmiques pel temps de jornada invertit.
Que aquesta modificació, lesiva en principi pels treballadors afectats, va ser compensada amb l’abonament, pel que fa als permisos retribuïts, dels plusos de producció i d’assistència que fins aleshores no s’abonaven atesa la seva naturalesa, que els vincula necessàriament a la presència en el lloc de treball i a l’activitat productora.
En aquest punt cal fer les següents
Consideracions
Primera. Aquesta condició plural més beneficiosa, d’afectació individualitzada en determinades circumstàncies, incorporada amb el transcurs del temps i el seu continuat exercici al contracte de cada treballador de l’empresa FSA no té nexe causal, sinalagmàtic, com una contraprestació d’alguna cosa oferida pel treballador beneficiari de la condició, sinó que era simplement concessiva sense esment de reciprocitat.
Segona. D’això es desprèn l’absorció per normes legals o convencionals posteriors del benefici descrit, tal i com reiteradament sosté la jurisprudència (per exemple, la sentència del Tribunal Central de Treball del Poder Judicial de 27 de febrer de 1986: «Cuando tales mejoras obedecen exclusivamente al ánimo del empleador de que sus trabajadores estén retribuidos por encima de los mínimos legales o colectivamente pactados (…) pueden ser absorbidas salvo que otra cosa se disponga de forma expresa en los preceptos legales o pactos»).
Tercera. Aquesta condició més beneficiosa, que s’origina de la lliure i unilateral voluntat empresarial, en reiterar-se en el temps s’incorpora al contracte, esdevenint una obligació per a l’empresari, el qual ja no pot suprimir-la unilateralment. (Vegeu la sentència del Tribunal Central de Treball del Poder Judicial de 5 de maig de 1989, sostinguda en una altra de 8 de febrer de 1985, on s’afirma: «Cualesquiera condiciones más beneficiosas que la empresa otorgue expresamente o reconozca de hecho a sus trabajadores, se incorporan al contrato de trabajo y han de ser respetadas como derecho adquirido en tanto subsista la relación contractual, no pudiendo suprimirlas unilateralmente».)
Quarta. Tot i que aquesta és l’opinió dominant, hi ha sentències que dicten la conclusió contrària, destruint el caràcter contractual de les situacions de benefici gaudides per treballadors individualitzats en el transcurs del temps (per exemple, la sentència del Tribunal Central de Treball del Poder Judicial de 22 de maig de 1989: «Una situación de tolerancia carecería de virtualidad bastante para generar el derecho, que no puede asentarse en las meramente toleradas o consentidas aun de modo reiterado y prolongado en el tiempo»).
Cinquena. En aquest cas, la situació anava més enllà de la simple tolerància, en tenir reflex documental en la sol·licitud i la justificació posterior d’idèntic caràcter, i en afectar tota la plantilla de l’empresa FSA durant molts anys; aquesta reiteració, fins la sacietat, del benefici atorgat libèrrimament per l’empresari, duta a terme de manera inequívoca, reflecteix una autèntica significació de superació de mínims legals o convencionals amb la incorporació al contracte de treball per als empleats de l’empresa (i només per a ells, lògicament, mentre es perllongava la seva relació contractual).
Considerant que aquesta classe de condicions no està afectada d’indisponibilitat per ser negociada pels seus beneficiaris o pels seus representants. Així, l’acord del 16 d’octubre de 1991, en què hi ha un intercanvi de concessions que suprimeix el pagament del temps emprat en acompanyar al metge un familiar, suposa un exemple de disponibilitat d’un dret subjectiu. Durant els mesos següents, les parts negocien amb èxit l’actual conveni col·lectiu en el qual no es fa cap esment a la condició que comentem i en el qual, en tractar de la compensació i l’absorció (art. 3), es llegeix:
«Serán compensados y absorbidos en su totalidad por las mejoras establecidas en este convenio colectivo todos aquellos beneficios, abonos o cualesquiera conceptos retributivos existentes por disposición legal, iniciativa privada o cualquier otro origen».
L’article 25 regula els permisos (amb la retribució i la durada que en cada supòsit previst s’expressa). Doncs bé, relacionant aquest conveni amb l’acord anterior de 16 d’octubre de 1991, es comprova la desaparició per substitució d’un benefici o condició més beneficiosa, com era la de retribuir el temps usat per acompanyar familiars al metge, i això malgrat la deficient i no prou clara redacció dels textos esmentats i una nova situació contractual en la qual el dret creat per una continuada tolerància empresarial deixa d’existir en ser bescanviat per un altre.
Considerant que ambdues parts no es van pronunciar amb total claredat quan van procedir a regular per escrit en els textos esmentats el conjunt de beneficis i de condicions, la qual cosa va crear expectatives de vigència del dret referit per part del personal, i que això va motivar la demanda de la seva aplicació davant de la jurisdicció social. Que, després del 16 d’octubre de 1991, sembla que es va consentir el gaudi del dret assenyalat a alguns treballadors de l’empresa FSA, mentre que per al personal que va patir els descomptes per aquesta causa sí havia quedat clara la nova situació. Per tot això ha arribat el moment en què és del tot necessari definir de manera terminant quin és l’estat de la qüestió.
L’empresari no ha aplicat les orientacions de la Directiva Comunitària 91/553, de 14 d’octubre, segons la qual cal facilitar als empleats informació completa i matisada de les condicions aplicables al contracte de treball, així com de les modificacions que l’afecten, fent constar la naturalesa d’aquestes condicions. La representació legal dels treballadors (que ara assumeix com a col·lectiva una inicial reclamació individual de tres treballadors) tampoc va aprofitar les múltiples ocasions de trobada i negociació que es van donar a partir del 16 d’octubre de 1991 per tal de clarificar el destí d’un benefici del qual havien gaudit els treballadors durant molts anys, que ha motivat la creació d’una situació de tensió que ara ha de ser resolta amb aquest procediment arbitral, en el qual necessàriament han d’emprar-se criteris d’equitat. Sospesades totes les al·legacions ofertes per les parts en les diverses reunions, com també les circumstàncies socials, econòmiques i d’ubicació de les relacions laborals de l’empresa FSA i els seus treballadors.
Vistos i examinats per l’àrbitre els antecedents de fet i la normativa aplicable (Codi civil: arts. 3 i 7; Llei 8/80, de 10 de març; conveni col·lectiu de l’empresa; i acord de 16 d’octubre de 1991, etc.), dicto el següent
Laude arbitral
Primer. Declarar compensat, amb altres beneficis i per tant extingit per al personal de l’empresa FSA el dret a percebre retribució pel temps invertit en acompanyar familiars fins al segon grau de consanguinitat o afinitat al metge (privat o públic) a partir del 16 d’octubre de 1991, com a conseqüència de l’acord pres la mateixa data i de l’aplicació del conveni col·lectiu vigent a l’empresa.
Segon. En atenció a exclusives raons d’equitat l’exposició de les quals s’ha ofert en els anteriors considerants, declarar el dret a percebre les quantitats deduïdes per acompanyar familiars al metge, durant el període comprès entre el 17 d’octubre de 1991 i el 6 d’abril de 1994 (data de la sol·licitud de la conciliació i mediació al Tribunal Laboral de Catalunya) per als treballadors que pertanyien a la plantilla de l’empresa el 16 d’octubre de 1991 i en els casos en què l’acompanyament s’hagués fet per més d’un familiar i treballador de l’empresa FSA, només s’hauran d’abonar a un dels acompanyants, a la seva lliure elecció.