PAB 267/96
Laude arbitral dictat el 13 de desembre de 1996 per Eduardo Rojo Torrecilla, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa CONCONSA
Arbitratge instat per J.C.G.B., apoderat de l’empresa CONCONSA, adjudicatària dels serveis de recollida d’escombraries, neteja de la xarxa viària i neteja d’edificis municipals de P.L., i S.S.R., secretari del comitè d’empresa i que actua en representació seva, sobre la interpretació de l’article 13 del conveni col·lectiu del centre de treball.
Aquest laude arbitral versa sobre els següents
Fets
Primer. Amb data 15 de novembre de 1996 J.C.G.B. i S.S.R. van presentar un escrit davant del Tribunal Laboral de Catalunya en el qual manifestaven la seva voluntat expressa de sotmetre a arbitratge en dret la qüestió objecte de litigi, a l’empara del previst en l’article 3.3 b) de l’Acord Interprofessional de Catalunya i l’article 11.1 del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya. Les parts van proposar qui subscriu aquest arbitratge i aquesta proposició fou acceptada per aquest àrbitre amb data 29 de novembre de 1996.
Segon. El litigi es produeix pel desacord entre les parts sobre la interpretació de l’article 13 del conveni col·lectiu vigent del centre de treball, que té durada fins al 31 de desembre de 1997. Més concretament, és objecte de discussió què s’ha d’entendre per “4 días hábiles consecutivos”. La qüestió sotmesa a arbitratge és textualment la següent:
«Cómo ha de entenderse el redactado del artículo 13 del convenio, en cuanto al disfrute de 4 de los días de vacaciones».
Tercer. Aquest àrbitre va citar les parts per al tràmit de compareixença previst en la normativa reglamentària del dia 4 de desembre a les 16.30 hores. A aquest acte van assistir J.C.G.B i C.P. en representació de CONCONSA, i S.S.R., A.G.V. i M.A.N.C., en representació del comitè d’empresa. El tràmit es va realitzar de manera separada amb cadascuna de les parts.
A les preguntes d’aquest àrbitre, les parts compareixents es van manifestar en els termes següents:
La part empresarial entén que hi ha discrepància entre el que es va acordar en el moment de la signatura de l’acord, amb relació al que s’ha d’entendre de la frase “4 días hábiles consecutivos”, i la tesi que ara defineix la part treballadora. Segons aquesta part, els 4 dies han de ser laborables (cal recordar que a l’empresa es presta el servei de recollida d’escombraries i neteja viària de dilluns a dissabte) i seguits, és a dir sense cap festa que en separi el gaudiment; és a dir, l’exemple més clar seria el gaudiment d’aquests dies de dilluns a dijous, i no de dilluns a dimecres i el divendres si el dia anterior (dijous) fos festiu. La part empresarial subratlla els perjudicis i trastorns administratius que suposa el fet d’entendre’s que els dies de vacances no són seguits, pels problemes derivats de la cobertura o suplència de les persones que gaudissin del període de vacances no consecutiu.
En el moment del tràmit de compareixença un total de 25 treballadors integraven el servei de recollida d’escombraries, i el de neteja viària, 47. Segons la part empresarial és clar que el conflicte només afecta el personal d’ambdós serveis, però podria arribar a afectar tota la plantilla si aquest àrbitre entra a interpretar l’article 13, quart, del conveni col·lectiu vigent. La part empresarial va al·legar en aquest tràmit de compareixença que la redacció de l’article 13, quart, manté una estreta relació amb la idea que els 4 dies laborables han de ser consecutius en la seva accepció literal.
A l’últim, aquesta part manifesta, com a dada que pot ajudar a fundar la seva opinió, que el conveni col·lectiu anterior es referia a “33 días naturales” (art. 13, primer, a), mentre que l’actual indica que la durada serà de “33 días, de los cuales 4 serán hábiles y de disfrute consecutivo”.
Aporta com a documentació (que queda incorporada a l’expedient arbitral) una acta de la Direcció General de Relacions Laborals de la Generalitat de Catalunya de 5 de març de 1996; plataforma de la part treballadora per a la negociació del conveni vigent, en la qual es defensa que tot el personal adscrit al conveni “disfrutará de 34 días de vacaciones, de éstos, 4 serán hábiles y se disfrutarán de forma consecutiva”; Conveni col·lectiu estatal del sector de neteja pública, viària, recollida, tractament i eliminació de residus, neteja i conservació del clavegueram, l’article 46 del qual disposa que el període de vacances serà de “30 días naturales”.
El criteri de la part treballadora sobre el que es va pactar en el conveni col·lectiu vigent difereix substancialment de les tesis que ha exposat la part empresarial pel que fa a què s’ha d’entendre per dies hàbils consecutius. Segons ells es tracta de dies laborables (és a dir de dilluns a dissabte), però no necessàriament seguits, de manera que si hi ha 1 o més festes entre el gaudiment d’aquests dies de vacances, seria perfectament vàlid; a més al·lega que aquest fou l’esperit amb què es va subscriure, sempre segons ells, la nova redacció de l’article 13 del conveni col·lectiu.
La part treballadora explica detingudament quin era el marc jurídic, com també la pràctica anterior partint del que es disposa en l’article 13, apartats a) i b) del conveni col·lectiu de 1994-1995. Cada treballador, amb els límits que es disposen per secció en el mateix precepte, podia gaudir dels 4 dies quan ho considerés oportú, els mesos de juliol i agost exclosos. Aquesta situació provocava problemes i complicacions d’índole burocràtica i administrativa a l’empresa, i per evitar-los les parts van estar d’acord a buscar una nova fórmula de gaudiment d’aquests 4 dies, que satisfés mínimament els interessos d’ambdues parts. D’aquesta manera, i sempre segons el criteri de la part treballadora, l’empresa reduïa sensiblement els costos administratius i els treballadors acceptaven el fet que havien de gaudir d’aquests 4 dies de forma seguida però no necessàriament consecutiva si hi havia alguna festa enmig del període sol·licitat.
Segons la representació del comitè d’empresa, els problemes que han portat a fer la sol·licitud d’arbitratge davant del Tribunal Laboral de Catalunya, s’inicien a partir del mes d’octubre, moment en què comencen a denegar-se les peticions d’alguns treballadors. Al·lega que són meres raons de rendibilitat econòmica les que fan que la direcció de l’empresa negui la sol·licitud dels treballadors, i emfasitza que el cost econòmic que pot suposar l’acceptació de la proposta de la part treballadora és mínim, perquè en cap cas podran coincidir en el període de vacances (s’entén que es refereix als 4 dies hàbils) més de 4 treballadors per secció (en el conveni anterior només en podien coincidir 3).
El tràmit de compareixença es va iniciar a les 16.30 hores amb la part empresarial, i va continuar amb la part treballadora. Va finalitzar a les 17.45 hores.
Quart. Aquest àrbitre ha estudiat detingudament tota la documentació que s’ha aportat a l’expedient arbitral i ha escoltat l’exposició oral d’ambdues parts en el tràmit de compareixença. D’acord amb tot això, i subjecte a la normativa vigent, manifesta la seva tesi jurídica en tractar-se d’un arbitratge en dret sobre el litigi suscitat. En no tractar-se d’un arbitratge d’equitat, en què l’àrbitre podria tractar d’apropar les posicions de les parts, qui subscriu ha de mantenir-se subjecte als termes de la norma controvertida, com també als d’aquelles altres que fos necessari interpretar i aplicar per a la correcta resolució del litigi.
A tots aquests fets, se’ls aplica la fonamentació jurídica següent, és a dir, els següents
Fonaments de dret
Primer. El conflicte objecte d’arbitratge versa sobre la més correcta interpretació de l’article 13 del conveni col·lectiu de CONCONSA per al seu centre de treball ubicat en P.L., i amb vigència per als anys 1996 i 1997. Amb tot, hi ha un altre precepte que haurà de ser objecte d’estudi en relació amb l’anterior, que és l’article 13 de l’anterior conveni col·lectiu i que va tenir vigència durant els anys 1994 i 1995.
Entre les parts no hi ha discrepància pel fet que per dies hàbils (expressió més pròpia de l’àmbit jurídic processal) s’ha d’entendre “dies laborables”, i el desacord se centra en la paraula “consecutius”, depenent de si s’adopta una interpretació literal (tesi de la part empresarial) o una interpretació adequada a la realitat social que prengui en consideració les circumstàncies esdevingudes en el conveni col·lectiu anterior i que poden servir de pauta per a la interpretació de l’actual (tesi de la part treballadora).
Per a la resolució d’aquest litigi aquest àrbitre no pot prendre en consideració el conveni d’àmbit estatal, ja que no inclou cap referència en l’article 46 que pugui ser útil per al cas enjudiciat, ni l’acta de 5 de març de 1996 de la Direcció General de Relacions Laborals, ja que el punt 6.2 es refereix només al personal de neteja d’edificis i no al personal de recollida d’escombraries i neteja viària, i la forma de gaudiment dels 4 dies hàbils durant la Setmana Santa i Nadal ha d’ajustar-se lògicament al període de vacances dels centres oficials on aquest personal presti els seus serveis. Quant a la “plataforma para la negociación colectiva del personal”, l’apartat que es refereix a les “vacaciones” no resol els dubtes que anteriorment plantejaven les tesis divergents de les parts, ja que la seva redacció és molt semblant a la del conveni col·lectiu que finalment es va subscriure el passat mes de març, en referir-se al fet que el període de vacances tindrà “4 días hábiles y se disfrutarán de forma consecutiva”.
Segon. A fi i efecte de resoldre el litigi cal examinar detingudament els articles 13 del conveni col·lectiu vigent i de l’anterior, i un cop realitzada aquesta operació estarem en condicions de determinar si ha de prosperar la tesi literal o la tesi espiritualista o finalista. A aquest efecte és important recordar aquí, que segons disposa l’article 3.1 del Codi civil, les normes (i recordeu el caràcter normatiu del conveni) han d’interpretar-se segons el sentit propi de les seves paraules “en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiéndose fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas”, i que el Tribunal Constitucional ens ha recordat recentment la necessitat d’utilitzar, per a la resolució d’un conflicte jurídic, “los criterios o técnicas hermenéuticas propios de la lógica jurídica, atendiendo por supuesto a su función y a su finalidad, sin quedarse en la superficie literal del texto” (sentència 172/1996 de 31 d’octubre, fj 2). Serà des d’aquesta perspectiva que podrem apropar-nos a la dicció literal del terme “consecutivo”, definit en el Diccionario de la lengua española de la Real Academia de la Lengua (XXIa edició, Madrid, 1992, T.I, pàg. 544) com “las cosas que se siguen o suceden sin interrupción”, o bé “que sigue inmediatamente a otra cosa, o es consecuencia de ella”. I també com haurem de valorar la major o menor exactitud lingüística que els negociadors, persones no versades en l’ús ni en el coneixement de la llengua en gran part de les ocasions, hagin utilitzat en redactar un text convencional.
Tercer. Entre la redacció de l’article 13 del conveni anterior i la del vigent hi ha vàries diferències; el conveni anterior fixava un període de vacances per al personal de totes les seccions, de 33 dies naturals, i 1 dia més a la seva elecció, mentre que en l’actual es diferencia entre el personal de recollida d’escombraries i neteja viària, d’una banda, i el personal de neteja d’edificis i dependències municipals, de l’altra. Per als primers, objecte d’atenció en aquest arbitratge, el període de vacances es manté en 33 dies, a gaudir com a mínim, a l’igual que ocorria amb anterioritat, durant 29 dies al mes de juliol o agost. Ha desaparegut la referència als dies naturals i no es fa menció del caràcter natural o laborable d’aquests dies, exceptuant només els 4 dies que s’han d’afegir als 29, que seran hàbils (és a dir laborables) i de gaudiment consecutiu.
En el conveni anterior, el gaudiment d’aquests 4 dies el podia sol·licitar el treballador en qualsevol moment, amb la prèvia comunicació a la Comissió mixta, abans del dia 30 d’abril, exceptuant els períodes de juliol i agost, i comunicant-ho a l’empresa amb una antelació mínima de 15 dies. L’article 13, segon, a) disposava una limitació en l’exercici d’aquest dret, pel fet que no podien coincidir en un mateix període “más de 3 trabajadores por sección”, sense que en el tràmit de compareixença s’hagin indicat a l’àrbitre si en alguna ocasió hi va haver problemes i de quina manera es van resoldre. En la redacció actual, es manté l’obligació de comunicar-ho a la Comissió mixta, sense la indicació d’una data fixa, amb una antelació mínima de 15 dies, i es matisa lleugerament la limitació esmentada abans, en la mesura que ara “no podrán coincidir en el mismo período más de 4 trabajadores por sección”.
Quart. La interpretació integradora dels dos convenis esmentats, tot utilitzant els criteris interpretatius esmentats abans, de l’article 3.1 del Codi civil, fa que l’àrbitre cregui que una interpretació literal del precepte en qüestió casa malament amb els seus antecedents i amb la realitat social en què s’ha d’aplicar, a més de ser un canvi radical i brusc respecte de la normativa anterior que no sembla que hagi de prosperar llevat d’un acord clar i contundent entre ambdues parts; això, sense el perjudici que en un pròxim conveni, i utilitzant una redacció que no comporti confusió (cosa que sempre serà difícil d’aconseguir en la negociació col·lectiva, atesos els diferents interessos de cadascuna de les parts i el desig manifest, en més d’una ocasió, de deixar una qüestió deliberadament oberta, al marge de la redacció final del text, per tornar-la a plantejar en el tràmit de consulta davant de la Comissió mixta, presentació de conflicte col·lectiu, o sol·licitud d’arbitratge com és el cas que ens ocupa) les parts acordin que aquest període de 4 (o més, o menys) dies s’hagin de gaudir amb o sense festes durant el període.
S’observa, en definitiva, que aquest àrbitre no es pronuncia en equitat, perquè els termes del conveni arbitral no han demanat arbitratge en dret, però no per això està impossibilitat de suggerir a les parts que resolguin aquesta discrepància en un moment posterior per la via de la corresponent contrapartida per part empresarial a l’acceptació, i si així ho decideixen els seus representants, per part dels treballadors, del gaudiment immediatament consecutiu i sense festes enmig del període que s’afegeix al de vacances de juliol i agost.
Cinquè. Cal indicar, a l’últim, que aquest àrbitre no considera rellevant per a la resolució del judici enjudiciat, la redacció de l’article 13, quart, ja que aquest conceptua com ha de comprendre’s el període de vacances, però no resol de cap manera la discrepància que hi ha entre les parts de si aquest període inclou els dies festius que hi pugui haver durant un període de vacances de 4 dies, que es gaudeixi fora dels mesos d’estiu.
Un cop vist tot el que s’ha exposat anteriorment, i després de l’examen dels fets provats i els fonaments de dret que han d’utilitzar-se en aquest litigi, aquest àrbitre emet el següent
Laude arbitral
L’article 13 del conveni col·lectiu, en l’incís referit a “4 días hábiles consecutivos” ha d’interpretar-se de la manera següent: el gaudiment dels dies laborables es pot realitzar incloent-hi festes, en aquests dies de vacances, en el cas que això passés alguna vegada.
El laude únicament es podrà recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de l’àrbitre o àrbitres l’aclariment de qualsevol dels seus punts.