PAB 258/96
Laude arbitral dictat el 4 de desembre de 1996 per Eduardo Rojo Torrecilla, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa SCDRSA
Arbitratge instat per M.L.P., cap d’administració de personal d’SCDRSA, i A.Z.P., president del comitè d’empresa i que actua en representació seva, sobre la determinació de les quantitats i complements a abonar per l’empresa en el cas de baixa del treballador per incapacitat temporal.
Aquest laude versa sobre els següents
Fets
Primer. Amb data 31 d’octubre de 1996 el president del comitè d’empresa d’SCDRSA va presentar l’escrit introductori al tràmit de conciliació i mediació, on sol·licitava que l’empresa actués de la manera que es planteja en aquest escrit (que consta en l’expedient) perquè entén que seria la més ajustada a dret.
Un cop celebrat l’acte de conciliació i mediació el 7 de novembre, es van constatar les diferències entre la part empresarial i la part treballadora. Davant d’aquesta circumstància les parts van acordar sotmetre’s expressament al tràmit d’arbitratge en dret previst en els articles 11 i següents del Reglament del Tribunal Laboral de Catalunya, i van proposar, per unanimitat, qui subscriu aquest arbitratge. L’àrbitre va acceptar aquesta proposició amb data 14 de novembre de 1996.
Segon. El litigi es produeix pel desacord entre les parts sobre les quanties reals que ha d’abonar l’empresa durant la situació de baixa per incapacitat temporal del treballador. Més concretament, és objecte de discussió què s’ha d’entendre per salari i, consegüentment, quines remuneracions s’hi han d’incorporar. La qüestió sotmesa a l’arbitratge és textualment la següent:
«Determinar, al amparo de lo dispuesto en el artículo 42 del Convenio colectivo para la industria de hostelería y turismo de Catalunya de 1 de mayo de 1995, si la empresa debe complementar las prestaciones de la Seguridad Social en los casos allí planteados, en la cuantía suficiente hasta alcanzar los porcentajes allí fijados del salario que efectivamente se venga percibiendo, incluso si es superior al fijado en convenio colectivo y con la correspondiente prorrata de horas extras».
Tercer. Aquest àrbitre va citar les parts per al tràmit de compareixença previst en la normativa reglamentària el dia 19 de novembre a les 16.30 hores. A l’acte, hi van assistir N.M., en representació d’SCDRSA, i el comitè d’empresa juntament amb el lletrat M.D.P. i l’assessor sindical A.G.H. de CCOO. El tràmit es va realitzar primer de forma separada amb cadascuna de les parts, i a continuació en reunió conjunta amb ambdues. A les preguntes d’aquest àrbitre ambdues parts compareixents es van ratificar en les seves posicions, manifestades la de la part treballadora en l’escrit introductori del tràmit de conciliació i mediació, i les de la part empresarial en l’escrit que va adjuntar al tràmit d’arbitratge i que queda incorporat a l’expedient arbitral.
La part treballadora entén que no és conforme ni a la lletra ni a l’esperit del conveni col·lectiu actual, l’actuació de l’empresa que consisteix a complementar les prestacions de Seguretat Social en cas d’incapacitat temporal del treballador fins assolir el percentatge previst a l’article 42 del salari base del conveni, sense prorrata de pagues extres, ni pren en consideració de complements salarials que perceben alguns treballadors de l’empresa. Aquesta part entén que el concepte de salari inclou el conjunt de remuneracions econòmiques que percep el treballador, amb l’única excepció d’aquelles que segons la normativa vigent prenen la consideració de percepcions extrasalarials, i que les gratificacions extraordinàries prenen la consideració de salari segons disposa l’article 31 de la Llei de l’estatut dels treballadors. Aquesta consideració salarial es predica dels complements salarials que perceben els treballadors i que s’afegeixen en la nòmina al salari bàsic. Aporta una acta de la reunió del comitè amb la direcció de l’empresa (que queda incorporada a l’expedient arbitral) de data 14 de febrer de 1996, en què es manifesta la queixa del comitè a la direcció perquè aquesta aplica incorrectament, segons ells, el descompte econòmic en els casos de baixa per incapacitat. Segons diu textualment l’acta, “la empresa contesta que el tema queda compensado en las pagas extraordinarias donde se debería descontar la parte proporcional al tiempo de baja y sin embargo se retribuyen enteras. El comité contesta que mientras se realice de esta forma, se acepta esta compensación y la encuentra justa”.
La part empresarial fa, en el seu escrit, algunes reflexions generals sobre la necessitat de reduir els nivells d’absentisme en el sector, i entén que la nova redacció de l’article 42 del conveni col·lectiu és coherent amb aquesta finalitat i que, consegüentment, abona correctament la prestació complementària en cas de baixa per incapacitat temporal. A més, subratlla la diferència de redacció entre l’article 19 del conveni de 1992 i l’article 42 de l’actual, ja que en el primer s’indicava expressament que durant la situació d’incapacitat laboral transitòria no es produiria cap deducció en la quantia de les gratificacions extraordinàries, mentre que en el segon aquesta referència ha desaparegut, cosa que segons ells, és coherent amb la normativa laboral i de Seguretat Social ja que “para el salario a abonar en las situaciones de incapacidad temporal se toma como base reguladora la base tarifada del mes anterior a la fecha de la baja y en la cual ya está incluida la prorrata de pagas, por lo que entendemos que las pagas se abonen en los períodos efectivamente trabajados”.
Quart. Aquest àrbitre ha estudiat amb deteniment tota la documentació aportada en l’expedient arbitral i ha escoltat l’exposició oral d’ambdues parts en el tràmit de compareixença. D’acord amb tot això, i subjecte a la normativa vigent, manifesta la seva tesi jurídica, en tractar-se d’un arbitratge en dret sobre el litigi suscitat. En no tractar-se d’un arbitratge d’equitat, en què l’àrbitre podria tractar d’apropar les posicions de les parts, el qui subscriu ha de mantenir-se estrictament subjecte als termes de la norma controvertida com també als de totes aquelles altres que fos necessari interpretar i aplicar per a la correcta resolució del litigi.
A tots aquests fets s’aplica la fonamentació jurídica següent, és a dir, els següents
Fonaments de dret
Primer. El conflicte objecte d’arbitratge versa sobre la més correcta interpretació de l’article 42 del Conveni col·lectiu per al sector de la indústria d’hostaleria i turisme de Catalunya, publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del 10 de gener de 1996, i amb vigència des de l’1 de maig de 1995 al 30 d’abril de 1998. Amb tot, hi ha altres preceptes que queden directament o indirectament afectats pel litigi: l’article 6, que declara expressament exclosa com a dret supletori l’ordenança laboral per a la indústria hotelera; els articles 33 i següents, que regulen les percepcions, salarials i extrasalarials dels treballadors; l’article 40, que es refereix de manera expressa a les gratificacions extraordinàries i que introdueix una modificació rellevant respecte al precepte del conveni anterior.
Segon. Com s’ha indicat en els fets, la qüestió objecte de litigi és la concreció de la quantia que ha de percebre un treballador en situació de baixa, en concepte de millora complementària que abona l’empresa sobre la prestació de Seguretat Social. A partir de l’entrada en vigor del conveni, l’empresa aplica aquesta millora sobre el salari base (segons l’escrit de la part treballadora, no impugnat per la part empresarial), i a més descompta en la paga extra de juliol de 1996 les quanties corresponents als períodes en què un treballador hagi estat de baixa, de manera que modifica la seva línia de conducta anterior; la part empresarial al·lega que aquesta conducta es basava en la regulació del conveni col·lectiu de 1992 i que aquest s’ha modificat de manera radical i absoluta per l’actual.
El debat jurídic suscitat en aquest judici es refereix, doncs, a concretar per part d’aquest àrbitre, què s’ha d’entendre per salari; dit d’una altra manera, si el concepte recollit en l’article 42 del conveni col·lectiu vigent es refereix únicament i exclusivament al salari base, o bé inclou aquesta partida i els diferents complements salarials regulats pel propi conveni. A més, és obvi que haurà de resoldre la qüestió plantejada per les parts en el tràmit de compareixença i en els escrits aportats, sobre quina és la quantia que haurà d’abonar l’empresa en concepte de paga extra si el treballador hagués estat de baixa durant part de període anterior a la data de la seva percepció. Incidentalment, cal afirmar que la qüestió suscitada no hauria plantejat interrogant jurídic si el precepte en qüestió hagués fet referència no al salari sinó a la base reguladora de cotització, com ocorre en nombrosos convenis que estableixen prestacions complementàries en cas de baixa del treballador, ja que la noció de base reguladora de la manera que està regulada per la normativa reguladora de Seguretat Social, no ha de suscitar dubtes ni interrogants respecte dels conceptes que la integren.
Tercer. Per a la resolució d’aquest litigi cal parar esment no solament a la normativa convencional vigent, sinó també al text convencional anterior, i procedir a una interpretació conjunta d’ambdós; així mateix, cal referir-se a la normativa laboral i de Seguretat Social vigent, especialment la Llei de l’estatut dels treballadors i la Llei general de Seguretat Social, per definir correctament què s’ha d’entendre per salari i per base de cotització; sense oblidar tampoc els pronunciaments jurisprudencials que sobre la qüestió que es debat mereixen la nostra atenció, ni molt menys l’opinió autoritzada de la més rellevant doctrina científica.
L’article 19 del conveni col·lectiu de 1992 regulava el dret del treballador en situació de baixa, a percebre determinats percentatges del “salari garantit” més antiguitat d’acord amb la durada del període de baixa. A més, es disposava expressament que en l’abonament de les gratificacions extraordinàries “no se producirá deducción alguna con motivo de la situación de incapacidad laboral transitoria experimentada por el trabajador”. Per la seva banda, l’article 33 del conveni vigent indica que la retribució estarà constituïda pel salari de cada categoria que s’indica en els annexos, salari al qual s’haurà d’afegir ex articles 34 a 40, diferents complements salarials (antiguitat, manutenció, allotjament, roba de treball, nocturnitat, gratificacions extraordinàries) que perceben els treballadors de l’empresa. L’article 40 es refereix a les gratificacions extraordinàries i no inclou la clàusula de l’article 19 del conveni de 1992 esmentada anteriorment, referent al pagament íntegre també en cas de baixa durant el període anterior a la percepció. Una interpretació coherent d’ambdós preceptes fa que es mantingui la idea que els negociadors de 1995 van ometre deliberadament la referència de l’article 19 del conveni de 1992 i van establir que les pagues s’abonaran amb descompte de les parts proporcionals corresponents als períodes en què el treballador estigui en situació de baixa, descompte que caldrà examinar més endavant si queda parcialment compensat per la millora de les quantitats a percebre durant la situació de baixa, per ampliació del nombre de conceptes que s’han d’incloure dins del salari. Aquesta última reflexió enllaça amb l’article 42 del conveni vigent en què sempre es fa referència al “salari” i no a unes quantitats ja predeterminades.
La part empresarial argumenta en l’escrit que va aportar en el tràmit de compareixença, que la nova redacció del c 42 és fruit “de la clara voluntad de anular el abono de las pagas extras en incapacidad temporal y para reducir los costes del absentismo”; dit d’una altra manera, que la nova redacció ha suprimit la possibilitat de percebre íntegrament la paga extra perquè el treballador ha estat en situació de baixa durant els períodes anteriors a la seva percepció, al marge que pugui percebre la prorrata corresponent durant els períodes en què estigui de baixa, ja que en la base reguladora del mes anterior a la baixa s’inclou la prorrata de les pagues extres, com es dedueix expressament de la normativa vigent, i serveixi per totes l’Ordre de 18 de gener de 1995 (prorrogada en aquest punt per l’Ordre d’11 de gener de 1996) sobre cotització a la Seguretat Social, desocupació, Fons de Garantia Salarial i formació professional, el c 6 del qual disposa que la base de cotització durant la situació d’incapacitat temporal “será la correspondiente al mes anterior de la fecha de incapacidad”. La qüestió que es debat, en suma, és si un treballador en situació de baixa pot arribar a percebre en dues ocasions la paga o pagues extres que li corresponen legalment i convencionalment, possibilitat a la qual obria camí el conveni de 1992 (encara que immediatament el tanqués en el mateix text per la definició restrictiva de salari garantit més antiguitat) i que tanca el conveni de 1995, segons aquest àrbitre, amb la nova redacció de l’article 40.
La tesi de prohibició de la doble percepció, llevat de pacte contrari en el conveni, s’empara en la doctrina emanada dels tribunals laborals, des de la llunyana sentència del Tribunal Central del Treball de 19 de juny de 1995 fins arribar a la del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia (Sevilla) de 22 de febrer de 1994. Més concretament, la sentència del Tribunal Central del Treball de 8 de juny de 1988, indicava que conforme a la normativa vigent en aquell moment, ara integrada bàsicament en la Llei general de Seguretat Social, la base de cotització durant la incapacitat laboral transitòria (ara incapacitat temporal) també està integrada per l’import de les pagues extres, de manera que durant aquesta situació el treballador percebria la part proporcional d’aquestes pagues. De la normativa vigent en aquell moment es deduïa, i afegim ara el mateix que passa amb l’actual, que “salvo pacto en contrario puede la empresa descontar de las pagas extras cuando llegue el momento de su abono, la parte proporcional correspondiente a los períodos de baja, pues de lo contrario se produciría un doble pago, y como en el convenio aplicable no hay pacto en contrario debe regir aquella doctrina”. En aquest mateix sentit, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid de 18 de setembre de 1989 ens recorda que la part proporcional de les gratificacions extraordinàries s’inclou en la base de càlcul del subsidi corresponent a la incapacitat, “de suerte que si la empresa tuviera que abonar dicho concepto salarial en proporción a la duración de la incapacidad, se produciría una doble percepción del trabajador”.
També la més acreditada doctrina científica es manifesta en aquest sentit, i així ja en 1979 els professors De la Villa i Desdentado van tenir l’oportunitat de mantenir que “las pagas extras ya están incluidas en la cuantía del subsidio, por lo que no existe obligación de abonarlas independientemente” (Manual de Seguridad Social. Editorial Arazandi. 2a edició, pàg. 488).
Tot aquest plantejament que s’acaba d’exposar és també forçosament coherent amb el marc normatiu de la Llei general de Seguretat Social, que en l’article 120 disposa que la base reguladora d’incapacitat temporal derivada d’una malaltia comuna o accident no laboral la constituirà la base de cotització a la Seguretat Social per contingències comunes del mes anterior a la data d’iniciació de la incapacitat, base de cotització que està integrada ex article 109 del mateix text legal, i per a totes les contingències protegides “por la remuneración total cualquiera que sea su forma o denominación, que tenga derecho a percibir el trabajador o la que efectivamente perciba si fuera superior”, incloent-se dins d’aquesta remuneració total, a fi d’integrar la base de cotització, ex article 31 de la Llei de l’estatut dels treballadors, les gratificacions extraordinàries de venciment periòdic superior al mes (J.I. Blasco, J. López i M.A. Momparler. Curso de Seguridad Social. Tirant lo Blanch, València, 1995, 2a edició, pàg. 166). La Llei general de Seguretat Social acull en aquest punt, i hi incorpora en la redacció, la regulació que abans contenia la Llei 21/1993, dels pressupostos generals de l’Estat per a 1994, article 104, dos, 1.1.
Quart. L’article 42 del conveni de 1995 disposa que en cas de baixa per incapacitat temporal el treballador tindrà dret a percebre determinades millores complementàries de la protecció concedida per la Seguretat Social. D’aquesta manera, en cas d’accident de treball la percepció serà del 100% del salari a partir del primer dia; en cas de baixa per malaltia comuna, tindrà dret al 80% del salari des del setzè dia fins al trentè, i del trenta-unè endavant i fins a un màxim de 12 mesos de durada, el 100% del salari. La tesi de la part treballadora, que no comparteix la part empresarial, és que el conveni, en referir-se únicament i exclusivament al salari, s’hi han d’incloure tots els conceptes salarials per al càlcul, les parts proporcionals a les gratificacions extrasalarials inclusivament, de manera que es milloraria la quantia de les percepcions percebudes conforme al conveni anterior, almenys en el punt que ara és objecte de litigi.
El concepte de salari es defineix en l’article 26 de la Llei de l’estatut dels treballadors, i més recentment el trobem recollit, quasi per remissió al que es disposa en la normativa anterior, en la normativa de Seguretat Social. Més concretament, cal fer referència al Reial Decret 2064/1995, de 22 de desembre, segons el qual s’aprova el Reglament general sobre cotització i liquidació d’altres drets de la Seguretat Social (Boletín Oficial del Estado, 25 de gener de 1996). L’article 23 regula la base de cotització per a totes les contingències i situacions, i afirma que aquesta està integrada per la remuneració total del treballador que percebi, o tingui dret a percebre, amb caràcter mensual, i defineix la remuneració com “la totalidad de las percepciones económicas reconocidas a los trabajadores en dinero o en especie, y ya retribuyan el trabajo efectivo o los períodos de descanso computables como trabajo”, que copia quasi literalment l’article 26.1 de la Llei de l’estatut dels treballadors. Per l’efecte que ara ens interessa per a la correcta resolució del litigi plantejat sobre la determinació del concepte de salari, aquest article 23 (reproducció de l’art. 109.2 de la Llei general de Seguretat Social) exclou de la base de cotització, perquè no es consideren percepcions salarials, els plusos de transports urbans i els productes en espècie que concedeixen voluntàriament les empreses.
La definició legal de salari fa que els tribunals mantinguin, i que serveixi per totes la cita de la sentència del Tribunal Suprem de 12 de febrer de 1985 que “existe la presunción iuris tantum de que todo lo que recibe el trabajador del empresario le es debido en concepto de salario”. El treballador, (ex art. 31 de la Llei de l’estatut dels treballadors), té dret a percebre 2 pagues extres anuals, quantitats que són salari en sentit estricte, no havent-hi altra interpretació d’acord amb l’article 3.1 del Codi civil, i interpretant a sensu contrari l’article 26.2 que fixa com a numerus clausus la condició de percepcions extrasalarials de “las cantidades percibidas por el trabajador en concepto de indemnizaciones o suplidos por los gastos realizados como consecuencia de su actividad laboral, las prestaciones e indemnizaciones de la Seguridad Social y las indemnizaciones correspondientes a traslados, suspensiones y despidos”. La denominació de “pagues extraordinàries” pot induir, és cert, a confusió respecte a la seva naturalesa jurídica, confusió que s’esvaeix quan es comprova legalment que ni es tracta de concessions graciables ni el seu atorgament és extraordinari, ja que es tracta d’una remuneració que l’empleador ha d’abonar obligatòriament i amb caràcter reglat, podent-se afirmar consegüentment la doctrina ius laboralista més autoritzada que “el carácter salarial de estas pagas, cuya única peculiaridad es la de adicionarse a las 12 mensuales que se devengan al año, no ofrece dudas” (A. Montoya Melgar, Derecho del Trabajo. Tecnos, Madrid, 1996, 17a edició, 1996, pàg. 383); o dit d’una altra manera, que aquestes pagues, que repeteixo són un dret del treballador i no una concessió graciable de part empresarial, constitueixen “un complemento salarial con una regulación consolidada desde hace años” (A. Martín, F. Rodríguez-Sañudo i J. García Murcia. Derecho del Trabajo. Tecnos, Madrid, 1996, 5a edició, pàg. 589).
Consegüentment, s’acull la petició plantejada pel comitè d’empresa i s’entén que la referència que conté l’article 42 del conveni vigent al “salari” significa que l’empresa ha d’abonar no solament el salari base sinó també la prorrata de pagues extres i aquells complements que percebin els treballadors de l’empresa i que es considerin de percepció salarial, recollits en els articles 34 a 39 del conveni, en què queda exclòs el denominat “complement o plus de transport”.
Un cop vist tot el que s’ha exposat anteriorment, i després de l’examen dels fets provats i els fonaments de dret que s’han d’utilitzar en aquest litigi, aquest àrbitre emet el següent
Laude arbitral
Primer. L’empresa ha de complementar les prestacions de la Seguretat Social en els supòsits plantejats en l’article 42 del conveni col·lectiu de 1995, en què s’ha d’entendre que la referència al salari inclou totes les partides salarials (salari base, complements salarials, pagues extres) recollides en l’article 26 de la Llei de l’estatut dels treballadors.
Segon. L’abonament de les gratificacions extraordinàries previstes en l’article 40 del conveni col·lectiu, no ha d’incloure la integritat de la remuneració fixada en aquest article quan el treballador hagi estat de baixa durant part del període anterior a la seva percepció, podent-se efectuar l’empresa les deduccions proporcionals.
El laude únicament es podrà recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució arbitral (incongruència) o vulneració de drets fonamentals o del principi de norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar de l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.