PAB 250/97

PAB 250/97

Laude arbitral dictat el 13 d’octubre de 1997 per María José Abella Mestanza, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte existent a l’empresa EL

El comitè d’empresa del centre de treball de Sant Fruitós de Bages de l’empresa EL i la representació legal de la companyia, sol·liciten l’arbitratge del Tribunal Laboral de Catalunya per dirimir la següent qüestió, que és objecte del conflicte:
«Determinar si en el càlcul del full time equivalent mensual cal computar els treballadors que són de vacances com a empleats de plantilla, segons l’acord subscrit pel comitè i la direcció de l’empresa en data 26 de juny de 1997, per determinar la prima de productivitat».

Antecedents

I. L’empresa EL es dedica a l’activitat d’emmagatzematge i distribució i a l’efecte de relacions laborals es regeix pel Conveni col·lectiu de transport de mercaderies de la província de Barcelona, en el seu centre de treball de Sant Fruitós de Bages.

II. La representació legal de l’empresa i el comitè d’empresa del centre van subscriure, el 26 de juny de 1997 el document titulat “Acuerdos sobre prima de productividad en el centro de Manresa”, la interpretació del qual és objecte del conflicte.

En aquests acords, que han estat aportats a l’expedient, les parts van pactar l’establiment d’una prima de productivitat que es pagaria “a tots els integrants de la plantilla d’EL en el centre de distribució de Sant Fruitós de Bages”, excloent-ne expressament el gerent del centre i el cap d’operacions.

Els acords, a pesar d’haver-se subscrit el 26 de juny de 1997, retrotrauan els seus efectes al primer de gener de 1997 i tenen una vigència inicial d’un any, fins al 31 de desembre de 1997, prorrogant-se tàcitament, exceptuant denúncia expressa de les parts.

III. Respecte a la determinació de l’import mensual de la prima de productivitat a satisfer, les parts van establir un escalat que va des de les 7.000 pessetes per persona i mes, en el cas que moguessin un nombre de 550 kg per empleat i hora; fins les 25.000 pessetes mensuals per empleat, si els quilos que mou el treballador superessin els 725.

Així mateix van acordar la fórmula de càlcul a utilitzar per quantificar, en cada període mensual, el paràmetre “kg/empleat/hora”. Aquesta fórmula és la següent:

kg/empleat/hora:           (total kg entrades + total kg sortides)/dies hàbils mes         
full time equivalent (*)-2 (gerent del centre i cap d’operacions)

L’asterisc (*) darrere del concepte full time equivalent remet a l’explicació del terme que conté el mateix text, –i consegüentment també acordada–, de la manera següent:

(*) Empleats a temps complet = empleats en plantilla tot el mes + hores realitzades mitjançant ETT + altres hores pagades.

Afegeixen que s’agafarà aquesta dada de l’estudi mensual que des de fa anys elabora el departament financer de la companyia, per al càlcul de costos i que en l’àmbit de l’empresa es denomina precisament full time equivalent.

IV. És un fet conforme que l’empresa computa en el full time equivalent tots els treballadors en plantilla, prescindint que es trobin o no en la prestació de serveis efectius, per gaudir de les vacances anuals reglamentàries.

I és també un fet conforme que el personal que gaudeix de vacances percep, en la retribució d’aquestes, l’import de la prima de productivitat que correspongui al mes en què les gaudeix.

V. Amb motiu del gaudi generalitzat de les vacances del personal de la plantilla en els mesos de juliol i agost i la seva cobertura pel personal d’empreses de treball temporal (ETT), es va incrementar la xifra del divisor de la fórmula, originant que el quocient presentés una xifra inferior als 550 kg per empleat i hora, cosa que va determinar la no meritació de la prima de productivitat en aquells mesos.

VI. En aquest estat de les coses, J.L.A.R. es dirigeix al Tribunal Laboral de Catalunya en data 19 de setembre de 1997, mitjançant escrit introductori al tràmit de conciliació i mediació.

VII. Un cop intentada la conciliació davant la Delegació de Barcelona del Tribunal Laboral de Catalunya, el 25 de setembre de 1997, l’acte va concloure amb acord de les parts comparegudes, en el sentit de sotmetre’s a l’arbitratge del Tribunal per a la resolució de la qüestió objecte de la controvèrsia.

VIII. Un cop designat l’àrbitre en el mateix acte de conciliació i acceptada per mi la designació, es van convocar les parts, en tràmit d’audiència, per al dia 3 d’octubre de 1997.
Les parts van concretar les seves posicions en els termes que consten a l’acta de la reunió conjunta mantinguda, i van aportar sengles escrits d’al·legacions juntament amb els documents que van considerar oportuns en suport de les seves pretensions.

Fonaments de dret

Primer. Un cop concretats els termes del debat a la interpretació jurídica dels acords de 26 de juny de 1997, aquesta haurà de subjectar-se a les regles que contenen els articles 1.281 i següents del Codi civil, relatives a la interpretació dels contractes, ja que és aquesta la naturalesa jurídica dels acords sotmesos a examen.

Segon. Conforme a la regla interpretativa de l’article 1.281 del Codi civil, “si els termes d’un contracte són clars i no hi ha dubte sobre la intenció dels contractants s’estarà en el sentit literal de les seves clàusules”. Únicament “si les paraules semblessin contràries a la intenció evident dels contractants, prevaldrà aquesta sobre aquelles”.

Els termes dels acords de 26 de juny de 1997 són clars, segons el parer de l’àrbitre, i no hi ha dubte sobre la intenció dels contractants:
a) L’expressió “empleats a temps complet = empleats en plantilla tot el mes”, no admet cap altra accepció que el conjunt dels treballadors contractats per l’empresa, als quals retribueix, prescindint de si presten o no serveis efectius, per causa de gaudi de les vacances reglamentàries o per altres motius d’absència justificada i retribuïda.
b) La fórmula de càlcul acordada per al full time equivalent que conté el segon dels acords (empleats en plantilla a temps complet + hores realitzades mitjançant ETT + hores pagades), –aquestes últimes en referència evident amb les hores extraordinàries–, és suficientment eloqüent del que es computa en el concepte: el full time equivalent és el nombre d’hores de treball, de personal propi o aliè, “pagades” per l’empresa en el conjunt del mes.
c) S’afegeix a tot això que les parts convinguessin, en l’últim paràgraf del segon acord, a acceptar com a vàlida la xifra proporcionada pel departament financer, que feia anys que la calculava als sols efectes de “costos”. És evident que a aquest efecte només es podien computar les hores pagades i no hauria tingut cap sentit descomptar els períodes de vacances.

Tercer. L’article 1.283 del Codi civil disposa que “sigui quina sigui la generalitat dels termes d’un contracte, no s’hi hauran d’entendre compresos coses diferents i casos diferents d’aquells sobre els quals els interessats es van proposar contractar”.
No sembla defensable que si les parts haguessin volgut excloure els períodes de vacances del còmput del full time equivalent, no l’haurien pactat així expressament. Com expressament van pactar l’exclusió del gerent del centre i del cap d’operacions.

S’acusa una notable simetria i una correspondència recíproca entre les inclusions i les exclusions:
a) Exclusions solament ho són el gerent del centre i el cap d’operacions que ni computen en el full time equivalent, ni perceben la prima de productivitat.
b) Contràriament, no s’exclouen els períodes de vacances (que s’haguessin pogut fer), i tampoc s’exclou els seus beneficiaris de la percepció de la prima de productivitat . Caldrà considerar-los, consegüentment, inclosos amb caràcter general.

Quart. En termes de coherència interpretativa no es comprèn per què s’hauria de donar diferent tractament jurídic i econòmic —llevat que s’hagués pactat així expressament— al gaudi de les vacances com a dret que té tot treballador, respecte d’altres drets a què no té dret, també retribuïts, reconeguts per l’Estatut del treballadors: bàsicament el conjunt de permisos i llicències a què es refereix l’article 37 de l’Estatut dels treballadors, o el mateix gaudi del crèdit horari dels representants de personal, les hores d’absència dels quals, en què tampoc aporten el seu esforç físic –per emprar la mateixa argumentació utilitzada pel comitè d’empresa per a fonamentar la seva pretensió–, no es dedueixen tampoc del còmput del full time equivalent, i segueixen computant com a empleats en plantilla i a temps complet, i continuen percebent íntegrament la prima de productivitat quan es meriti.

Indubtablement, aquesta és la diferència que hi ha entre una pri-ma de producció individual i una prima col·lectiva de productivitat.

Cinquè. Finalment, el quart dels acords també dóna llum interpretativa en la mateixa direcció i en el sentit que ordena l’article 1.285 del Codi civil respecte a la interpretació conjunta i integrada dels contractes.

El seu contingut és una clàusula antiabsentista que penalitza individualment les faltes de puntualitat i assistència no justificades i les absències justificades degudes a incapacitat temporal derivada de malaltia o accident de qualsevol naturalesa, mitjançant el desviament de determinats imports o percentatges de la quantia total de la prima de productivitat.

Preveu casos d’inassistència, fins i tot injustificats, que originen la pèrdua del salari. I absències que originen la percepció de rendes alternatives. I ni tan sols en aquests casos deixen de computar-se en el full time equivalent, ni deixen d’acreditar dret a la percepció de la prima de productivitat els treballadors afectats, suportant la penalització pactada.

No hi ha dubte, per tant, que el terme “empleats en plantilla” no admet cap altra accepció que la del seu sentit literal, conforme als criteris legals d’interpretació dels contractes. No hi ha cap manera de referir l’expressió a la prestació de serveis efectiva i activa.

Sisè. Per concloure, cal fer referència a la manifestació efectuada pel comitè d’empresa en el tràmit d’audiència, en el sentit de renunciar a la percepció de la prima de productivitat en la retribució de les vacances, perquè els treballadors absents per aquest motiu no computessin en el full time equivalent.

La manifestació introdueix, sens dubte, un element d’equitat, però no se li pot reconèixer eficàcia, amb els acords vigents de 26 de juny de 1997, si no ho permet l’empresa, ja que exigeix la modificació del pacte.

Per tot això, conformement amb els antecedents i fonaments de dret exposats, dicto el següent

Laude arbitral

En el càlcul del full time equivalent mensual han de computar-se els treballadors que estan de vacances com a empleats de plantilla, conformement a l’acord subscrit pel comitè i la direcció de l’empresa en data 26 de juny de 1997, per determinar la prima de productivitat.

El laude únicament es podrà recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució arbitral (incongruència) o vulneració dels drets fonamentals o del principi de norma mínima.

En el termini de 7 dies hàbils a partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar a l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.