PAB 130/98

PAB 130/98

Laude arbitral dictat el 25 de maig de 1998 per María José Abella Mestanza, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte existent a l’empresa AMSA

La representació legal de l’empresa AMSA i el comitè d’empresa d’aquesta companyia han acordat sotmetre’s a l’arbitratge del Tribunal Laboral de Catalunya per dirimir la qüestió següent:
«Si les quantitats que l’empresa AMSA ha hagut d’ingressar en virtut de l’acta d’inspecció d’Hisenda número 6139754 per retencions de l’I.R.P.F. de diversos treballadors i que han estat o que previsiblement seran retornades als treballadors afectats, que prèviament ho sol·licitin, han de ser reintegrades pels treballadors a l’empresa, una vegada les hagin rebut, o bé si no han de ser objecte de reintegrament».

Antecedents

I. AMSA va tenir una inspecció d’Hisenda dels exercicis de 1992, 1993 i 1994. Com a resultat d’aquesta inspecció l’Agència Tributària delegació especial de Catalunya Dependència Regional d’Inspecció va estendre l’acta de referència amb el numero 613499754, signada de conformitat, de la qual resulta “que procedeix modificar les quanties declarades en concepte de retencions practicades a determinats treballadors per corregir les inexactituds originades per l’aplicació d’un percentatge incorrecte de retenció als treballadors esmentats, ja que l’empresa no va tenir en compte per al seu càlcul, les retribucions variables que van percebre els treballadors”. La mateixa acta d’inspecció es remet a la diligència número 5 de 22 d’abril de 1997 en què es detallen, individu per individu, les diferències detectades quant a les retencions practicades. De l’acta d’inspecció d’Hisenda, que ha estat aportada per la representació de l’empresa, se’n desprèn que les remuneracions íntegres rebudes pels treballadors van ser les correctes i les que els corresponien i que l’única diferència deriva del percentatge de retenció aplicat.

II. Un cop ingressades les quantitats determinades per la inspecció de tributs, l’empresa va dotar cada treballador d’un nou certificat de percepcions i retencions conforme al resultat de l’actuació inspectora, en el qual s’especificava per a cadascun d’ells el dret a efectuar la declaració complementària, i sol·licitar-ne la devolució, i on se’ls advertia que la quantitat resultant els seria deduïda l’any 1998.

III. El president del comitè d’empresa J.A.P.R. es va dirigir al Tribunal Laboral de Catalunya en data 7 d’abril de 1998, mitjançant l’escrit introductori al tràmit de conciliació i mediació, i va exposar el conflicte assenyalant com a objecte de la seva pretensió “que no es descomptin les quantitats, ja que són dels treballadors”.

IV. Un cop intentada la conciliació davant la Delegació de Barcelona del Tribunal Laboral de Catalunya el 7 de maig de 1998, l’acte va concloure amb l’acord de les parts compareixents, en el sentit de sotmetre’s a l’arbitratge del Tribunal per a la resolució de la qüestió objecte de controvèrsia.

Un cop designat l’àrbitre en el mateix acte de conciliació i acceptada per mi la designació, van ser convocades les parts, en tràmit d’audiència, per al dia 15 de maig de 1998.

Les parts van concretar els seus posicionaments en els termes que consten a l’acta de la reunió que van mantenir, en la qual van aportar sengles escrits d’al·legacions i els documents que van considerar oportuns en suport de les seves pretensions.

Bàsicament, l’empresa funda el seu dret a rescabalar-se en la tesi de l’enriquiment injust; i els treballadors s’hi oposen ja que entenen que en aquest cas és aplicable la tècnica tributària de l’elevació a l’íntegre.

Fonaments de dret

Primer. Concretats els extrems del debat en la possibilitat de repetir als treballadors els imports ingressats per l’empresa al Tresor Públic, en concepte de diferències per retencions que al seu dia no es van efectuar i que finalment Hisenda va reintegrar al personal, cal analitzar alguns dels conceptes jurídics invocats per les parts. Procedeix examinar el concepte de retenció, el concepte d’”elevació a l’íntegre”, invocat per la representació dels treballadors i, finalment, el dret de reemborsament de l’empresa en relació amb els treballadors pels imports ingressats en concepte de retencions per rendes del treball, resultants de l’acta d’inspecció.

Segon. En l’àmbit tributari la Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (I.R.P.F.) i la Llei de l’Impost de Societats (I.S.) imposen a determinades persones o entitats que abonin rendes del treball, l’obligació de retenir i ingressar al Tresor Públic, com a pagament a compte de l’impost personal del perceptor, una quantia preestablerta. El pagador dels rendiments derivats del treball n’ha de sostreure una part i ingressar-ne l’import al Tresor Públic. Amb això el perceptor beneficiari de les rendes del treball anticipa el pagament del seu propi impost personal.

L’article 98 de la Llei de l’I.R.P.F. estableix l’obligació de retenir, i es remet al seu reglament per determinar la quantia de la retenció. En el capítol segon, articles 40 a 47, del reglament de l’I.R.P.F. es desenvolupa la quantificació de la retenció.

Jurídicament s’ha de distingir l’obligació de retenir, del seu objecte, que és la retenció mateixa, quant a l’import.

L’obligació de retenir i ingressar l’import retingut en el Tresor Públic la imposa la llei al pagador dels rendiments del treball, en definitiva a l’empresari, i en el cas que s’examina, a AMSA.

La retenció és el resultat de l’acompliment de l’obligació de retenir, i la seva quantia té naturalesa jurídica de salari: se sostreu dels rendiments del treballador i s’ingressa, per compte seu, al Tresor Públic.

Tercer. Un cop examinada l’acta d’inspecció estesa per l’Agència Tributària que és la causa del present conflicte, s’hi adverteix que l’actuari hi va consignar: “procedeix modificar les quanties declarades en concepte de retencions practicades a determinats treballadors per corregir les inexactituds originades per l’aplicació als esmentats treballadors d’un percentatge incorrecte de retenció”. Del contingut de l’acta, se’n poden extreure les conclusions següents:
1. Que l’empresa AMSA va complir la seva obligació de retenir, però va cometre la inexactitud d’aplicar un percentatge incorrecte, inexactitud que va motivar que s’estengués l’acta a partir de la qual l’empresa es va veure obligada a ingressar la diferència detectada que, en global, ascendia pel concepte de retencions a 11.199.100 pessetes i pel concepte d’interessos de demora a 3.966.684 pessetes. La inspecció actuant assenyala que els fets consignats no constitueixen una infracció tributària greu, per la qual cosa no va imposar cap sanció a l’empresa.
2. Que els rendiments declarats pel concepte de rendes del treball són els correctes, ja que l’import efectivament comprovat per l’Administració va coincidir amb el que havia declarat l’empresa.
3. Que en el cas que s’haguessin aplicat correctament les retencions sense que s’haguessin produït les inexactituds detectades, els treballadors haurien percebut un salari líquid inferior al que van percebre ja que la major retenció hauria estat deduïda del seu salari. I l’efecte final hauria estat el mateix: la devolució dels excessos anticipats. En el cas del present conflicte la devolució es produeix igual, malgrat no haver-se anticipat.

Quart. Pel que fa al concepte de l’”elevació a l’íntegre” invocat per la representació dels treballadors: la figura tributària de l’elevació a l’íntegre s’empara legalment en l’article 98, dos de la Llei de l’I.R.P.F. que establia que “Les quantitats efectivament satisfetes pels subjectes obligats a retenir s’entendran percebudes, en tot cas, amb deducció de l’import de la retenció corresponent, llevat que es tracti de retribucions legalment establertes”. Aquesta disposició va ser vigent fins al 31 de desembre de 1996 i sota la seva empara arbitrava una ficció legal en virtut de la qual les quantitats efectivament satisfetes pels subjectes obligats a retenir s’entenien percebudes, en tot cas, amb deducció de l’import de retenció corresponent. Pel que fa a aquesta presumpció, si la retenció no s’hagués practicat o hagués estat practicada per un import inferior al procedent, el perceptor havia de:
– Computar com a rendiment íntegre una quantitat que, un cop restada la retenció procedent, resultés ser l’efectivament percebuda.
– Deduir de la quota, com a retenció a compte, la diferència entre el que realment havia percebut i la quantitat que ell havia consignat en la declaració.

En el tràmit d’audiència ha quedat provat que cap treballador no va utilitzar aquest mecanisme en els períodes als quals fa referència l’acta d’inspecció. (1992-1993-1994).

Igualment va quedar provat que Hisenda tampoc no va aplicar aquest criteri en admetre com a comprovades i correctes les retribucions satisfetes per l’empresa en els períodes revisats.

No es pot ignorar que l’article 98, dos de la Llei, sobre el qual se sustentava la tècnica de l’”elevació a l’íntegre” ha estat modificat amb efectes d’1 de gener de 1997 per la Llei 13/1996, de 30 de desembre. El text actual és el següent: “El perceptor de quantitats sobre les quals s’hagi de retenir a compte d’aquest impost computarà aquelles quantitats per la contraprestació íntegra reportada”.

El nou redactat ha suprimit la figura de l’elevació a l’íntegre. De fet, la disposició transitòria primera i la disposició final de la Llei 13/1996 de forma expressa han previst l’eliminació de l’elevació a íntegre en relació amb les liquidacions posteriors a 1 de gener de 1997 i a les que en aquesta data estan pendents de resolució administrativa ferma, com a conseqüència de la regulació de les retencions sobre rendiments del treball. Ambdues disposicions resulten aplicables al present conflicte ja que l’acta de conformitat té data 24 d’abril de 1997, sense perjudici que els períodes als quals es faci referència siguin 1992-1993-1994.

Cinquè. Finalment procedeix analitzar la licitud de la decisió de l’empresa d’exercitar el que la doctrina i la jurisprudència tributària han anomenat acció de reemborsament, és a dir, el dret de repetir als treballadors afectats la diferència de retenció ingressada.

Des de l’àmbit aplicatiu del dret del treball, l’article 26.3 de l’Estatut dels treballadors, segons la redacció que en presenta el Reial Decret legislatiu 1/1995 estableix que “Totes les càrregues fiscals i de Seguretat Social a càrrec del treballador seran abonades pel mateix treballador i serà nul qualsevol pacte en contrari”.

Pels raonaments exposats en els fonaments anteriors és clar que les retencions són quantitats que el retenidor (AMSA) ha de sostreure de la retribució dels seus treballadors i ingressar-les al Tresor Públic. No són impostos que ha d’abonar l’empresa. L’empresa té una funció mediadora i recaptadora per compte de l’Estat. Sostreu dels rendiments una quantia, que després cada treballador podrà deduir de la seva declaració personal.
Si més no, a efectes dialèctics, cal plantejar-se quina seria la situació jurídica que es produiria si prosperés la tesi dels treballadors i es negués a l’empresa l’acció de reemborsament. Inevitablement haurem de concloure que es contravindria l’esperit i la lletra de la norma:
1. D’una banda, l’import ingressat a Hisenda Pública en virtut de l’acta, s’hauria de considerar retribució major del treballador. Per a l’empresa passaria a constituir més despesa i se la privaria de l’essencial caràcter de mediador i recaptador amb què actua en l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, i es convertiria en subjecte passiu de l’impost. A més, s’entraria en una contradicció amb el contingut de l’acta, que estima correctes les retribucions i declara inexactes les retencions practicades.
2. L’import recuperat de la Hisenda Pública pels treballadors no pot tenir el caràcter de retribució, ja que ni Hisenda li atribueix aquesta naturalesa, ni l’empresa l’ha ingressat com a tal concepte. Cal convenir que la major percepció que els treballadors pretenen en negar l’acció de reemborsament de l’empresa, no troba l’origen ni en el contracte de treball ni en la norma tributària. Si s’acceptés aquesta tesi estaríem afavorint l’enriquiment sense causa.
3. A l’últim, es contravindria l’article 26.3 de l’Estatut dels treballadors ja que si l’empresa no pogués repetir, se l’obligaria a assumir algunes càrregues fiscals alienes, quan, de fet, el subjecte passiu d’aquesta càrrega tributària és el treballador.
En aquest sentit, a més, s’han pronunciat recentment els tribunals de justícia i han considerat procedent el dret de rescabalament en favor de l’empresa en supòsits substancialment anàlegs al present com són ara els de les retencions a compte de les retribucions en espècie. Així ho han declarat dues sentències de la Sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catella-La Manxa de 23 d’octubre de 1996 ambdues dictades en els recursos contenciós administratiu números 593/96 i 591/96. En totes dues destaca el que constitueix el fons d’aquest conflicte: que la norma fiscal no impedeix l’aplicació de reemborsament, ni comporta cap més sanció ni penalitat que les que li són pròpies, per la qual cosa cal limitar-se, per a la seva correcta resolució, a la veritable naturalesa de la figura controvertida.

Per tot això, de conformitat amb els antecedents i fonaments de dret exposats, dicto el següent

Laude arbitral

L’empresa AMSA podrà exercitar l’acció de reemborsament en relació amb els treballadors que hagin presentat les declaracions complementàries dels exercicis de 1992, 1993 i 1994 per l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, o als quals Hisenda, d’ofici, hagi abonat les diferències resultants de l’acta d’inspecció estesa a l’empresa.

El laude únicament es podrà recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució arbitral (incongruència) o vulneració dels drets fonamentals o del principi de norma mínima.

En el termini de 7 dies hàbils a partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar a l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.