PAB 96/98
Laude arbitral dictat el 6 de maig de 1998 per María José Abella Mestanza, Xavier Crespán Echegoyen i Francesc Pérez Amorós, membres del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte existent a l’empresa TCSL
La representació de l’empresa TCSL i el comitè d’empresa en representació dels 598 treballadors de la plantilla sol·liciten l’arbitratge del Tribunal Laboral de Catalunya en la qüestió següent:
«Determinar en funció de l’establert en els articles 4, 44 i disposició addicional transitòria segona del Conveni col·lectiu de la indústria siderometal·lúrgica de la província de Barcelona, la seva aplicació a l’empresa, tenint en compte els acords econòmics addicionals subscrits entre l’empresa i els treballadors (pagues extres)».
Antecedents
I. Les relacions laborals entre TCSL i el seu personal vénen regides pel Conveni col·lectiu de la indústria de la siderometal·lúrgica de la província de Barcelona. Aquest conflicte sorgeix en l’àmbit temporal del conveni actualment en vigor, la durada pactada del qual va des de l’1 de gener de 1996 al 31 de desembre de 1999.
II. Des de 1977 i en diversos lapses temporals de diverses durades, la representació de l’empresa i el comitè d’empresa han negociat successius “pactes d’empresa” com a pactes addicionals d’aplicació i millora del contingut del conveni provincial. L’últim és el negociat entre les parts l’any 1996.
III. Tradicionalment, en el sector sideromertal·lúrgic de la província de Barcelona, les gratificacions extraordinàries de juny i Nadal s’han satisfet mitjançant imports determinats convencionalment, sempre inferiors a l’import de 30 dies de salari.
El vigent conveni provincial, en l’article 44, introdueix un canvi en aquest sistema tradicional i assenyala que “a partir de 1999, l’import de les pagues extraordinàries coincidirà amb l’import d’una mensualitat de salari conveni”. I regula una aplicació progressiva al llarg dels seus 4 anys de vigència de forma que en cadascun d’ells s’incrementa l’import de la gratificació extraordinària en un 25% de la diferència entre el valor de la paga i el salari mensual.
Expressament s’estableix en el número 3 de l’article 44 que “aquelles empreses que hagin pagat als seus treballadors un import igual o superior al que resulti per a les pagues extres en cadascun dels quatre anys de vigència del conveni, no els serà d’aplicació els imports establerts a les taules de pagues extraordinàries”.
IV. Els treballadors de TCSL han percebut les gratificacions extraordinàries de juny i Nadal en quanties superiors a les resultants de les taules convencionals, com a resultat de la negociació en l’àmbit d’empresa, que ha determinat, al llarg dels anys, que part dels increments acordats com a millores salarials pactades hagin estat aplicats, precisament, a les pagues extraordinàries.
V. És un fet conforme entre les dues parts que les retribucions d’empresa són en tots els casos i per a totes les categories professionals superiors a les retribucions de conveni. I també és un fet conforme que l’import de les pagues extraordinàries a l’empresa és superior a l’import de conveni.
VI. El conflicte sorgeix amb motiu de l’aplicació dels increments de conveni per al 1998, atès que per a aquest any les parts no han negociat cap pacte d’empresa o de millora.
A manca de negociació en l’àmbit d’empresa, l’increment global que experimenten les retribucions a TCSL per aplicació directa dels increments resultants del Conveni provincial és d’un 2,10%.
Mentre que l’increment global que experimenten les retribucions en el conveni siderometal·lúrgic provincial, com a conseqüència del pacte sobre gratificacions extraordinàries de l’article 44, és d’un 2,79%.
VII. En aquest estat de les coses, la representació legal de l’empresa i el comitè d’empresa subscriuen l’1 d’abril de 1998 el conveni arbitral i sol·liciten del Tribunal Laboral de Catalunya un arbitratge d’equitat per a la resolució de la controvèrsia.
VIII. Un cop designats els àrbitres en el mateix conveni, i acceptada per nosaltres la designació, van ser convocades les parts, en tràmit d’audiència, per al dia 15 d’abril de 1998, data en què van comparèixer ambdues representacions per defensar dels seus punts de vista respectius, les quals van aportar la documentació que van estimar oportuna en defensa de les seves respectives pretensions.
Atès que els àrbitres van sol·licitar documentació i informació complementària, aquesta va ser aportada per les parts el 24 d’abril de 1998, juntament amb sengles escrits d’al·legacions, que han estat considerats per a la resolució.
Fonaments d’equitat
Primer. Sense prejudici de la plasmació formal del conflicte en els termes que s’expressen en la qüestió sotmesa a arbitratge, els termes de la qual s’han consignat a l’encapçalament, el cert és que el substrat real de la controvèrsia, –segons van manifestar les parts en el tràmit d’audiència, i resulta de la informació que van aportar per requeriment dels àrbitres–, és la dificultat, per al 1998, de negociar el pacte d’empresa i, consegüentment, la distinta evolució que experimenten les retribucions del personal de TCSL respecte de les que resulten del conveni provincial siderometal·lúrgic.
Segon. De l’anàlisi de la informació aportada i fonamentalment de la comparació entre l’evolució de les retribucions en el Conveni provincial siderometal·lúrgic i el creixement dels salaris de TCSL, sempre en referència amb el salari del peó, s’observa:
«1. En el període 1977 (data d’inici de la negociació dels pactes de millora en l’àmbit empresarial)–1995 (data d’acabament de la vigència de l’últim conveni col·lectiu provincial, llevat de l’actual en el qual se suscita el conflicte), els treballadors de TCSL van consolidar un increment acumulat de les seves retribucions del 457,3%; respecte del 483,96% que van créixer els salaris en el conveni provincial.
2. La negociació a l’empresa ha estat irregular al llarg del període: s’han apreciat franges temporals en què s’ha arribat a una convergència respecte de les retribucions de sector, i altres lapses en què s’ha divergit. En el conjunt del període considerat (1977-1995), la tendència és a convergir amb els salaris del conveni provincial, a raó d’un 1,2% anual (26,25% acumulat).
3. L’aplicació proposada per l’empresa en el conjunt dels anys 1996, 1997 i 1998, de vigència del conveni actual, suposa accelerar la convergència passant del 26,25% acumulat, al 29,20% (533,29-524,19).»
Tercer. En no observar elements que permetin introduir modificacions substancials en allò què ha estat la tendència plasmada en els acords successivament negociats i en no estimar procedent substituir la voluntat de les parts en la negociació en l’àmbit empresarial, s’adopta, com a criteri d’equitat, el criteri de la neutralitat, de manera que la resolució que aquí s’adopta mantindrà, per al conjunt dels anys 1996, 1997 i 1998, l’índex de convergència que han aplicat les parts durant el període 1977-1995. Amb aquest corrector, es manté el diferencial de millora assolit pels treballadors a 31 de desembre de 1995.
Quart. Aquest criteri suposa que sobre el diferencial amitjançat de millora consolidat, –referit sempre al salari del peó–, la convergència aplicable seria del 3,6%, corresponent a un 1,2% per cada any concernit.
Mantenir aquest percentual de millora, en termes de neutralitat aplicativa, suposaria el 1998, incrementar les retribucions globals a l’empresa en un 3,24%, valor a partir del qual és obligat restar-hi el 0,82% que l’empresa ha incrementat de més, respecte del conveni provincial, durant els anys 1996 i 1997 de vigència de l’actual conveni.
De manera que, perquè els salaris de TCSL creixin com creixen els salaris del conveni provincial, amb el corrector de convergència ja expressat; i perquè els treballadors de l’empresa mantinguin el seu diferencial de millora respecte dels treballadors del sector (en el conjunt dels 3 anys de vigència de l’actual conveni); les retribucions a l’empresa el 1998 han de créixer un 2,42%. És a dir, 0,32% més del que representa la proposta empresarial (2,10%).
Una altra cosa seria accelerar la convergència, la qual cosa no han pactat les parts.
Cinquè. Les mateixes parts han avaluat en 6.300 pessetes per paga extraordinària (per a la categoria de peó), el 0,69% que les separa.
Això suposa (6.300/69 = 91,30) que cada dècima de diferència s’ha de multiplicar per 91,30 per arribar al nivell de neutralitat.
Les 32 dècimes que hi ha entre la proposta empresarial (2,10%) i la que s’ha decidit en aquest laude (2,42%), suposen incrementar la retribució del peó en 2.922 pessetes en cadascuna de les pagues extraordinàries de juny i Nadal.
Sisè. A efectes d’acompliment del que s’ha resolt en aquest laude, es determina que les retribucions del personal de TCSL s’hauran d’incrementar globalment, el 1998 respecte de 1997, en un 2,42%. És indiferent que aquest percentual de millora s’apliqui a les gratificacions extraordinàries o a qualsevol altre concepte salarial, als efectes dels quals les parts podran acordar el que més els convingui per al seu interès.
Només de manera indicativa s’assenyala que si decideixen aplicar la millora a les gratificacions extraordinàries, aquesta haurà de ser de 2.922 pessetes per cada paga en la categoria de peó. La resta de retribucions de categoria s’hauran d’escalar de la mateixa manera.
Setè. Finalment, no es pot preterir que la resolució ha estat adoptada en estrictes termes d’equitat. Si s’hagués sol·licitat un arbitratge de dret, la resolució, necessàriament, hauria estat radicalment diferent. La submissió expressa d’ambdues parts a l’equitat, legitima la decisió que s’adopta.
Per tot això, de conformitat amb els antecedents i fonaments d’equitat exposats, es procedeix a la resolució.
Laude arbitral
Les retribucions del personal de l’empresa TCSL hauran de créixer el 1998 un 2,42% respecte de les retribucions consolidades el 1997 i les parts podran acordar els conceptes retributius als quals s’han d’aplicar les millores salarials resultants.
En el cas que les parts acordin aplicar els increments retributius al concepte “gratificacions extraordinàries”, aquestes s’hauran d’incrementar en 2.922 pessetes per cada una de les pagues per a la categoria professional de peó. La resta de les retribucions de categoria s’hauran d’escalar de la mateixa manera.
El laude únicament es podrà recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució arbitral (incongruència) o vulneració dels drets fonamentals o del principi de norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar a l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.