PAB 85/04

 LAUDE ARBITRAL DICTAT EL 9 DE MARÇ DE 2004 PER MARIA JOSÉ ABELLA MESTANZA, MEMBRE DEL COS D’ÀRBITRES DEL TRIBUNAL LABORAL DE CATALUÑA COM A VIA DE SOLUCIÓ AL CONFLICTE EXISTENT EN L’EMPRESA “M., S.A.”.

1. L’empresa M., SA, domiciliada a l’Avinguda M., …. del P. I. F., municipi de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat), es dedica a les activitats incloses dins de la indústria metal·lúrgica i per aquesta raó s’aplica el XIV Conveni Col·lectiu de la Siderometalúrgica de la Província de Barcelona (2003-2006).

1. El conflicte col·lectiu que es planteja afecta als 13 membres del comitè d’empresa i al delegat de la secció sindical de la Unió General de Treballadors, del centre de treball que té aquesta empresa a Cornellà de Llobregat i en el que es troben censats 313 treballadors, d’un total de més de 800 treballadors que presten serveis a tota l’empresa.

1. Concretament, el conflicte sorgeix de la interpretació de lletra e) de l’article 68 de l’Estatut dels Treballadors, respecte a les circumstàncies en que s’han d’imputar amb càrrec al còmput del total de les hores del crèdit sindical, en dos casos molt concrets de reunions, bé siguin convocades per l’empresa o per la representació dels treballadors.

IV. El dia 11 de febrer de 2004, els representants de l’Empresa M., SA, varis membres del comitè d’empresa i el delegat sindical de la Unió General de Treballadors van signar el conveni de submissió exprés i voluntari de treballadors i empresaris al tràmit de conciliació i mediació. El tema sotmès a conciliació i mediació és el següent:

Determinar si el temps utilitzat en les reunions entre la representació legal dels treballadors i la direcció de l’Empresa a instància d’aquesta, així com l’emprat en reunions entre les mateixes parts quan és a instància del propi comitè d’empresa i es porta a terme en hores de treball, ha de computar-se, o no, als efectes previstos del crèdit d’hores sindicals regulat a la lletra e) de l’article 68 de l’Estatut dels Treballadors.

1. El dia 18 de febrer de 2004 van comparèixer les dues parts davant del Tribunal Laboral de Catalunya, es van ratificar en les manifestacions realitzades a l’escrit presentat com a annex de la sol·licitud de conveni i van arribar als següents acords, que es resumeixen en dues qüestions:

• Sotmetre aquest conflicte a un arbitratge de Dret i nomenar-me com a àrbitre.

• Concretar la qüestió a dirimir en el següent redactat:

“Determinar:

1.- Si el tiempo invertido en reuniones entre la representación legal de los trabajadores y la dirección de la empresa a instancia de esta última, dentro de la jornada de trabajo, debe computarse o no como crédito de horas sindicales previsto en el apartado e) del artículo 68 del Estatuto de los Trabajadores.

2.- Si el tiempo invertido en reuniones celebradas entre la representación legal de los trabajadores y la dirección de la empresa, a instancia de la representación legal de los trabajadores, dentro de la jornada de trabajo, debe computarse o no como crédito de horas sindicales previsto en el apartado e) del artículo 68 del Estatuto de los Trabajadores”.

VI. El dia 1 de març de 2004 va ser convocades les parts en tràmit d’audiència, van concretar les seves posicions en els termes que consten en l’acta de la reunió conjunta mantinguda, aportant els documents i al·legacions que van considerar oportunes en suport de les seves respectives pretensions.

FONAMENTS JURÍDICS

PRIMER.- L’exercici de les funcions representatives dels representants del treballadors, tant en la seva vessant unitària com sindical, requereix la concessió d’una sèrie de prerrogatives. Potser la més important és la utilització d’un determinat número de hores que aquests representants poden dedicar a les tasques del seu càrrec, sense que això suposi una disminució del seu salari.

La primera norma de l’Ordenament Jurídic que va regular aquesta qüestió va ser el Decret 1878/1971, de 23 de juny, on es regulava un crèdit de quaranta hores setmanals posades a disposició dels representants dels treballadors, equivalent a una setmana de dedicació al mes, i que normalment eren emprades per a poder assistir als cursos organitzats per l’Organització Sindical Espanyola.

Aquest número d’hores es va considerar excessiu, i per aquesta raó, la versió de l’Estatut dels Treballadors de l’any 1980 la va rebaixar i en va fer una regulació semblant a l’existent a la majoria de països de la Unió Europea, atorgant un crèdit horari proporcional a la grandària de l’establiment de referència.

D’aquesta manera, a l’actualitat, l’art. 68 de l’Estatut dels Treballadors, que regula les garanties dels membres del comitè d’empresa i dels delegats de personal, estableix a la lletra e) el següent contingut:

Disponer de un crédito de horas mensuales retribuidas cada uno de los miembros del comité o delegado de personal en cada centro de trabajo, para el ejercicio de sus funciones de representación, de acuerdo con la siguente escala:

Podrá pactarse en convenio colectivo la acumulación de horas de los distintos miembros del comité de empresa y, en su caso, de los delegados de personal, en uno o varios de sus componentes, sin rebasar el máximo total, pudiendo quedar relevado o relevados del trabajo, sin perjuicio de su remuneración.

L’objecte d’aquesta habilitació legal del crèdit d’hores retribuïdes als representants legals és, per suposat, facilitar-los l’exercici de les seves funcions de representació. El Tribunal Constitucional, concretament, parla d’atorgar a aquests representants una protecció específica en atenció a la complexa posició jurídica que ells mateixos assumeixen davant l’empresari, segons la sentència 41/1985, de 14 de març. Ara bé, el fet que suposin una despesa econòmica per l’empresari, ja que durant aquestes hores els representants no presten serveis, sol implicar una certa conflictivitat.

Cal tenir en compte que d’aquest crèdit horari en gaudeixen també els delegats sindicals, per aplicació de l’art. 10.3 de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical, al regular que:

“Los delegados sindicales, en el supuesto de que no formen parte del comité de empresa, tendrán las mismas garantías que las establecidas legalmente para los miembros de los comités de empresa o de los órganos de representación que se establezcan en las Administraciones públicas”.

En quant al número d’aquestes hores, l’Estatut dels Treballadors regula una escala d’hores en funció del número de treballadors de cada centre de treball, sense fer cap distinció pel tipus de contracte que poden tenir aquests treballadors.

Aquest número es considera com un mínim legal que pot ser ampliat per la negociació col·lectiva.

El número d’hores augmenta en funció del número de treballadors, atès que es considera que es fan més complexes les tasques representatives. Per aquesta mateixa raó, quan disminueix el número de treballadors, la jurisprudència resol que s’ha de disminuir proporcionalment el número d’hores, encara que no es porti a terme una disminució automàtica del número de representants, com ja va determinar la sentència del Tribunal Central de Treball de 27 d’abril de 1988 (Ar. 3479).

Aquestes hores són computades de manera mensual, i per aquesta raó, es torna a comptar amb elles al més següent encara que no s’hagin utilitzat a la seva totalitat, el mes anterior. Ara bé, excepte que existeixi una regulació contrària en conveni col·lectiu, no es possible la seva acumulació al mes següent de les hores que no van ser utilitzades al mes anterior.

Es concedeixen de manera individual a cadascun dels representants, i això significa, en primer lloc, que aquest número d’hores de cada representant és independent de que aquest presti els seus serveis en jornada ordinària o que treballi a temps parcial, i en segon lloc, que si un representant es substituït per un altre, aquest substitut té dret a la totalitat de les hores, amb independència de les que hagi pogut utilitzar el substitut.

Nogensmenys, es preveu una possible acumulació de les hores d’uns representants en altres, sempre que es compleixin una sèrie de requisits:

ü    Ha d’estar pactada en conveni col·lectiu, ja que es pretén afavorir la coordinació dels interessos empresarials amb l’exercici d’aquestes representacions col·lectives.

ü    L’acumulació no pot sobrepassar el màxim total de les hores atribuïdes a cadascun dels representants, de manera que no suposi un increment del cost que ha d’assumir l’empresari.

ü    Aquesta acumulació pot donar lloc a la figura de l’alliberat, constituint la seva utilització una decisió interna de cada sindicat que té com a objectiu un millor desenvolupament de la seva activitat sindical a l’empresa i fora d’ella, segons la sentència del Tribunal Constitucional 70/2000, de 13 de març.

ü    Si el treballador representant canvia d’afiliació sindical, no es troba obligat a cedir al sindicat que anteriorment pertanyia les hores de l’acumulació, segons la sentència del Tribunal Suprem de 17 de juny de 2002 (Ar. 7908).

Aquestes hores, d’acord amb la regulació de l’Estatut dels Treballadors, tant l’art. 68.e) com a l’art. 37.3, són retribuïdes. En aquesta qüestió s’aplica el principi de la “omniequivalència retributiva”, de manera que cap representant pot veure reduït el seu salari pel fet d’exercitar funcions de representació. Així els Tribunals han entès que ha de percebre la mateixa quantitat que el que cobraria si hagués treballat efectivament, entre d’altres, segons la sentència del Tribunal Constitucional 191/1988, de 29 de setembre i la sentència del Tribunal Suprem de 20 de maig de 1992 (Ar. 3581) i, a mes a mes, ha d’incloure tot allò que li pertocaria percebre, tant per salari base com pels complements salarials, segons la sentència del Tribunal Constitucional 30/2000, de 31 de gener.

SEGON.- La utilització d’aquestes hores de representació planteja tota una sèrie d’interrogants, que cal anar resolent, en cada cas concret.

En quant al moment de la seva utilització, es planteja si han de ser emprades dins de la jornada de treball del propi representant o si en pot fer us en qualsevol moment que així li exigeixin les seves funcions de representació, encara que aquest temps pugui no coincidir amb la seva pròpia jornada de treball. Es evident, que si s’accepta aquesta segona opinió, la pròpia jornada del treballador s’ha de reduir en el mateix temps que va realitzar les hores de representació.

Els Tribunals normalment han considerat que, d’acord amb una interpretació literal de la lletra e) de l’art. 37.3 de l’Estatut dels Treballadors, aquestes hores de representació han de coincidir amb les de la pròpia jornada del representant. Encara que, en alguns supòsits molt concrets, com per exemple, els treballadors a torns, el Tribunal Suprem ha aplicat una postura més flexible entenen que les hores de representació han de coincidir amb les hores de treball de l’empresa, encara que no siguin hores de treball del representant, d’acord amb la sentència de 20 de maig de 2002 (Ar. 3581).

La finalitat de l’habilitació legal d’un crèdit d’hores als representants es troba, per suposat, com es comprovarà posteriorment, en que aquests portin a terme funcions de representació. Aquesta afirmació planteja conflictes sobre el control d’aquesta utilització i, especialment, les conseqüències d’un us desviat d’aquesta finalitat.

De fet, existeix tot un corrent jurisprudencial, del qual es poden citar, per exemple, les sentències del Tribunal Suprem de 10 de febrer de 1990 (Ar. 890) i 28 de juny de 1990 (Ar. 5532), que es decanta per defensar una presumpció iuris tantum de probitat o d’utilització correcta d’aquestes hores per part dels representants.

Però això no impedeix que es pugui demostrar una utilització incorrecta d’aquestes hores, als efectes, per exemple, de una possible sanció al representant; però, cal provar expressament que aquesta utilització ha estat abusiva, com es comprova a la sentència del Tribunal Suprem de 12 de febrer de 1990 (Ar. 896).

En aquest punt, el Tribunal Suprem normalment ha negat el valor de les proves aportades per l’empresa que provinguin d’haver sotmès al representant a una vigilància singular, com es pot apreciar a les sentències de 31 de maig de 1990 (Ar. 4525) i 28 de juny de 1990 (Ar.5532).

A mes a mes, s’ha de respectar la independència del representant en relació a la manera d’emprar aquestes hores, per exemple, si aquestes hores les utilitza per a poder anar a reunions o seminaris organitzats pel sindicat en el que milita, segons les sentències del Tribunal Suprem de 6 de abril de 1987 (Ar. 2762) i 18 de setembre de 1989 (Ar. 6451). Fins i tot s’ha arribat a dir que el fet d’haver vist el representant en bars no és totalment decisiu ja que en aquests llocs es poden canviar impressions o celebrar reunions amb els treballadors, segons doctrina de les sentències del Tribunal Suprem de 29 d’octubre de 1989 (Ar. 7456), 2 de novembre de 1989 (Ar. 7987) i 10 de febrer de 1990 (Ar. 890).

Tot això condueix a una interpretació restrictiva de les facultats disciplinàries de l’empresa per una indeguda utilització de les hores de representació, de manera que sols podrà tenir èxit si existeix una irregularitat d’aquestes hores de manera contínua, rellevant, manifesta i habitual, segons les sentències del Tribunal Suprem de 13 de juny de 1990 (Ar. 5068) i 28 de juny de 1990 (Ar. 5532).

Finalment, l’art. 37.3.e) de l’Estatut dels Treballadors possibilita als representants dels treballadors no assistir al treball però les hi exigeix que portin a terme un preavís i una justificació. Ara bé, el fet que existeixin aquestes exigències no significa que calgui una autorització de l’empresari per a poder utilitzar aquestes hores, sinó que, aquest us es va produint amb el seu consum, a mesura que així ho demani la seva funció representativa, d’acord amb la sentència del Tribunal Suprem de 5 de desembre de 1989 (Ar. 9191). A mes a mes, aquesta justificació no exigeix que el representant hagi de provar el tipus d’activitats portades a terme durant aquest temps, sinó, tan sols una genèrica explicació a l’empresari per a poder realitzar el control del total de les hores de les que disposa, segons la sentència del Tribunal Suprem de 19 de setembre de 1990 (Ar. 7027).

TERCER.- Cal analitzar, per concloure, quines són les activitats que es poden incloure en el concepte “funcions de representació”. S’ha de tenir clar que, a l’hora de resoldre aquest interrogant no existeixen elements de referència directes. En primer lloc, l’Estatut dels Treballadors es limita a enunciar aquesta expressió, però no la concreta en absolut en cap moment. En segon lloc, aquest no ha estat, en general, un focus de conflictes jurídics, i per aquesta raó, els Tribunals no s’han pronunciat gaire sobre la mateixa, preferint altres qüestions.

Per aquestes raons, per a poder determinar si el temps invertit en reunions entre la representació dels treballadors i la direcció de M., SA, dins la jornada de treball, en la doble vessant, bé la convoqui l’empresa o ho facin els representants dels treballadors, no té una solució definida, sinó que cal portar a terme una tasca d’interpretació de les normes des d’un doble punt de vista:

ü    Sentit general derivat de les opinions jurisprudencials.

ü    Aplicació analògica d’altres normes.

En primer lloc, els Tribunals han entès que el contingut de la funció representativa ha de fixar-se amb criteris de raonabilitat o normalitat, de manera que abasti totes les funcions de representació i defensa dels interessos dels treballadors en sentit ampli, segons la sentència del Tribunal Suprem 6 d’octubre de 1983 (Ar. 5051).

D’aquesta manera, la naturalesa de la pròpia representació implica que els representants dels treballadors han de tenir iniciativa i llibertat en el desenvolupament de les seves funcions, dins dels amplis límits del mateix, segon la sentència del Tribunal Suprem de 15 de novembre de 1986 (Ar. 6348).

Com el crèdit es configura com una garantia del representant, que permet facilitar-li la funció de defensa dels interessos dels treballadors, li correspon al propi representant la lliure disponibilitat d’aquest crèdit, el que suposa que sigui de la seva elecció tant el moment adient per a la seva utilització, com la classe d’activitat que vol portar a terme durant aquesta, segons la sentència del Tribunal Suprem de 12 de febrer de 1990 (Ar. 896).

El dret inherent al desenvolupament d’aquesta tasca representativa, per tant, no permet una interpretació restrictiva que el limiti o sotmeti a controls indeguts o contraris a la imprescindible independència i llibertat d’acció que li és inherent, segons les sentències del Tribunal Suprem 13 de juliol de 1989 (Ar. 5423) i 14 de juny de 1990 (Ar. 5075).

En conclusió, s’han de evitar intromissions empresarials que puguin ser greument pertorbadores pel seu normal i eficaç desenvolupament, segons la sentència del Tribunal Suprem de 19 de setembre de 1990 (Ar. 7027).

A priori, quan les reunions són a instància dels propis representants dels treballadors existeix una clara iniciativa i llibertat en el desenvolupament de les seves funcions, i no es contempla cap tipus d’intromissions empresarials. En canvi, si la convocatòria la realitza l’empresari, la iniciativa dels representants dels treballadors desapareix i es poden donar situacions d’abús que limitin l’ús d’aquest dret, per exemple, convocant prou reunions com per a que els representants esgotin el seu crèdit sindical, i no puguin portar a terme correctament les seves funcions.

En segon lloc, diverses normes expressament han determinat supòsits on el temps de participació dels representants dels treballadors no s’inclou en el crèdit sindical regulat a l’art. 68 de l’Estatut dels Treballadors. Concretament, cal fer esment de tres casos molt concrets:

ü    La participació dels representants sindicals en comissions negociadores de convenis col·lectius, segons l’art. 9.2 de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical.

ü    La participació en reunions del comitè de seguretat i salut de l’empresa o activitats preventives relacionades dels delegats de prevenció, segons l’art. 37.1 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals.

ü    L’assistència a reunions per part dels representants dels treballadors que siguin membres de les comissions negociadores i dels comitès d’empresa europeus, d’acord amb l’art. 28 de la Llei 10/1997, de 24 de abril.

Concretament, tant a la Llei de Prevenció de Riscos Laborals com a la Llei que regula els drets d’informació i consulta dels treballadors a les empreses i grups d’empreses de dimensió comunitària, ambdues posteriors a l’Estatut dels Treballadors, es conté una regulació sobre aquest tipus de reunions expressa, encara que en dos sentits ben diferents:

ü    “No obstante lo anterior, será considerado en todo caso tiempo de trabajo efectivo, sin imputación al citado crédito horario, el correspondiente a las reuniones del comité de seguridad y salud y a cualquiera otras convocadas por el empresario en materia de prevención de riesgos” (art. 37.1, tercer paràgraf de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals).

ü    “Los representantes de los trabajadores a que se refiere este artículo tendrán derecho a los permisos retribuidos necesarios para la asistencia a las reuniones que se celebren con la dirección central” (art. 28.2 de la Llei 10/1997, de 24 d’abril).

Com es pot comprovar en la redacció d’aquestes dues normes, el temps dedicat a participar en reunions convocades per l’empresa no s’inclou dins l’anomenat crèdit sindical. En el primer cas, perquè es considera temps de treball. En el segon cas, perquè se’ls hi atribueix un permís retribuït pel temps necessari per a poder assistir-hi.

En aquesta línia, es pot portar a terme una interpretació analògica d’aquesta llacuna que presenta l’Estatut dels Treballadors i entendre que, si a d’altres normes les reunions convocades per l’empresari no s’inclouen dins el crèdit sindical, en aquesta norma tampoc.

Fins i tot cal dir que es difícil d’imaginar la regulació d’una clàusula a un conveni col·lectiu, o altre tipus de pacte entre empresa i treballadors, que qualifiqui el temps dedicat a les reunions entre representants dels treballadors i empresa convocades per aquesta com a crèdit sindical.

Encara que el Tribunal Constitucional ha determinat que el crèdit horari 06 és de lliure reconeixement i configuració pel legislador, i en el seu cas, per la negociació col·lectiva, segons la sentència 95/1996, de 29 de maig, la llibertat de les parts en aquesta matèria no és total. Val a dir que l’únic precepte del XIV Conveni Col·lectiu de la Siderometalúrgica de la Província de Barcelona (2003-2006) que regula aquesta qüestió és l’art. 49.4.b) i es limita a preveure alguns aspectes concrets sobre l’acumulació del crèdit.

Per aquesta raó, una clàusula d’aquest estil podria ser considerada pels Tribunals com a contrària a la Llibertat Sindical, ja que suposaria una limitació al dret dels representants de fer us d’aquest crèdit. A mes a mes, l’art. 7.8 del Text Refós de la Llei sobre Infraccions i Sancions en l’Ordre Social regula com a infracció greu “la transgresión de los derechos de los representantes de los trabajadores y de las secciones sindicales en materia de crédito de horas retribuidas”.

Per tot plegat, de conformitat als antecedents i fonaments de Dret exposats, dicto el següent

LAUDE ARBITRAL

El temps invertit en reunions celebrades entre la representació legal o sindical dels treballadors i la direcció de M., SA, a instància de la representació dels treballadors es considera inclòs dins el concepte de crèdit d’hores sindicals regulat a la lletra e) de l’art. 68 de l’Estatut dels Treballadors.

El temps invertit en reunions celebrades entre la representació legal o sindical dels treballadors i la direcció de M., SA, a instància de l’empresa no es considera inclòs dins el concepte de crèdit d’hores sindicals regulat a la lletra e) de l’art. 68 de l’Estatut dels Treballadors, i per tant és temps de treball.

El Laude únicament podrà recórrer-se davant els tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la Resolució arbitral (incongruència) o vulneració dels drets fonamentals o del principi de la norma mínima.

En el termini de set dies hàbils a comptar des de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar d’aquest àrbitre, l’aclariment d’algun dels punts d’aquell, que haurà de facilitar-se en el termini màxim de 10 dies hàbils.

El tràmit d’aclariment faculta a qualsevol de les parts a sol·licitar d’aquest àrbitre, única i exclusivament, l’adequada matisació o aclariment d’algun dels punts continguts en el laude, sense que, en cap cas, tal facultat pugui ser utilitzada per rebatre els posicionaments reflectits en la resolució arbitral.

Barcelona, 9 de març de 2004.

Maria José Abella Mestanza

Àrbitre