PAB 234/95
Laude arbitral dictat el 22 de novembre de 1995 per Eduardo Rojo Torrecilla, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa IACSA
En l’arbitratge instat per J.H.G., cap de producció de l’empresa IACSA, i per P.C.M., representant del comitè d’empresa, sobre la interpretació del conveni col·lectiu de l’empresa en l’apartat referent als criteris de còmput i de fixació de quantitat del complement per antiguitat.
Aquest laude arbitral versa sobre els següents
Fets
Primer. Amb data 30 d’octubre de 1995, els actors abans esmentats presenten davant del Tribunal Laboral de Catalunya la sol·licitud d’arbitratge de dret, relativa al litigi de referència a l’empara de l’article 3.2 de l’Acord Interprofessional de Catalunya i de l’article 11.1 del Reglament del Tribunal Laboral de Catalunya per a aquest arbitratge, i tot complint el que disposa l’article 11.3 del Reglament les parts proposen l’àrbitre Eduardo Rojo Torrecilla. Aquesta proposició és acceptada per aquest àrbitre amb data 10 de novembre de 1995.
Segon. El litigi es basa en la diferent interpretació que ambdues parts fan de l’article 22, en relació amb l’article 5 del vigent conveni col·lectiu d’empresa (publicat al Butlletí Oficial de la província de Barcelona el dia 26 de setembre de 1994, amb efectes des de l’1 de gener de 1994 fins al 31 de desembre de 1995). El tenor literal d’ambdós preceptes és el següent:
Article 5. «Se respetarán aquellas situaciones personales que con carácter global excedan de lo pactado, manteniéndose estrictamente ad personam. Cualquier pacto posterior más favorable prevalecerá sobre lo aquí pactado.»
Article 22. «El complemento personal de antigüedad se establece en 4.000 pesetas por cada quinquenio.
Todo el personal que en la actualidad percibe complemento de antigüedad se le respetará la cantidad actual incrementándose por cada quinquenio sucesivo 4.000 pesetas.»
Cal indicar que aquest segon precepte modifica la regulació convencional anterior sobre el complement d’antiguitat. L’article 19 de l’anterior conveni col·lectiu indicava textualement que «el complemento personal por antigüedad se establece en dos bienios al 5% cada uno y posteriores quinquenios al 10%».
Segons la interpretació que fa la part treballadora del redactat de l’article 22 del nou conveni caldria partir de l’escala que originava el conveni anterior de manera que cada treballador que acompleixi els requisits temporals d’antiguitat percebria les quantitats següents:
— Treballador que ja cobrava un bienni. Als 7 anys: 4.000 pessetes; als 12 anys: 4.000 pessetes més, i així successivament cada quinquenni.
— Treballador que ja cobrava dos biennis. Als 9 anys: 4.000 pessetes; als 14 anys: 4.000 pessetes més, i així successivament cada quinquenni.
— Treballador que no percebrà complement d’antiguitat abans de l’entrada en vigor del nou conveni. A partir dels 5 anys d’antiguitat a l’empresa: 4.000 pessetes, i cada quinquenni, 4.000 pessetes més.
D’altra banda, la part empresarial argumenta que, amb independència de la quantitat que percebès un treballador pel complement d’antiguitat a l’entrada en vigor del present conveni, el nou text implica que el còmput s’ha de fer «por una sola escala y contando la antigüedad desde el día del ingreso en la empresa del trabajador; es decir cada quinquenio (5 años, 10 años, 15 años, etc.) cobraría 4.000 pesetas».
A partir d’aquesta discrepància entre les parts, se sol·licita a aquest àrbitre que dicti arbitratge sobre les qüestions següents:
«¿Quin ha de ser el moment de venciment per a la retribució del plus d’antiguitat? ¿Cal comptar els quinquennis sobre l’escala vigent en el conveni anterior o sobre l’escala pactada l’any 1994?»
També es qüestiona quin ha de ser el moment de venciment per a la retribució d’aquest plus per als treballadors amb drets en fase de consolidació abans de la data de la signatura del vigent conveni i durant el seu període de vigència, «es decir, aquellos trabajadores que el vencimiento del convenio se produce dentro de los 2 años de vigencia del convenio a contar desde la última antigüedad retribuida».
Tercer. Aquest àrbitre va citar per al tràmit de compareixença previst en la normativa reglamentària les parts el dia 14 de novembre a les 17.00 hores. Hi van assistir J.H.G., en representació de l’empresa, i els membres del comitè d’empresa P.C.M., J.M.M., A.L.M., A.l·l. i T.G.B., juntament amb M.A.N.C., assessor de CCOO.
Preguntades per l’àrbitre, les parts compareixents es van ratificar en les posicions manifestades en l’escrit de sol·licitud d’arbitratge, i si bé aquest tràmit va servir per constatar que aquestes posicions no són molt allunyades per arribar a un acord, ambdues van manifestar que el seu interès que es dicti l’arbitratge de dret per aclarir els dubtes suscitats pel redactat de l’article 22 del conveni col·lectiu d’empresa i d’aquesta manera poder tenir un punt de referència sòlid per a la redacció i la posterior interpretació del nou precepte que reguli el complement per antiguitat en el proper conveni col·lectiu.
Quart. Aquest àrbitre ha estudiat tota la documentació aportada en l’expedient arbitral i posteriorment ha escoltat l’exposició oral d’ambdues parts en el tràmit de compareixença. D’acord amb tot això i amb subjecció a la normativa vigent, manifesta la seva tesi jurídica en tractar-se d’un arbitratge en dret sobre el litigi suscitat, si bé no vol deixar d’assenyalar que cal valorar molt positivament els intents d’aproximació realitzats entre ambdues parts en el tràmit de compareixença per assolir un acord, i que si cal dictar un arbitratge és perquè la redacció del text de l’article 22 del conveni ha portat a un conflicte que amb tota seguretat les parts no desitjaven.
A tots els següents fets és d’aplicació la següent fonamentació jurídica, és a dir, els següents
Fonaments de dret
Primer. El conflicte objecte d’arbitratge versa sobre la més correcta interpretació de l’article 22 del vigent conveni col·lectiu d’empresa. També cal prestar atenció a la interrelació del precepte enjudiciat amb el qual es regulava el complement per antiguitat en l’anterior conveni col·lectiu (art. 19).
Segon. La regulació del complement per antiguitat està recollida actualment en l’article 25 de l’Estatut dels treballadors (Reial Decret Llei 1/1995 de 24 de març), si bé es tracta d’una remissió al conveni col·lectiu o un contracte individual per tal que aquests regulin el dret a una «promoción económica» del treballador en funció de la feina desenvolupada. L’actuació convencional o contractual té com a límit que les parts no podran disposar dels drets adquirits o en curs d’adquisició en el tram temporal corresponent per a cada treballador considerat individualment. Així doncs, es tracta d’una matèria en la qual les parts disposen d’un ampli marge per regular-la i caldrà sotmetre’s al que disposa el conveni col·lectiu, en el cas concret enjudiciat, per tal de determinar com cal abonar, i en quins períodes, el complement per antiguitat.
Tercer. En tractar-se d’una discrepància sobre la interpretació d’un precepte convencional, cal remetre’s a les regles generals sobre aplicació de les normes jurídiques, contingudes en el capítol II del títol preliminar del Codi civil, i en particular a l’article 3.1 que disposa textualment el següent: «las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en las que han de ser aplicadas atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas». Així mateix, podem referir-nos a la teoria general d’interpretació dels contractes, recollida en el capítol IV del títol II, i més en concret el seu article 1281, que disposa que «si los términos de un contrato son claros y no dejan dudas sobre la intención de los contratantes se estará al sentido literal de sus cláusulas. Si las palabras parecieran contrarias a la intención evidente de los contratantes, prevalecerá ésta sobre aquella».
Aquests preceptes citats no han de servir de guia per resoldre el litigi concret suscitat. Aquest àrbitre vol fer constar aquí que la resolució d’aquest conflicte en els termes que més endavant exposa serveix per donar sortida jurídica a una situació creada per les discrepàncies existents sobre la interpretació d’un precepte del conveni, però que no impedeix de cap manera a les parts que en el proper conveni col·lectiu es fixin uns nous criteris de còmput i quantitat del complement per antiguitat, de la mateixa manera com ho van fer en el conveni col·lectiu del 1994 en relació amb l’anterior.
Delimitats en els termes justos el litigi i l’actuació arbitral, cal examinar els preceptes qüestionats i buscar la interpretació més coincident amb les regles generals de l’ordenança jurídica. El paràgraf segon de l’article 22 del conveni disposa que al personal que rebia en el moment de l’entrada en vigor d’aquest text un complement per antiguitat (s’entén que a raó de l’aplicació de l’article 19 de l’anterior conveni col·lectiu) «se le respetará la cantidad actual». És a dir, s’accepta, i no ha existit cap discrepància entre les parts en el tràmit de compareixença, que aquells treballadors que estiguessin percebent el complement segons el que s’havia pactat en l’anterior conveni el seguiran rebent a partir de l’entrada en vigor del conveni per a 1994-95, ja sigui un bienni (2 anys), dos biennis (4 anys) o dos biennis més un quinquenni per a cada 5 anys més d’antiguitat.
El dubte interpretatiu se suscita quan el redactat del conveni estableix que la quantitat de 4.000 pessetes a percebre per a cada treballador com a complement per antiguitat ho serà «para cada quinquenio», la qual cosa obre l’interrogant de si l’inici d’aquest quinquenni s’ha de computar a partir de la finalització de l’anterior bienni, o quadrienni si és el cas, del treballador afectat, o bé cal entendre que s’estableix una nova escala determinada pel compliment de cada 5 anys, al marge i amb independència que el treballador rebi o no amb anterioritat el complement per antiguitat. L’exemple més clar, i on es veu de forma clara i nítida la diferent tesi interpretativa de la part sindical i l’empresarial, és el d’un treballador que tingui més de 4 anys d’antiguitat a l’empresa. Segons la tesi sindical, hauria de percebre un nou quinquenni per antiguitat quan complís els 9 anys de permanència a l’empresa; contràriament, la tesi empresarial abona per a l’enteniment de la norma de forma que aquest treballador percebria el pagament del quinquenni en complir-se els 10 anys d’antiguitat (i no els 9 anys defensats pel comitè d’empresa), si bé per tal de corregir la hipotètica pèrdua salarial que aquesta tesi implica per al treballador, l’empresa ofereix abonar el complement a partir del dia 1 de gener de l’any desè, amb independència de quan li correspongui percebre’l en funció del compliment dels 10 anys de permanència a l’empresa. Aquest àrbitre valora positivament l’intent de la part empresarial de formular una proposta transaccional que permiti resoldre la discrepància suscitada, però en no haver estat acceptada per la part sindical entra a resoldre aquest litigi en els termes que es plantegen en la sol·licitud d’arbitratge.
Doncs bé, la interpretació de l’article 22 segons els criteris fixats pels preceptes abans esmentats del Codi civil porta a aquest àrbitre a entendre com a més correcta i ajustada la tesi defensada per la part sindical. Una interpretació gramatical, lògica i finalista de la norma indica que el còmput de 5 anys ha d’iniciar-se a partir del moment en què s’ha adquirit el dret a percebre el complement per antiguitat per la superació d’un o dos biennis (o algun quinquenni més), casos en els quals existeixen discrepàncies entre les parts, i que igualment els treballadors que en el moment de l’entrada en vigor del vigent conveni col·lectiu no rebin el complement per antiguitat hauran de percebre’l quan es compleixin 5 anys d’antiguitat a l’empresa. La tesi exposada per l’àrbitre també té el suport de la interpretació literal que cal efectuar de l’últim incís de l’article 22 del conveni, que disposa que el complement s’incrementarà «para cada quinquenio sucesivo»; aquest terme «sucesivo» només pot fer referència al moment de l’obtenció o l’atribució de l’anterior tram d’antiguitat per superació del període temporal convencionalment establert.
En conclusió, no existeixen dues escales diferents possibles per fixar com cal abonar l’antiguitat, sinó tan sols una, que es basa en els trams establerts en el conveni col·lectiu anterior i que el comitè d’empresa i la direcció empresarial expressament respecten tal com es dedueix del redactat literal del primer incís del segon paràgraf de l’article 22. Per tant, i en els termes que es fixaran en la part dispositiva d’aquest laude, es mantenen els biennis (o quinquennis) per als qui ja els estan percebent, i el règim jurídic del conveni anterior desapareix per donar pas a una nova regulació convencional que implica que comença un període de 5 anys a partir del moment de l’atribució de l’anterior complement per antiguitat, per tal que el treballador pugui tenir-ne novament el dret, així com que per aquell que encara no hagi cobert cap tram d’antiguitat de 2 anys, en el moment de l’entrada en vigor del vigent conveni, haurà d’esperar a complir 5 anys d’antiguitat a l’empresa per poder percebre el complement corresponent.
Vista l’exposició anterior i després de l’examen dels fets probats i dels fonaments de dret que han de ser utilitzats en aquest litigi, l’àrbitre emet el següent
Laude arbitral
L’inici del còmput per determinar el període de 5 anys (quinquenni), a la finalització del qual es tindrà dret a un increment de 4.000 pessetes per complement d’antiguitat, es produeix a partir del dia següent a la superació per a cada treballador dels 2 anys (un bienni), 4 anys (dos biennis) o per períodes de 5 anys més (quinquennis) d’antiguitat a l’empresa.
Aquesta resolució arbitral té caràcter vinculant i obliga les parts a sotmetre’s al seu contingut, i únicament podrà ser recorreguda davant dels tribunals competents pels motius previstos en l’article 11.10 del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya.
Ambdues parts, després de la notificació de la resolució arbitral i en el termini de 7 dies, podran sol·licitar a l’àrbitre o als àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts (art. 11.11 del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya).