PAB 115/97
Laude arbitral dictat el 30 d’abril de 1997 per María José Abella Mestanza, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte existent a l’empresa ASA
La representació legal de l’empresa ASA i el comitè d’empresa del centre de treball d’aquesta companyia a Sant Quirze del Vallès, han acordat sotmetre’s a l’arbitratge del Tribunal Laboral de Catalunya per dirimir la qüestió següent:
«Determinar quina categoria de les que s’exposen a continuació han de tenir els treballadors següents:
Conductor o conductor de carretó elevador:
M.F.A.
A.J.C.A.
J.G.C.
V.M.A.
R.M.C.
J.A.D.G.
Oficial 1a administratiu o oficial 2a administratiu:
A.G.Á.
J.L.G.V.»
Antecedents
I. ASA és una companyia mercantil dedicada a l’emmagatzematge i distribució de mercaderies. En el centre de treball de Sant Quirze del Vallès l’activitat d’emmagatzematge l’efectua l’empresa amb els seus mitjans materials i humans, mentre que l’activitat de distribució, si més no des del mes de maig de 1994, se subcontracta amb altres empreses o a treballadors autònoms, ja que la companyia no disposa de camions per fer-ho.
II. Fins al mes d’octubre de 1996 les relacions laborals entre ASA i el seu personal del centre de treball de Sant Quirze del Vallès es regien pel Conveni col·lectiu nacional per al cicle de comerç de paper i arts gràfiques, conveni que regula la classificació del personal en el capítol 7, article 7.
Pel que fa al personal administratiu, l’epígraf III de l’article 7.2 preveu les categories següents: “h) Oficial administratiu o operador de màquines comptables, i, i) Auxiliar administratiu, codificador o perforista”. No es preveu, doncs, la distinció entre oficial 1a i oficial 2a administratiu. Tots els nivells de càrrec d’oficial es refonen en un de sol, el definit a la lletra h).
Quant a la classificació del personal de serveis i activitats auxiliars, l’epígraf IV del mateix article 7.2 defineix una sola categoria professional aplicable al supòsit de fet, la dels “professionals d’ofici”, que inclou els treballadors “que executin treballs propis d’un ofici clàssic que normalment requereix aprenentatge en qualsevol de les seves categories d’oficial 1a, oficial 2a, oficial 3a o ajudant”. I afegeix que “els conductors de vehicles de motor d’explosió es consideraran professionals d’ofici de 1a quan tinguin coneixements suficients per efectuar petites reparacions de mecànica, i de 2a si passa altrament”. No es preveu la diferenciació entre conductors i conductors de carretons elevadors.
III. El 28 de setembre de 1995, 23 treballadors de l’empresa van iniciar una reclamació de dret i quantitat davant de la Secció de Conciliacions Individuals de la Delegació Territorial de Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya, que va donar lloc a l’intent de conciliació corresponent, la qual va resultar sense avinença.
22 d’aquells treballadors van deduir una demanda davant dels jutjats socials, on pretenien que se’ls declarés aplicable el Conveni col·lectiu de tracció mecànica de mercaderies de la província de Barcelona i on reclamaven el pagament de les diferències retributives corresponents a les categories professionals que detenien, per l’aplicació dels salaris garantits d’acord amb el Conveni col·lectiu, l’aplicabilitat del qual instaven.
Entre els demandants hi figuraven 6 dels 8 treballadors afectats pel present arbitratge, els quals ocupaven les següents categories professionals, totes d’acord amb el Conveni col·lectiu del cicle de comerç de paper i arts gràfiques:
A.G.Á.: oficial administratiu
J.L.G.V.: oficial administratiu
A.J.C.A.: oficial 1a
J.G.C.: oficial 1a
V.M.A.: oficial 1a
R.M.C.: oficial 1a
No hi figuraven ni M.F.A. ni J.A.D.G., respecte als quals s’ha acreditat documentalment que ocupaven la categoria d’oficials de 1a.
IV. La susdita demanda va correspondre en torn de repartiment al Jutjat Social núm.18 de Barcelona, que la va tramitar als actes núm.1100/1995. El dia 8 d’octubre de 1996 va tenir lloc la conciliació judicial amb avinença, amb el contingut següent:
«L’empresa ofereix pels conceptes de la demanda, que s’apliqui a tots els efectes el Conveni col·lectiu de tracció mecànica de mercaderies de la província de Barcelona, des del primer de gener de 1996 a tots els treballadors de l’empresa ASA a Sant Quirze del Vallès, d’acord amb les consideracions següents:
A. Les nòmines dels treballadors d’ASA a Sant Quirze del Vallès s’adequaran al Conveni col·lectiu esmentat anteriorment.
B. A aquells treballadors que en aquests moments percebin la remuneració total en nòmina superior al mínim salarial que estipula el Conveni de transports, se’ls adequarà la nòmina absorbint i compensant quantitats. El diferencial resultant en el salari entre el conveni vigent ara a ASA i el de nova aplicació es mantindrà com a condició més beneficiosa no absorbible ni compensable.
C. A aquells treballadors que en aquests moments percebin una remuneració total en nòmina inferior al mínim salarial que estipula el Conveni de transports, se’ls adequarà la nòmina absorbint, compensant i incrementant quantitats fins arribar als mínims a què obliga el nou conveni.
D. L’adequació de la nòmina es realitzarà en el mes de novembre d’enguany. Els endarreriments corresponents des de l’1 de gener de 1996 es pagaran en tres terminis iguals els dies 30 de novembre de 1996, 30 de desembre de 1996 i 30 de gener de 1997.
E. Aquells treballadors que en aquests moments percebin quantitats pel concepte plus distància seguiran percebent aquesta quantitat en la nòmina.
F. Es pagaran igualment en els terminis esmentats a l’apartat D) els imports de borsa de vacances i ajuda escolar segons el Conveni de transports, en proporció al temps de permanència a l’empresa al llarg de 1996.
Els treballadors accepten l’oferiment de l’empresa sense tenir res per reclamar per a aquests conceptes anteriors a l’1 de gener de 1996.»
Les parts no van adoptar cap previsió ni cap acord en matèria d’adequació de les categories del Conveni de les arts gràfiques al Conveni de transports, ja que com s’ha assenyalat anteriorment, no hi ha correspondència ni concordança entre elles. Van regular únicament i exclusivament els aspectes retributius, sense referir-se en cap moment als aspectes professionals.
V. En compliment del que es va convenir en la conciliació judicial, l’empresa en va fer una primera aplicació en el mes de novembre de 1996, mitjançant la qual va reconèixer la categoria professional de “conductor” a M.F.A., A.J.C.A., J.G.C., V.M.A., R.M.C. i J.A.D.G., pròpia del Conveni de transports i inexistent en el d’arts gràfiques. Va mantenir aquesta assignació en les nòmines de novembre, desembre i extraordinària de desembre de 1996, assignant a aquests treballadors el salari base i complements corresponents a la categoria de “conductor”, de conformitat amb el Conveni col·lectiu de tracció mecànica de mercaderies.
A A.G.Á. i J.L.G.V., en el mes de novembre de 1996 els van classificar com a “oficials administratius de 1a”, i els van retribuir conforme a aquesta categoria el desembre de 1996 i extraordinària de desembre de 1996.
VI. En el mes de gener de 1997, i després d’un canvi de titularitat de les accions que va donar lloc a l’entrada d’un nou equip directiu, es van revisar les categories i salaris aplicats des del novembre anterior, en el sentit de classificar els 6 treballadors que ocupaven per la categoria de “conductors”, com a “conductors de carretó elevador” i els 2 classificats com a “oficials administratius de 1a” se’ls va reclassificar a “oficials administratius de 2a”, amb la consegüent reducció de retribucions, que van passar a ser les de les anteriors categories aplicades en tots els casos.
VII. Quant a la liquidació dels endarreriments prevista a l’apartat D) de l’acta de conciliació, es va efectuar un primer pagament en el mes de novembre de 1996, corresponent al càlcul efectuat per a la primera aplicació a la qual es refereix l’apartat V anterior, i es va liquidar en un segon pagament, el gener de 1997, que va regularitzar les diferències recalculades conforme a la modificació descrita a l’antecedent VI.
VIII. És un fet conforme que les tasques i funcions realment realitzades pel personal “de moviment” s’enquadren en la categoria de “conductor de carretó elevador”, ja que tots exerceixen tasques de magatzem. L’empresa no disposa de camions propis, i cap d’ells desenvolupa treballs de “conductor”.
Respecte al personal administratiu, no consten amb exactitud quines són les tasques que exerceixen.
IX. En aquest estat de les coses, una part dels membres del comitè d’empresa es dirigeix al Tribunal Laboral de Catalunya en data 2 d’abril de 1997 mitjançant escrit introductori al tràmit de conciliació i mediació.
Intentada la conciliació davant la Delegació de Barcelona del Tribunal Laboral de Catalunya, en data 8 d’abril de 1997, l’acte va concloure amb acord de les parts en el sentit de sotmetre’s a l’arbitratge del Tribunal per a la resolució de la controvèrsia.
X. Designat l’àrbitre en el mateix acte de la conciliació, i acceptada per mi la designació, es van convocar les parts, en tràmit d’audiència, per al dia 15 d’abril de 1997, data en què ambdues representacions van comparèixer, defensant els seus punts de vista i presentant l’escrit d’al·legacions i els documents que van estimar oportuns a favor de les seves respectives pretensions.
Les parts van concretar les seves posicions en els termes següents:
a) La representació dels treballadors estima que l’aplicació que va efectuar per l’empresa en el mes de novembre de 1996 –a la qual es refereix l’antecedent V–, és el resultat d’un acord col·lectiu en matèria de classificació del personal, assolit a l’empara de l’article 22 de l’Estatut dels treballadors que, en conseqüència no podria ser unilateralment modificat per l’empresa. Estimen il·lícita, per tant, la modificació introduïda en el mes de gener de 1997, esmentada a l’antecedent VI.
b) La representació empresarial nega que hi hagi cap acord amb el comitè d’empresa en matèria de classificació, i al·lega que l’aplicació efectuada en el mes de novembre de 1996 obeeix simplement a un error, fruit de la urgència amb què es va procedir al canvi del sistema retributiu després de la conciliació judicial celebrada, i sosté la licitud de l’aplicació de gener de 1997, com a correctora d’errors anteriors, per la seva adequació entre les funcions realment desenvolupades i la definició de categories segons el conveni.
Fonaments de dret
Primer. L’article 22 de l’Estatut dels treballadors es refereix a la classificació professional en un doble sentit:
a) En sentit objectiu com a establiment de sistemes de classificació, que de conformitat amb el núm. 1 del precepte esmentat podrà fer-se en conveni col·lectiu o mitjançant acord entre l’empresa i els representants dels treballadors. I,
b) En sentit subjectiu, com a assignació d’una categoria professional determinada a cada treballador considerat individualment, de les previstes en el conveni col·lectiu d’aplicació. A aquest segon aspecte es refereix el núm. 5 de l’article 22 conforme al qual “per acord entre el treballador i l’empresari s’establirà el contingut de la prestació laboral objecte del contracte de treball, així com la seva equiparació a la categoria, grup professional o nivell retributiu previst en el conveni col·lectiu o, si no n’hi ha, el d’aplicació a l’empresa, que correspongui a aquesta prestació”.
L’enquadrament del treballador a la categoria corresponent és, per tant, un acord entre aquest i l’empresari, directament condicionat pel lloc que el treballador hagi d’ocupar en l’organització. La seva naturalesa contractual no admet cap dubte, i el seu contingut mínim i normat és doble:
– Ha d’establir el contingut de la prestació laboral objecte del contracte de treball, cosa que significa establir també els límits del que es pot exigir, de la mobilitat funcional, i les fronteres de l’incompliment.
– I ha d’establir també l’equiparació al grup, categoria o nivell retributiu que correspongui a aquesta prestació.
Segon. El contracte de treball té caràcter consensual, la qual cosa significa que es perfecciona pel mer consentiment de les parts, i aquestes queden vinculades al compliment de les respectives obligacions recíproques des del moment en què consenten obligar-se. I l’article 1.262 del Codi civil estableix que el consentiment que perfecciona el contracte consisteix en el concurs de l’oferta i de l’acceptació sobre la cosa i la causa que han de constituir-lo. Si bé, perquè el consentiment produeixi l’efecte que li és propi, no ha de contenir cap error, violència, intimidació o frau; vicis que, si concorren, provocarien la seva nul·litat, i amb ella, la del contracte per manca d’un dels seus elements essencials.
La translació d’aquests conceptes al supòsit de fet examinat ens porta a considerar:
a) Que l’aplicació efectuada en el mes de novembre de 1996 per l’empresa ASA en compliment del que es va convenir en conciliació, en el moment que va suposar l’enquadrament dels treballadors en les categories de “conductors” i d’“oficials administratius de 1a” va tenir la naturalesa contractual exigida per l’article 22.5 de l’Estatut dels treballadors, i hi va concórrer el concurs de l’oferta de classificació efectuada per l’empresa, i l’acceptació d’aquella oferta efectuada pels treballadors.
b) La declaració de voluntat de l’empresa, constitutiva de l’oferta, es manifesta en la consignació de les noves categories en els fulls de salaris del mes de novembre de 1996, i en l’assignació i reconeixement dels nous nivells retributius convencionals corresponents a aquestes noves categories; declaració de voluntat, amb evidents efectes jurídics i econòmics, que va reiterar en el mes de desembre de 1996, i en els fulls de salaris de la paga extraordinària de desembre de 1996.
c) L’acceptació dels treballadors de l’oferta de classificació efectuada per l’empresa es manifesta en els fulls de salaris, els imports, conceptes i distribució dels quals van percebre sense manifestar cap classe de protesta ni reserva.
Tercer. La representació empresarial argumenta en contra del valor atribuïble a la seva declaració de voluntat, i ho fa afirmant l’existència d’error i, consegüentment, la inexistència d’una voluntat real de concedir o reconèixer un benefici o un dret superior al que se li hagués pogut exigir per aplicació estricta de la normativa convencional. Convé, per tant, analitzar l’abast i els efectes possibles de tal al·legació.
a) És un fet cert que els treballadors inicialment classificats com a “conductors” –independentment de la posició professional o contractual anterior– havien realitzat, si més no des del maig de 1994, tasques “de moviment” al magatzem, tasques que havien acceptat lliurement i contra les quals no van intentar cap acció en cap moment. Per això, si anteriorment s’hagués produït alguna modificació substancial de les condicions de treball, caldria reputar-la consentida i necessàriament feta la novació del contracte de treball originari.
Per consegüent, és cert que el compliment del que es va convenir en conciliació –en què no es va adoptar cap previsió pel que fa als aspectes professionals–, no exigia reconèixer-los la categoria ni la retribució corresponent a “conductors”. Amb motiu de l’aplicació del Conveni de transports de mercaderies, l’empresa podia classificar-los com a “conductors de carretó elevador”, ja que aquesta categoria podia existir com a derivació de la seva anterior classificació d’oficials de 1a conforme al Conveni del cicle de comerç de paper i arts gràfiques; i a més era l’adequada a les funcions realment exercides, acceptades i admeses per ells.
Però l’empresa no ho va fer així. Abans d’actuar de la manera que li autoritzava la transacció celebrada, va procedir a reconèixer-los –amb el valor contractual ja argumentat anteriorment– una categoria superior, i un nivell retributiu també superior, manifestant amb això, de forma expressa, la voluntat de reconèixer un benefici superior al previst en la normació legal, probablement motivat pel reconeixement de situacions històriques precedents. I aquella declaració de voluntat expressa és reconeguda generalment per la jurisprudència com a suficient per incorporar l’avantatge al nexe contractual (Tribunal Suprem, 14 de maig de 1993, 30 de juny de 1993, 25 de gener de 1995), que a partir d’aquest moment queda sotmesa a la regla general de l’article 1.256 del Codi civil, conforme al qual el compliment dels contractes no es pot deixar a l’arbitri d’un dels contractants.
És cert, sens dubte, com ha declarat el Tribunal Suprem en la Sentència de 26 d’abril de 1993, que l’error sofert en establir un benefici determinat, en el moment que n’exclou voluntat conscient, impedeix la seva consolidació com a condició més beneficiosa. Però el possible error ha de ser valorat amb gran cautela per a reconèixer-li l’efecte impossibilitant del naixement de la condició més beneficiosa. No es pot ignorar el principi general de la irrellevància dels errors de dret, conforme a la regla de l’article 6.1 del Codi civil; i encara menys la impossibilitat de fer-los valer pel responsable de la seva inexistència, o quan es tracti d’errors inexcusables. A la fi, l’error només és apreciable en supòsits de clandestinitat, frau o errors de compte.
En el supòsit de fet analitzat no hi ha aquest possible error. Tots els elements condueixen a la convicció que el nou equip directiu incorporat a l’empresa després de la transmissió d’un important paquet d’accions, va voler revisar la decisió adoptada per l’equip que el va precedir; cosa que no obsta al fet que l’actuació precedent l’hagués dut a terme algú que estava legitimat per fer-ho, actuant vàlidament la voluntat social i expressant la seva voluntat conscient sobre això. De manera que constatada, fins i tot documentalment, aquella declaració de voluntat conscient, de la qual deriva el naixement de drets subjectius, no és lícita la seva modificació in peius per la voluntat unilateral de l’empresa.
I això, naturalment, sense perjudici de la possible utilització posterior dels mecanismes legalment previstos per a la modificació de les condicions contractuals i la neutralització de les condicions més beneficioses i avantatges adquirits.
Quart. Els mateixos fonaments argumentats respecte al personal “de moviment” són també d’aplicació per al personal administratiu, respecte dels quals ni tan sols consten amb exactitud les tasques que exerceixen, i als quals no resulta d’aplicació la norma invocada per l’empresa –article 41 del Conveni de transport de mercaderies de la província de Barcelona–, si més no en el sentit en què aquesta la interpreta. Aquesta norma regula un sistema de promoció perquè els oficials de 2a administratius accedeixin a la categoria d’oficials de 1a administratius, però en cap cas limita les possibilitats de classificació del personal que ja ocupi aquesta classificació superior, o que no se sotmeti al procés de formació previst.
En conseqüència, de conformitat amb els antecedents i fonaments de dret exposats, dicto el següent
Laude arbitral
La categoria professional que han de tenir els treballadors M.F.A., A.J.C.A., J.G.C., V.M.A., R.M.C. i J.A.D.G. és la de “conductor”; i la que han de tenir els treballadors A.G.Á. i J.L.G.V. és la d’“oficial 1a administratiu”, en tots els casos perquè van ser aquestes les que els van ser reconegudes expressament per l’empresa ASA en el mes de novembre de 1996.
El laude únicament es podrà recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució arbitral (incongruència) o vulneració dels drets fonamentals o del principi de norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar a l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.