Laude arbitral dictat el 6 de març de 1995 per Juan Esteve Oriol, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa IDSA
Antecedents
1r. Mitjançant l’escrit introductori presentat el 31 de gener de 1995 davant del Tribunal Laboral de Catalunya, el delegat del personal de l’empresa IDSA, J.S.M., va promoure la mediació i la conciliació del Tribunal en el tràmit previ al procediment judicial de conflicte col·lectiu, conforme al que es preveu en el segon paràgraf de l’article 91 de l’Estatut dels treballadors (text reformat per la Llei 11/1994), en l’article 153.1 de la Llei de procediment laboral de 27 d’abril de 1990 i en l’article 9.1 del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya de 13 de gener de 1994.
2n. L’esmentat escrit al·legava que l’empresa havia modificat unilateralment una condició més beneficiosa, atès que, des de fa 6 anys, hauria abonat el plus de conveni per dies naturals enlloc de per dia laborable i que recentment, tot al·legant que l’abonament es tractava d’un error, l’empresa va dirigir una comunicació als afectats en què notificava la seva intenció de passar al sistema de pagament de l’indicat plus per dia de treball efectiu i de regularitzar les corresponents diferències des del gener de 1994.
3r. Havent comparegut les parts davant del Tribunal Laboral de Catalunya el 10 de febrer de 1995, en el tràmit de mediació i conciliació previ, ambdues parts se sotmeten expressament a aquest procediment d’arbitratge de dret i amb efectes vinculants, de conformitat amb el que preveu el segon paràgraf de l’article 24 del Reial Decret Llei núm. 17 de 4 de març de 1977, en l’article 91 de l’Estatut dels treballadors i en els articles 10 i següents del Reglament de funcionament del Tribunal, per la qual cosa nomenaven per unanimitat l’àrbitre sotasignat, que va acceptar el nomenament el 20 de febrer de 1995.
4t. En data 23 de febrer van comparèixer les parts davant l’àrbitre designat en tràmit d’audiència, formulant la part sol·licitant les seves al·legacions de forma verbal i l’empresa mitjançant un escrit de data 23 de febrer de 1995, que va traslladar en aquest acte a la part sol·licitant, mitjançant el lliurament de la corresponent còpia.
En el mateix acte, ambdues parts van aportar les proves documentals que, segons el seu parer, donaven suport als respectius punts de vista, documents que foren examinats per les representacions del personal i de l’empresa juntament amb l’àrbitre sotasignat, i dels quals es desprenen, acceptats per tots els participants, els següents
Fets provats
1r. Tradicionalment, tots els convenis col·lectius per a la indústria siderometal·lúrgica de la província de Barcelona, aplicables a l’empresa de referència, han establert que el plus de conveni es reportarà «por día trabajado» (taula salarial), en concret per 299 dies l’any (apartat «valor salarial»).
2n. Des d’una data indeterminada però, com a mínim, a partir del 1986, l’empresa de referència ha abonat al seu personal obrer o «diari» l’esmentat plus a raó de 313 dies l’any, és a dir, a raó dels 299 dies indicats més els 14 dies anuals de festes laborables, retribuïdes i no recuperables, a què fa referència l’article 37.2 de l’Estatut dels treballadors).
L’abonament en qüestió s’efectuava de la següent manera: es multiplicava el valor/dia del plus de conveni pels expressats 313 dies anuals, el total obtingut es dividia entre 365 i el quocient resultant es satisfeia a tots i cadascun dels dies naturals de l’any.
Aquest sistema d’abonament es va mantenir fins al mes de març de 1992, inclòs.
3r. El sistema d’abonament del plus de conveni al personal «mensual» o administratiu i tècnic era el mateix que s’ha indicat en el fet provat anterior, si bé el multiplicador del valor d’aquell era només de 300 dies (els 365 dies de l’any menys probablement 13 festius, per coincidir normalment un d’ells en diumenge); el divisor del total que s’obté d’aquesta manera són els 12 mesos naturals de l’any, en què s’abona el quocient resultant.
4t. A partir del conveni col·lectiu del 1990 i en anys successius, les parts negociadores han pactat la congelació de l’import del plus de conveni, fent revertir els increments pactats al salari base (el seu art. 4).
5è. Amb ocasió de la signatura i la publicació del conveni col·lectiu per al 1992, a partir de l’1 d’abril de 1992, l’empresa amb substitució del sistema explicat en el fet provat 2n, va procedir a abonar al personal obrer 365 vegades el valor diari establert convencionalment per al plus de conveni, és a dir, va començar a abonar-lo per dia natural.
Això es fa evident pel fet que, malgrat la congelació del valor diari del plus de conveni des del 1990 com recull el fet provat 4t, l’empresa abonà als afectats pel període comprès entre gener i març de 1992 determinades diferències per aquest plus, cosa que només pot explicar-se pel canvi del sistema de càlcul (valor/dia x 365 ÷ 365, en lloc de valor/dia x 313: 365), atesa la immobilitat de l’import o el valor diari del plus.
6è. El nou sistema de càlcul per al personal obrer exposat fins ara s’ha mantingut fins al 31 d’octubre de 1994.
7è. Per contra i quant al personal «mensual», tant a l’abril de 1992 com per a anys successius, l’empresa ha seguit aplicant el sistema de càlcul diferenciat, que es recull en el fet provat 3r.
8è. Mitjançant una carta datada el 15 de novembre de 1994, l’empresa de referència va notificar als treballadors «diaris» afectats que el mètode de càlcul, aplicat des de l’abril de 1992 amb efectes a 1 de gener de 1992, era un «error generalizado en el pago (…) al abonar el concepto de plus de convenio por días naturales, en lugar de por días trabajados (299 días por año)» (sic), afegint-hi que anava a «proceder inmediatamente a regularizar el pago de dicho concepto retributivo para ajustarlo a los importes del convenio» —tal i com, efectivament, ho va dur a terme— i precisant que també efectuaria «la regularización de las cantidades abonadas de más durante el presente año (1994) (…) de forma aplazada y sucesiva (…) con cargo al importe mensual (…) (del) propio plus de convenio, y un límite de 100 pesetas diarias» —com també va fer.
9è. Verbalment (la representació dels treballadors) i en el cinquè paràgraf del fet provat tercer del seu escrit d’al·legacions (l’empresa), han indicat a l’àrbitre, en la compareixença referida a l’antecedent 4t, que la qüestió aquí plantejada també afecta al plus de cap d’equip, per la qual cosa tot allò que s’estableixi per al plus de conveni serà extensible a l’altre plus.
10è. El total de treballadors afectats per aquest conflicte col·lectiu és de 13 persones.
Fonaments jurídics
1r. Primer de tot, convé destacar per tal de resoldre correctament aquesta controvèrsia que en el sistema de pagament del plus de conveni al personal afectat hi ha en realitat tres etapes diferenciades:
a) Una primera que, com es recull en el fet provat 2n, arrenca d’una data indeterminada, però que ja existia el 1986, en què l’empresa abonava 313 vegades (i no 299 com afirma en la seva comunicació del 15 de novembre de 1994) el valor diari del plus de conveni, tot repartint-lo entre els 365 dies naturals de l’any.
b) Una segona etapa, que s’inicia amb efectes a 1 de gener de 1992, en què l’empresa abona el plus a raó de 365 dies, per dia natural, circumstància que és qualificada tant en la ja esmentada carta com en l’escrit patronal d’al·legacions, com un simple «error», és a dir, sense precisar —sempre segons la versió de l’empresa— si era degut a un «error material o burocràtico» (com diu la sentència del Tribunal Suprem de 12 de desembre de 1991, invocada per l’empresa en el seu escrit d’al·legacions) o bé a un error jurídic o d’interpretació del conveni col·lectiu aplicable.
c) I, per últim, una tercera etapa, que s’inicia l’1 de novembre de 1994 (si bé amb pretesos efectes retroactius a 1 de gener de 1994, a raó del descompte per «regularizar»), en què l’empresa pretén abonar 299 vegades el valor diari del plus, encara que a repartir entre els 365 dies de l’any.
2n. En no haver invocat l’empresa, en les seves repetides cartes i l’escrit d’al·legacions, el suposat error en la fórmula del càlcul comentada a la lletra a) del precedent fonament jurídic primer, sinó només en relació amb la detallada en la lletra b), l’àrbitre actuant estima que el resultat quantitatiu del corresponent mètode d’abonament del plus de conveni (valor/dia x 313: 365 dies), observant pacíficament almenys des del 1986 i aparentment millorat el 1992, i del qual l’empresa no manifesta cap error, constitueix una condició més beneficiosa que cal mantenir en els termes i amb l’abast que ara es precisaran.
3r. Com a «condició més beneficiosa», en aquest cas i pel que fa a la fórmula utilitzada al primer dels períodes comentats al fonament jurídic 1r, no s’ha d’entendre el dret dels afectats a que, de per vida, l’empresa els aboni durant l’any 313 vegades del valor diari que, en cada moment, tingui el plus de conveni, sinó únicament el dret dels interessats a que l’empresa els respecti l’import anual que, per l’esmentat plus, els abonava a 31 de març de 1992, o sigui, abans d’aplicar-se el nou sistema de càlcul (valor/dia x 365: 365 dies), amb efectes a 1 de gener de 1992.
Així es desprèn amb tota claredat de la sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana de 3 de desembre de 1992 (sentència 2.490/93, ponència de Moliner Tamborero), que preveu l’atorgament d’una paga extraordinària suplementària; de la sentència de la Sala social del Tribunal Superior de Justícia de Cantàbria de 2 de març de 1994 (ref. 1.005 Aranzadi, ponència de Sánchez Pego), en un supòsit de concessió d’un incentiu calculat sobre un percentatge del salari, i de les sentències dictades per les respectives sales socials del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, amb seu a Sevilla, de 12 d’abril de 1994 (ref. 1.526 Ar., ponència de Malpartida Morano), ambdues sobre l’atorgament per part d’una mateixa empresa, des de feia diversos anys, d’un sistema d’abonament del plus d’antiguitat, distint i més beneficiós per al treballador que el previst en el conveni col·lectiu aplicable.
De tot això es desprèn que els afectats no poden invocar un suposat dret a que l’empresa els segueixi abonant, de per vida, 313 dies de plus de conveni l’any, sobre el valor que eventualment tingui aquest en cada moment, sinó que únicament poden pretendre que, com a condició més beneficiosa, l’empresa els respecti actualment l’import dels 14 dies al valor en què van ser abonats a 31 de març de 1992, és a dir, abans de començar la segona de les etapes previstes en el fonament jurídic 1r.
4t. Passem ara a analitzar els 52 dies anuals del plus de conveni, abonats addicionalment per l’empresa a partir de la pujada de la segona de les etapes comentades en el repetit fonament jurídic 1r, és a dir, els dies que van dels 313 esmentats en el fonament jurídic precedent als 365 satisfets amb efectes d’1 de gener de 1992.
El pagament d’aquests 52 dies és el que l’empresa afirma que va succeir «per error», sense cap altra precisió —com ja s’ha avançat— sobre si aquell error va ser de fet o jurídic. Això no obstant, cal destacar que, en el tràmit d’audiència observat el 23 de febrer de 1995, l’empresa precisa que el problema es va originar en l’elaboració incorrecta del corresponent programa informàtic, cosa que no aclareix si ens trobem davant d’un simple error de càlcul (és a dir, de fet) o bé davant d’un error conceptual (o sigui, jurídic).
Partint del principi de qui afirma un fet —en aquest cas, la comentada circumstància pretesament exculpatòria— és qui ha d’acreditar-lo i no la contrapart (art. 1.214 del Codi civil), l’empresa no ha aconseguit acreditar —segons l’àrbitre actuant— el suposat error, malgrat la lloable tasca del seu lletrat que va intentar aquella probança de forma indirecta o per mitjà de pressumpcions (ex art. 1.249 i següents de l’invocat Codi), que tampoc poden ser acollides. En efecte:
A) D’una banda, l’empresa argumenta (punt 5 de la tercera de les seves al·legacions de fet) que, tenint pèrdues econòmiques, resulta «absurd» atorgar un «incremento de un concepto retributivo congelado en el convenio».
Al marge de trobar-nos davant d’un «incremento» del plus de conveni (equivocació en què es reincideix en l’al·legació de dret 4a, en parlar d’un «precio superior al del convenio»), sinó davant de l’atorgament d’un nombre de dies de plus més elevat que el previst en el conveni col·lectiu, el raonament que fa l’empresa ha de ser refutat per dos motius:
a) En primer lloc, perquè no ha acreditat les suposades pèrdues econòmiques, el que impedeix que s’aculli a la conclusió que se’n pretén extreure, segons l’ordre que conté l’article 1.249 del Codi civil.
b) I, en segon lloc, perquè, fins i tot en el supòsit que hagin existit aquests resultats adversos l’abril de 1992, no hi hauria entre aquells i el fet que es tracta de dilucidar (l’atorgament d’un major nombre de dies del plus de conveni per un simple error i no de forma voluntària i conscient) l’enllaç precís i directe que exigeix l’article 1.253 del Codi civil, ja que són múltiples els casos en què, tot i tenir pèrdues, les empreses concedeixen als seus treballadors determinades millores.
B) En segon lloc, l’empresa vol demostrar el seu pretès error també per la via indirecta quan manifesta que «al personal administratiu se li va seguir abonant estrictament el que estableix el conveni» (punt 4t de la seva al·legació de dret 3a).
Però aquesta argumentació tampoc pot tenir una acollida favorable, ja que, si bé es cumpleix el requisit de l’article 1.249 del Codi civil, car ja ha quedat acreditat que, després del mes de març de 1992, el personal «mensual» rebia 300 (i no 299) dies del plus de conveni l’any, tampoc es compleix el requisit de «el enlace preciso y directo», exigit per l’article 1.253 del Codi civil.
Dit d’una altra manera, el fet que l’empresa aboni als treballadors «mensuals» només 300 dies del plus de conveni no impedeix que l’abril de 1992 s’atorguessin, per al mateix concepte, 365 dies als treballadors «diaris», de la mateixa manera com des del 1986 —almenys— abonava 313 dies de l’esmentat plus al primer col·lectiu i 300 dies al segon grup de personal.
En resum, els 52 dies «sobreabonats» als afectats amb efectes a 1 de gener de 1992 i als que ens referim en el fonament de dret quart constitueixen igualment una condicicó més beneficiosa, com l’examinada en els fonaments de dret 2n i 3r en els mateixos termes i amb el mateix abast allà indicats respecte dels 14 dies comentats en aquests fonaments de dret.
5è. Cal analitzar ara la veritable naturalesa dels 66 dies del plus de conveni (14 + 52), qüestió que necessàriament hem de resoldre com a pas previ per examinar, en el següent fonament de dret 6è, l’eventual absorció o la compensació d’aquells per o amb futurs increments retributius.
I en aquest punt cal indicar que, atès que el plus de conveni és un complement salarial «por calidad o por cantidad de trabajo» quan es reporta només per un dia de treball (lletra C de l’article 4 del Decret 2.380/1973, de 17 d’agost, sobre ordenament del salari, vigent en el moment del litigi —abril de 1992— i fins a la seva derogació en la disposició única de la Llei 11/1994), és evident que la quantitat equivalent a aquells 66 dies no pot ser qualificada pròpiament com un autèntic plus de conveni, sinó amb abstracció del nomen emprat per l’empresa com un salari base, segons ordena l’últim incís del primer paràgraf de l’article 10 de l’Ordre Ministerial de 22 de novembre de 1973, dictada per desenvolupar l’esmentat decret i també vigent en el moment de la creació del dret als 66 dies al·ludits.
6è. Resta per resoldre el caràcter absorbible i compensable o el no comentat excés retributiu, qüestió que, en principi, hauria de tenir caràcter afirmatiu en base al previst amb caràcter general en l’article 26 de l’Estatut dels treballadors (número 4 del text originari i número 5 del text reformat per la Llei 11/1994) i en el segon paràgraf de l’article 10 de l’Ordre Ministerial de 22 de novembre 1973 esmentada, encara que l’empresa no hagués fet ús d’aquesta facultat durant diversos anys (sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc de 14 de gener de 1992, Rec. núm. 1.688/91, ponència de Ruiz Jiménez, i sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Extremadura de 10 de febrer de 1992, ref. 559 Ar., ponència de García-Tenorio Bejarano).
No obstant, malgrat la declaració que en favor de l’absorció i la compensació conté en termes generals el segon paràgraf del punt 6.2 de l’article 6è del Conveni col·lectiu per a la indústria siderometal·lúrgica de la província de Barcelona, és cert que la seva clàusula addicional 2a, a què aquella norma es remet, limita el repetit mecanisme als «aumentos concedidos por las empresas voluntariamente o a cuenta del nuevo convenio, a partir del día 1 de julio» precedent, requisit que no concorre en el cas que ens ocupa.
Per això, hem de concloure dient que, en aquest supòsit, el concepte salari base, equivalent a 66 dies del plus de conveni l’any abonat de més per l’empresa i corresponent a 52 diumenges i 14 festius, no té actualment i des de fa anys caràcter absorbible ni compensable.
Això no significa que, en el futur variés la regulació al respecte en el conveni col·lectiu aplicable, caldria sotmetre’s a allò que l’eventual text disposi sobre aquesta qüestió, és a dir, sobre l’absorció o la compensació de millores atorgades en concepte del salari base.
7è. Com a conseqüència de tot el que s’ha dit fins ara, no resulta procedent ni la «regularització» notificada per l’empresa als afectats en la carta de 15 de novembre de 1994 i aplicada per ella amb efectes a partir de l’1 de novembre de 1994, ni tampoc la deducció aplicada per aquella retroactivament a 1 de gener de 1994 com a conseqüència d’aquella «regularització».
8è. Per aconseguir una major claredat ara i en l’eventual futur previst en el darrer paràgraf del fonament jurídic 6è, l’empresa hauria de consignar a partir d’ara en el full de salari com a plus de conveni el corresponent al nombre de dies efectivament treballats durant el mes en qüestió (o alternativament, el resultat de multiplicar pel nombre de dies naturals el quocient obtingut de dividir 299 dies del plus de conveni entre 365) i, separadament, una partida independent que podria anomenar-se «complement individual salari base» equivalent a 1/12 part del resultat de multiplicar per 66 el valor diari del plus de conveni a 31 de març de 1992 (o alternativament, el resultat de multiplicar pel nombre de dies naturals del mes en qüestió el quocient obtingut de dividir 66 dies de l’indicat plus de conveni entre 365).
9è. Tot el que s’ha afirmat fins ara en relació al plus de conveni resulta igualment aplicable al plus de cap d’equip, segons el que s’indica al fet provat 9è.
10è. El que es consigna als fonaments jurídics 8è i 9è té valor de simples recomanacions de l’àrbitre actuant, en no veure’s reflectits aquests extrems de forma expressa en el compromís de submissió a l’arbitratge ni resultar tampoc essencials per a l’emissió correcta i raonada del laude sol·licitat per les parts.
En raó de tot el que s’exposa, s’emet el següent
Laude arbitral
1r. He de declarar i declaro que l’últim import dels 66 dies del plus de conveni que l’empresa ha estat abonant als afectats fins al 31 d’octubre de 1994, per sobre dels 299 dies establerts convencionalment per a aquest concepte retributiu, té la consideració de condicicó més beneficiosa entesa en la forma detallada als fonaments de dret 2n i 4t, tenint l’avantdit import autèntica naturalesa de salari base i essent, en principi, absorbible i compensable amb futures millores, si bé el text dels diferents convenis col·lectius aplicables fins al moment actual no permeten aquesta absorció i compensació, raó per la qual resten estàlvies les facultats de l’empresa al respecte per al supòsit d’una eventual modificació futura del conveni col·lectiu en aquesta matèria.
Per consegüent, l’empresa haurà de procedir, a partir de la nòmina corresponent a març de 1995, inclòs, a reposar els afectats a la situació anterior a la «regularització» que els va notificar per carta de 15 de novembre de 1994 i a abonar-los les corresponents diferències per al període comprès entre l’1 de novembre de 1994 i el 28 de febrer de 1995.
2n. Cal declarar i declaro que és procedent que l’empresa aboni igualment als abonats les quantitats que els hagi descomptat com a conseqüència de l’esmentada «regularització», corresponents al període comprès entre l’1 de gener de 1994 i el 31 d’octubre de 1994.
I aquest és el laude arbitral que, segons el seu millor saber i entendre, arbitrant en dret, emet l’àrbitre sotasignat.