Laude arbitral dictat el 16 de gener de 1995 per Eduardo Rojo Torrecilla, àrbitre del Tribunal Laboral de Catalunya, segons resolució aprovada pel Patronat de la Fundació el 9 de març de 1992, com a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa PTSA
En l’arbitratge instat per I.T.Ll., administrador de l’empresa PTSA, i A.I.A. i M.M.G., treballadors d’aquesta empresa, sobre la perllongació de jornada i, si és el cas, la retribució a abonar als assalariats.
Aquest laude arbitral tracta sobre els següents
Fets
Primer. Amb data 19 de desembre de 1994, els actors abans indicats presenten davant del Tribunal Laboral de Catalunya la sol·licitud d’arbitratge de dret en relació amb el litigi de referència, a l’empara de l’article 3.2 de l’Acord Interprofessional de Catalunya i de l’article 11.1 del Reglament del Tribunal Laboral de Catalunya. Per aquest arbitratge, en compliment amb el que es disposa a l’article 11.3 del Reglament, les parts proposen l’àrbitre Eduardo Rojo Torrecilla. La proposició és acceptada per l’àrbitre amb data 9 de gener de 1995.
Segon. El litigi es produeix per la diferent interpretació que ambdues parts fan de l’article 9 del Conveni col·lectiu provincial de Barcelona de la indústria del pa.
Segons la representació empresarial, en les vigílies de festius intersetmanals (entre dimarts i divendres), el personal de l’empresa està obligat a perllongar la jornada de treball per poder assolir el major volum de producció que fixa aquest precepte; l’empresa està obligada, per la seva banda, a remunerar els treballadors, de forma suplementària, amb l’import equivalent a una festa pagada.
Per contra, els treballadors litigants sostenen que no existeix l’obligació de perllongar la jornada i que, si per qualsevol motiu, es perllonga, les hores de més treballades haurien de remunerar-se no només amb l’import equivalent a una festa pagada, sinó també com a hores extres.
Tercer. Segons consta en l’expedient arbitral, la jornada de treball dels treballdors litigants és de 39 hores i 40 minuts setmanals; el mòdul horari de distribució habitual d’aquesta jornada setmanal és el següent: de dilluns a divendres, de les 23.00 hores (del dia anterior) a les 5.12, i dissabte de les 23.00 (del dia anterior) a les 7.40 hores.
Quart. Aquest àrbitre cità, per al tràmit de compareixença previst en la normativa reglamentària, les parts el dia 10 de gener a les 9.15 hores. Hi assistiren el lletrat F.J.P.O., representant legal d’I.T., i els treballadors litigants assistits pel seu representant legal, el lletrat F.J.M.
El tràmit de compareixença es realitzà de forma separada per a cada part, en primer lloc, i en reunió conjunta, després. En aquesta reunió d’ambdues parts, l’àrbitre intentà, com preveu l’article 11.6d) del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, l’aproximació de les respectives posicions dels litigants, intent que resultà inútil.
En aquest tràmit, l’àrbitre manifestà que el litigi suscitat podria ser resolt bé per via de l’acord a la seu empresarial, bé per una redacció més precisa i concreta del precepte convencional discutit en el proper conveni. Les parts litigants coincideixen en aquesta apreciació, però manifestaren que la tesi arbitral hauria d’ajudar tant a resoldre el conflicte ara suscitat com a facilitar una major precisió en el redactat del futur conveni que se suscrigui; conveni en el qual, manifestà l’àrbitre, haurien de tenir-se en compte les nombroses reformes i modificacions operades en la normativa laboral al llarg dels últims anys.
Cinquè. En el tràmit de compareixença, la part treballadora manifesta que avui se supera diàriament el volum de producció fixada en els articles 12 i 9 del conveni provincial per a les empreses a rendiment, ja sia un dia ordinari (100 kg diaris o 600 kg setmanals) ja sia una vigília de festiu intersetmanal (200 kg). No hi ha manifestació contrària per part del representant legal de l’empresa. Igualment ambdues representacions coincideixen en afirmar que són les pròpies circumstàncies del mercat i les necessitats de consumidors i consumidores les que marquen les necessitats de producció de pa en aquelles dates.
Per part treballadora, i sempre en aquest tràmit de compareixença, es fa constar que, segons ells, el litigi s’originà fa uns anys a partir del moment en què els treballadors van manifestar la seva negativa a continuar fent hores extraordinàries per damunt de la jornada prevista en el conveni, si no eren degudament remunerades en els termes convencionalment establerts; sempre segons la versió dels treballadors, la direcció empresarial va respondre a aquesta decisió amb una sèrie de mesures sancionadores i disciplinàries que van provocar friccions i conflictes en el si de les relacions laborals a l’empresa.
Sisè. Aquest àrbitre ha estudiat tota la documentació aportada en l’expedient arbitral i ha escoltat posteriorment l’exposició oral d’ambdues parts en el tràmit de compareixença. D’acord amb tot això i segons la normativa vigent, manifesta la seva tesi jurídica en tractar-se d’un arbitratge de dret sobre el litigi suscitat. Aquest àrbitre no pot ara pronunciar-se sobre un hipotètic canvi d’actitud laboral per part dels treballadors quan l’empresa no va accedir a la seva pretensió de percebre les hores extraordinàries realitzades, vist que abans sí que les havien treballat, i de quina manera aquest canvi podria incidir en la resolució del litigi, circumstància que potser podria resoldre’s en un arbitratge d’equitat, a fi d’apropar les posicions de les parts, però no en un arbitratge de dret en què l’àrbitre ha d’avenir-se estrictament als termes de les normes objectes de la controvèrsia.
A tots aquests fets és d’aplicació la següent fonamentació jurídica, és a dir, els següents
Fonaments de dret
Primer. El conflicte objecte d’arbitratge tracta sobre la més correcta interpretació de l’article 9 del Conveni col·lectiu provincial de Barcelona en la indústria del pa. Aquest conveni (art. 3) en fixa una vigència des de l’1 de gener fins al 31 de desembre de 1993; ha estat prorrogat per tàcita reconducció i, en aquests moments, és en fase de debat i negociació per tal d’elaborar un nou text convencional.
Amb tot, hi ha altres preceptes del conveni que també estan afectats pel litigi de forma colateral, com són l’article 9 referent a la realització d’hores extres i l’article 12 relatiu a la producció mínima en dies ordinaris o de vigílies de festius intersetmanals.
Segon. El cas que ens ocupa és el d’una empresa semimecanitzada, modalitat a la qual es refereix expressament l’article 9.1b) del conveni. En aquest precepte només es fan consideracions d’ordre econòmic sobre el pagament de les hores treballades per damunt de l’horari habitual o de la jornada ordinària de treball. No hi ha referència expressa al volum de producció mínima que cal assolir en les dates de vigílies de festius intersetmanals, a diferència de l’article 9.1a), que regula les empreses a rendiment; aquest darrer precepte ha de servir, analògicament, com a punt de referència per a una correcta interpretació de l’article 9.1b), en tant que s’hi indica textualmet que «para todas ellas (las empresas mecanizadas y semimecanizadas) también será de aplicación todo lo anteriormente expuesto en su conjunto, con tan sólo una salvedad (…)».
Tercer. En tractar-se d’una empresa semimecanitzada, segons aquest àrbitre és clara la interpretació que cal fer de l’article 9.1b), si l’interrelacionem amb els articles 9.1a) i 12 del text convencional sotmès a litigi: només hi ha dret a percebre la remuneració salarial corresponent a l’import d’una festa pagada (segons el valor previst en l’annex 9 del conveni) quan és necessari superar l’horari habitual per assolir els 200 kg com a quota de cada treballador. Si a més se supera la jornada ordinària de treball —i sempre, com s’indicarà més endavant, que no coincideixin en la realitat ambdues expressions— s’abonaran les hores treballades en excés com extraordinàries, amb pagament d’una quantitat econòmica equivalent a la de l’horari normal; aquesta és la deducció que fa l’àrbitre de la interpretació que cal realitzar de l’article 9.1b), en indicar que les hores extres s’abonaran «sin ningún sobrecargo adicional».
És criteri d’aquest àrbitre, un cop examinada la redacció literal de l’article 9.1b) del conveni i posada en relació amb el que es disposa en la lletra anterior, i escoltades atentament les parts en el tràmit de compareixença, que no hi ha cap obligació de perllongar la jornada laboral, sinó únicament i en exclusiva l’obligació d’assolir els 200 kg com a volum mínim de producció.
En conseqüència, cal entendre que la producció prevista en l’article 9.1a), i que ha de servir analògicament per integrar la redacció de l’article 9.1b), ha de ser assolida en l’horari diari de cada treballador. Si es treballen més hores de les previstes en la jornada ordinària, aquestes hores tenen la consideració d’hores extres abonables en els termes fixats en l’article 6 del conveni, que remet al previst en l’article 35 de la Llei de l’estatut dels treballadors.
Sols en el supòsit que no s’assoleixi aquesta producció en l’horari diari de treball pot deduir-se que hi ha obligatorietat per als treballadors de perllongar la jornada fins a aconseguir el mínim previst de producció. Ara bé, aquesta hipòtesi no es preveu en el litigi específic i concret que és objecte d’aquest arbitratge, en haver acceptat ambdues parts, com consta en els fets provats, que la producció s’assoleix, i fins i tot se supera àmpliament, segons la representació dels treballadors, en l’horari diari de treball previst.
Quart. La resposta negativa a la primera qüestió objecte de la sol·licitud d’arbitratge podria fer deduir la resposta a la segona qüestió, en tant que la primera tracta sobre la retribució corresponent o allò que han de percebre els treballadors «si tienen obligación de prolongar la jornada laboral la vigilia de festivos intersemanales». No obstant això, i després de fer un examen atent de les qüestions litigioses, aquest àrbitre entén, en interès del principi de congruència processal, que ha de respondre a la discrepància suscitada sobre l’abonament de les hores treballades per damunt de l’horari habitual, atès que les posicions d’ambdues parts són clarament diferents: mentre que la representació de l’empresa argumenta que només és procedent l’abonament de l’import equivalent a una festa pagada, donant per fet que aquest abonament implica l’obligació de perllongar la jornada, per part treballadora s’entén que la remuneració d’aquesta perllongació, en el supòsit que es produeixi, ha d’abonar-se tant amb l’import equivalent a una festa pagada com al de les hores extraordinàries que es duguin a terme.
El conflicte, doncs, és clar i manifest, i l’àrbitre ha de pronunciar-se sobre aquesta qüestió interpretant els termes de l’article 9.1b) del conveni: interpretació que suscita dubtes afegits, en tant que la terminologia emprada en aquest precepte, «horario habitual de trabajo» i «jornada ordinaria de trabajo», requereix una anàlisi jurídica més detallada de la qüestió.
Queda clar, segons el què s’indica en el fonament jurídic anterior, que no hi ha obligació de perllongar la jornada, llevat que no s’aconsegueixi la producció prevista en l’article 9.1, aplicable analògicament per integrar les llacunes de l’article 9.2. En conseqüència, aquest àrbitre entén, en primer terme, que si els treballadors afectats en el litigi realitzen la seva «jornada ordinaria de trabajo» distribuïda en el mòdul cronològic diari que consta en la proposta d’arbitratge, i durant aquest mòdul assoleixen tota la producció prevista, hauran de ser remunerats com estrictament indiquen els termes pactats en el conveni per a la jornada ordinària de treball.
En segon terme, i com disposa l’article 9.1b), tenen dret a percebre l’import d’una festa pagada, si és una empresa semimecanitzada, quan «sobrepasen el horario habitual de trabajo». Res no s’indica sobre els motius pels quals es pot superar aquest horari habitual que, segons aquest àrbitre, pot haver passat tant per l’obligació d’assolir la quota de producció prevista si no ha estat possible fer-ho dins de l’horari, com per haver pactat les parts (a l’empara de la llibertat contractual prevista en l’article 35 de la Llei de l’estatut dels treballadors i interrelacionant-ho amb l’article 6 del conveni col·lectiu objecte de litigi) la realització d’hores per damunt de la jornada ordinària prevista, és a dir, hores extraordinàries. Amb tot, aquesta no és la dicció de l’article 9.1b), que només considera hores extraordinàries strictu sensu les que sobrepassen la «jornada ordinaria de trabajo».
Malgrat això, segons aquest àrbitre, no hi ha cap diferència entre «horario habitual de trabajo» i «jornada ordinaria de trabajo» en el litigi ara sotmès a arbitratge, si ens avenim a una correcta interpretació de l’article 34 de la Llei de l’estatut dels treballadors, a l’apartat 1 del qual s’indica que la durada de la jornada de treball «será la pactada en los convenios colectivos o en los contratos de trabajo» i també que la durada màxima de la jornada ordinària de treball «será de 40 horas semanales de trabajo promedio en cómputo anual».
En efecte, l’article 5 del conveni fixa en 1.805 hores anuals la jornada de treball al sector, és a dir, millora la previsió legal i disposa la seva distribució setmanal en 39 hores i 40 minuts, millorant també la previsió legal de 40 hores. Quant a la fixació de l’horari, mòdul de la distribució diària de la jornada de treball, segons consta en l’expedient, els treballadors treballen de dilluns a divendres des de les 23.00 (del dia anterior) a les 5.12, i dissabtes des de les 23.00 (del dia anterior) a les 7.40. És a dir, el seu horari de treball «habitual» suma 39 hores i 40 minuts, cosa que provoca una identitat entre els termes de distribució de la jornada pactada per les parts a l’empresa i els termes del conveni. Una altra qüestió seria si l’horari habitual pactat per les parts està per sota dels màxims fixats per les parts negociadores, i en aquest supòsit aquest àrbitre entén que hi hauria una diferència segons si es treballa per damunt de l’horari habitual, amb el dret a percebre només l’equivalent a una festa pagada, o si se supera la jornada ordinària de treball setmanal prevista en el conveni. En aquest cas hi hauria dret a percebre també la remuneració corresponent a les hores extres realitzades, sempre que la distribució de la jornada no sigui irregular i en els termes que possibilita la reforma de l’article 34 de la Llei de l’estatut dels treballadors per la Llei 11/1994, de 19 de maig.
Per tot això, aquest àrbitre entén que la perllongació de la jornada ordinària de treball en el supòsit objecte de litigi coincideix amb la perllongació de l’horari habitual —entenent en una acepció jurídica del pactat per les parts i no en una interpretació lliure i que no té cabuda en aquesta anàlisi el fet que es pugués realitzar normalment i en durada superior o, perquè no, inferior al pactat— i que la realització voluntària d’una jornada superior a les 39 hores i 40 minuts setmanals, distribuïda en els termes exposats anteriorment, ha d’originar el pagament d’una remuneració consistent a una festa pagada, amb independència de la franja horària major o menor en què se supera l’horari habitual de treball, ja que l’article 9.1b) no disposa res al respecte, i de les hores extres treballades de dilluns a divendres, o en dissabte, més enllà de les 5.12 o de les 7.40, respectivament.
Vist tot això i després d’examinar els fets provats i els fonaments de dret que cal emprar en aquest litigi, aquest àrbitre emet el següent
Laude arbitral
Primer. No hi ha cap obligació general per als treballadors de perllongar la jornada laboral corresponent a un dia de vigília de festiu intersetmanal, sempre que s’assoleixi la quota setmanal mínima de producció prevista per a les empreses a rendiment (200 kg) i que és aplicable per analogia a les empreses semimecanitzades. Només en cas de no assolir aquest rendiment, els treballadors estaran obligats a prestar servei més enllà de l’horari habitual per aconseguir-lo.
Segon. Si es perllonga la jornada, per qualsevol motiu, els treballadors afectats tindran dret a percebre l’import corresponent a la festa pagada i també a les hores extres que es realitzen un cop se supera el seu horari habitual, per coincidir en el cas litigiós aquest horari, pres com a mòdul de distribució de la jornada, amb la jornada ordinària de treball prevista en l’article 5 del conveni.
Notifiqui’s aquest laude arbitral a les parts, fent-los saber que, d’acord amb el previst en l’article 11.9 del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya, té caràcter vinculant i que només podrà ser recorregut davant dels tribunals laborals pels motius previstos en l’article 11.10 de l’esmentat Reglament.