PAB 206/94

Laude arbitral dictat el 3 de gener de 1995, en arbitratge establert en l’article 67 del Conveni col·lectiu de treball en la indústria de la construcció i obres públiques de la província de Barcelona, i ratificat com arbitratge voluntari acceptat per la direcció i el comitè d’empresa d’OYSHSA, per Javier Crespán Echegoyen, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa OYSHSA

Vist i examinat per l’àrbitre designat per les parts el conjunt d’aspectes i circumstàncies que concorren a l’empresa OYSHSA.

Resultant que en el Conveni col·lectiu de treball en la indústria de la construcció i obres públiques de la província de Barcelona en l’article 67, clàusula d’aplicació del règim salarial (despenjament), en el paràgraf cinquè, s’assenyala que «Caso de no llegarse a un acuerdo las partes se someterán al arbitraje del Tribunal Laboral de Catalunya».

Resultant que el 7 de desembre de 1994 la direcció de l’empresa referenciada i la legal representació dels treballadors se sotmeten voluntàriament a l’arbitratge del Tribunal Laboral de Catalunya en les condicions que determina el seu Reglament.

Resultant que en aquesta mateixa data ambdues parts designen Javier Crespán Echegoyen àrbitre de la qüestió sotmesa a arbitratge.

Resultant que el tema sotmès a l’arbitratge és:
«Determinar si en virtut dels antecedents normatius és d’aplicació a l’empresa OYSHSA la clàusula de despenjament prevista en l’article 67 del Conveni col·lectiu de treball en la indústria de la construcció i obres públiques de la província de Barcelona per al 1994».

Resultant que l’arbitratge al qual se sotmeten ambdues representacions té qualitat de dret.

Resultant que l’àrbitre designat accepta l’encàrrec en data 12 de desembre de 1994.

Resultant que les parts són escoltades per l’àrbitre designat als locals del Tribunal Laboral de Catalunya el dia 14 de desembre de 1994.

Resultant que, a conseqüència d’aquesta reunió, s’ha incorporat al dossier la documentació aportada per les parts.

Considerant que la competència per dictar aquest laude arbitral està determinada per l’acord adoptat en l’article 67 del Conveni col·lectiu de treball en la indústria de la construcció i obres públiques de la província de Barcelona per al 1994 i per l’acord adoptat per les parts en data 7 de desembre de 1994 en l’àmbit del Tribunal Laboral de Catalunya.

Considerant que en l’exposició de fets que originen el conflicte la direcció de l’empresa manifesta que a l’empara del què disposa l’article 67 del Conveni col·lectiu de treball per a la indústria de la construcció i obres públiques, que regula les relacions laborals a l’empresa, i vist que en els dos darrers exercicis el grup d’empreses amb les quals OYSHSA estableix i formula els seus balanços consolidats ha tingut pèrdues, es determina la suspensió de l’augment salarial, exercitant la clàusula de despenjament.

Considerant que el paràgraf segon de l’article 67 diu « «sin perjuicio de lo anterior, aquellas empresas cuya situación económica se encuentre en alguno de los supuestos que más adelante se indican podrán suspender la aplicación del incremento salarial del convenio, siempre que se dé una de las siguientes circunstancias:
a) Que los dos últimos ejercicios económicos presenten pérdidas. Se acreditarán dichas pérdidas mediante los documentos depositados en el Registro mercantil para aquellas empresas con obligación legal de realizar este trámite o mediante informe emitido por un auditor o un profesional habilitado al efecto para el resto de empresas.
b) Que esté afectada por algún procedimiento concursal, suspensión de pago o quiebra».

Considerant la direcció d’OYSHSA que el grup d’empreses al qual pertany està en el primer dels supòsits, tot i que no hi està l’empresa, que l’any 1992 va tenir pèrdues, però no el 1993.

Considerant que l’empresa aplica la setena directiva del Consell de la Unió Europea de 13 de juny de 1983, basada en la lletra g) de l’apartat 3 de l’article 54 del Tractat, relativa als comptes consolidats (83/349/CEE).

Considerant que, com assenyala la directiva, l’objectiu de la coordinació en matèria de comptes consolidats és protegir els interessos lligats a les societats de capitals i que aquesta protecció suposa el principi de l’establiment de comptes consolidats quan aquesta societat forma part d’un grup d’empreses, i que aquests comptes s’estableixen obligatòriament, almenys quan la societat en qüestió és una societat matriu i d’altra banda, per a la total informació, cal que, quan una empresa filial és ella mateixa, una empresa matriu estableixi comptes consolidats i que, no obstant això, aquesta empresa pot, i a voltes té l’obligació, ser dispensada d’establir aquests comptes consolidats, sempre i quan els seus associats i els tercers estiguin prou protegits.

Considerant que és indispensable, diu també el preàmbul de l’esmentada directiva, que l’apèndix dels comptes consolidats contingui les informacions precises sobre les empreses que s’hagin de consolidar.

Considerant en tot cas que l’esmentada directiva no té transposició en l’ordenament jurídic espanyol i, en conseqüència, de moment el seu compliment és voluntari, tot i que és evident que cal tenir-la en compte com a tendència cap al futur, de tota manera cal considerar que l’any 1983 Espanya encara no formava part de la CEE.

Considerant, no obstant això, que l’objectiu de la coordinació en matèria de comptes consolidats és protegir els interessos lligats a les societats de capitals i que res s’assenyala pel que fa als criteris de determinació de condicions contractuals amb els treballadors. I que, fins i tot, segons en quines circumstàncies no és obligada l’existència de comptes consolidats, malgrat formin un grup d’empreses, per entendre que els seus associats i tercers es troben prou protegits.

Considerant que quant al tema objecte d’aquest laude no és significatiu el fet que es presentin comptes consolidats ja que això té altres objectius que no la determinació d’elements de relació contractual laboral, com és la protecció d’interessos lligats a les societats de capitals.

Considerant que no hi ha en la norma social espanyola definicions precises sobre el concepte de grup d’empreses en relació amb la determinació dels elements de relació contractual laboral i les responsabilitats que se’n derivin.

Considerant que cal recórrer a criteris jurisprudencials que han configurat el concepte de grup d’empreses i les responsabilitats que se’n poden derivar en relació amb els elements contractuals laborals.

Considerant que s’ha analitzat amb detall un conjunt de sentències del Tribunal Suprem en relació amb el concepte de grup d’empreses i que sempre són dins del social, com les de 8 d’octubre de 1987, de 22 de juliol de 1989, de 22 de gener de 1990, de 30 de gener de 1990, de 3 de maig de 1990, de 19 de novembre de 1990 i de 26 de novembre de 1990, en què de manera progressiva i acumulativa es va configurant el concepte de grup d’empreses.

Considerant que la sentència del Tribunal Suprem de 30 de juny de 1993 estableix una detallada recapitulació de tota la doctrina jurisprudencial de l’alt organisme, en relació amb les característiques determinants del concepte de grup d’empreses, perquè resulti laboralment responsable. Així, el fonament de dret novè de la sentència del Tribunal Suprem de 30 de juny de 1993 (Ar 4939) estableix el següent:
«a) La responsabilidad solidaria se fundamenta en la búsqueda de la realidad auténtica de los hechos, más allá de los formalismos y formalidades jurídicas, evitando que pese sobre el trabajador el oneroso deber de indagación de interioridades negociables subyacentes que suelen ser difíciles de descubrir y, en aras de la seguridad jurídica, evitando así empresas ficticias y sin garantías de responsabilidad: sentencias de 3 marzo y de 8 octubre de 1987 (resoluciones judiciales 1987, 1.321 y 6.973).
b) Responsabilidad solidaria en el grupo de empresas que se presenta con una relación vertical de dominación y un sistema de gobierno unitario, en un conjunto formado con una evidente vinculación, tanto económica como personal: sentencia de 24 de julio de 1989 (resolución judicial 1989, 5.908).
c) Para que se dé la responsabilidad solidaria, en el cumplimiento de las obligaciones laborales, entre los componentes del grupo es preciso que las conexiones entre sus distintos miembros sean no ya económicas o financieras, sino de tipo laboral (plantilla única o indistinta): sentencia de 22 de enero de 1990 (resolución judicial 1990, 180).
d) La responsabilidad solidaria exige además de la actuación unitaria del grupo de empresas, con unos mismos dictados y coordenadas, con confusión patrimonial, la prestación laboral al grupo de forma indiferenciada y la utilización abusiva de la personalidad jurídica independiente de cada una de las empresas, en perjuicio de los trabajadores: sentencia de 30 de enero de 1990 (resolución judicial 1990, 233).
e) Es preciso que en el grupo se dé un nexo o vinculación que presente ciertas características especiales:

a) Funcionamiento integrado o unitario, como precisan las sentencias de 6 de mayo de 1981 (resolución judicial 1981, 2.103) y de 8 de octubre de 1987 (resolución judicial 1987, 6.973); b) prestación de trabajo indistinta o común simultánea o sucesiva, en favor de varios empresarios, como advierten las sentencias de 11 de diciembre de 1985 (resolución judicial 1985, 6.094), de 3 de marzo de 1987, de 8 de junio de 1988 (resolución judicial 1988, 5.256), de 12 de julio de 1988 (resolución judicial 1988, 5.802) y de 1 de julio de 1989: sentencia de 3 de mayo de 1990 (resolución judicial 1990, 3.946).

f) Para que se declare la comunicación de responsabilidad es exigible que haya en el grupo confusión de plantilla, confusión de patrimonios, apariencia externa de unidad empresaria y unidad de dirección: sentencia de 19 de noviembre de 1990.
g)Salvo supuestos especiales, los fenómenos de circulación del trabajador dentro de las empresas del mismo grupo no persiguen una interposición ilícita en el contrato para ocultar al empresario real, sino que obeceden a razones técnicas y organizativas derivadas de la división del trabajo dentro del grupo de empresas; práctica de lícita apariencia, siempre que se establezcan las garantías necesarias para el trabajador, con aplicación analógica del artículo 43 del Estatuto de los trabajadores: sentencia de 26 de noviembre de 1990 (resolución judicial 1990, 8.605).»

Considerant que s’ha analitzat una sentència de 15 de juny de 1994, procediment número 73/1994 de la Sala Social de l’Audiència Nacional, que precisament desestima la demanda en el sentit que l’empresa demandada no pot despenjar-se del Conveni col·lectiu de pinsos compostos perquè no ha tingut pèrdues el 1992 i el grup d’empreses sí les ha tingut, i resultant que la sentència assenyala que sí pot acollir-se al despenjament del conveni col·lectiu perquè «(…) hay responsabilidad solidaria cuando dentro del grupo empresarial aparezca unidad de caja o bien un sistema organizativo y estructural común o bien se produzca un trasvase de trabajadores entre las distintas empresas y como en el presente caso aparece probado (…)».

Per tot el que s’exposa, i segons el meu lleial saber i entendre, arbitrant en dret, dicto el següent

Laude arbitral

Primer. Que en el cas de l’empresa OYSHSA no es compleix cap dels dos supòsits previstos en l’article 67 del Conveni col·lectiu de treball de la indústria de la construcció i obres públiques de la província de Barcelona per al 1994, que justifiqui la seva pretensió de no aplicar l’augment del conveni establert.

Segon. Que no es pot derivar de la pràctica lloable del grup d’empreses al qual pertany OYSHSA l’establiment de comptes consolidats atès el tenor de la directiva del Consell de la Unió Europea de 13 de juny de 1983 (83/349/CEE), com a element determinant per aplicar l’esmentat despenjament, per tal com l’objectiu pretès en establir comptes consolidats, segons assenyala l’esmentada directiva, és el de protegir els interessos lligats a les societats de capitals, i que en algunes condicions s’ha de dispensar d’establir aquests comptes consolidats sempre que els seus associats i els tercers estiguin prou protegits.

Tercer. Que de la situació dels comptes consolidats i dels objectius pretesos no s’han de derivar responsabilitats laborals, perquè aquesta pretensió no s’inclou en el què assenyala la directiva i, en conseqüència, no infereix situacions concretes econòmiques de cadascuna de les empreses del grup. La mateixa directiva assenyala que ha d’aparèixer en els apèndixs la informació de cada empresa, als efectes que corresponen.

Quart. Que en virtut del què assenyala la sentència del Tribunal Suprem de 30 de juny de 1993, l’empresa OYSHSA no forma part d’un grup d’empreses que resulti laboralment responsable als efectes del despenjament en virtut de l’article 67 del conveni col·lectiu abans indicat.

Cinquè. Que seguint la sentència de l’Audiència Nacional de 15 de juny de 1994 no estem tampoc davant d’un supòsit de caixa única ni de sistema organitzatiu i estructural comú, ni es produeix cap transvasament de treballadors entre empreses, criteris que en últim extrem podrien tenir-se en compte, si realment es produissin, per a la inaplicació de l’augment del conveni.