PAB 18/95

Laude arbitral dictat el 17 de febrer de 1995 per Emilio Castejón Vilella, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte plantejat a l’empresa FNSA

Vist i examinat per l’àrbitre designat per les parts el conjunt d’elements i circumstàncies que concorren en el conflicte existent a l’empresa FNSA.

Resultant que el 25 de gener de 1995 la representació legal de l’empresa de referència i la legal dels treballadors i treballadores se sotmeten voluntàriament a l’arbitratge del Tribunal Laboral de Catalunya en les condicions que determina el seu Reglament.

Resultant que en la mateixa data ambdues parts designen Emilio Castejón Vilella àrbitre de les qüestions sotmeses a l’arbitratge.

Resultant que l’àrbitre, designat en data 27 de gener de 1995, accepta l’encàrrec sotmès.

Resultant que el mateix dia 25 s’expressa l’assumpte sotmès a l’arbitratge, que és:
«Determinar si la paralització de la producció com a conseqüència de l’avaria en el sistema d’aspiració de l’empresa, el dia 21 de novembre de 1994, va ser originada per causa de força major o és imputable a l’empresa».

Resultant que l’arbitratge al qual se sotmeten ambdues representacions tenia ab initio la qualitat d’arbitratge de dret.

Resultant que els fets que són origen d’aquest conflicte van consistir a la paralització de l’activitat el dia esmentat durant aproximadament un torn de treball, degut a que la tempesta de la nit anterior va agreujar una avaria preexistent detectada uns tres dies enrera, que davant la impossibiltat de reparació definitiva per no estar disponible un ventilador de recanvi, havia estat objecte d’una reparació provisional que va quedar inutilitzada a causa de l’esmentada tempesta.

Resultant que en data 31 de gener de 1995 ambdues representacions han acordat, d’una banda, canviar la qualitat de l’arbitratge, que en origen era de dret, per la d’equitat i, de l’altra, reformular la qüestió objecte del conflicte, tot decidint sotmetre a l’àrbitre la controvèrsia següent:
«Determinar quines situacions han de considerar-se de força major i quines no, i el tractament que cal donar a cadascuna d’elles en relació amb les hores no treballades».

Resultant que les parts van ser escoltades per l’àrbitre designat, en les reunions que tenen lloc als locals del Tribunal Laboral de Catalunya els dies 31 de gener i 16 de febrer de 1995, i manifestant allò que cregueren correcte en suport de les seves posicions i aportant la documentació pertinent.

Resultant que, exposat abreujadament, la representació empresarial entén que la recuperació del temps perdut per causa de força major no ha de ser objecte de remuneració addicional.

Resultant que, exposat abreujadament, la representació dels treballadors i treballadores entén que la recuperació del temps no treballat per causa de força major ha de ser objecte d’una compensació econòmica específica.

Considerant que, en l’àmbit laboral, el concepte de força major no queda definit en la legislació vigent.

Considerant que, segons reiterada doctrina jurisprudencial, per tal que concorri força major l’esdeveniment en qüestió ha de ser: a) extraordinari, b) imprevisible, entenent la impossibilitat circumstancial de preveure’l, i c) irresistible, emprant la diligència deguda a les necessitats de precaució que racionalment es poden adoptar.

Considerant que, segons reiterada doctrina jurisprudencial, un element essencial de la concurrència de força major és que l’esdeveniment extraordinari s’origini per causes alienes al propi cercle i control de l’activitat empresarial.

Considerant que atesa la infinita diversitat d’esdeveniments que poden originar la paralització de la producció, resulta del tot impossible efectuar una enumeració exhaustiva de tots.

Per tot això, en atenció al que s’exposa, d’acord amb el lleial saber i entendre, i arbitrant en equitat, dicto el següent

Laude arbitral

Primer. Tindran consideració de força major:
a) Aquells esdeveniments la causa fonamental dels quals és de caràcter natural, com són pluja, neu, raig, terratrèmol i altres similars.
b) La interrumpció del subministrament elèctric per part de la companyia proveïdora.
c) Els actes de terrorisme.

Segon. No tindran la consideració de força major:
a) Les avaries la causa fonamental de les quals no és de caràcter natural.
b) Els incendis, llevat que el seu origen sigui exterior a l’empresa.
c) La manca de matèries primes.

Tercer. Amb força major o sense, qualsevol recuperació del temps no treballat per paralització de la producció ha de ser prèviament objecte de pacte entre les parts.

Quart. En els casos de força major, si no hi ha pacte entre les parts per a la recuperació del temps no treballat, cal sotmetre’s al que disposa l’article 47.2 de l’Estatut dels treballadors.