Laude arbitral dictat el 3 de juny de 1997 per Eduardo Rojo Torrecilla, membre del cos d’àrbitres del Tribunal Laboral de Catalunya, com a via de solució al conflicte existent a l’empresa FT
Arbitratge instat per C.G.L., director de l’empresa FT, i M.T.G.M., vocal de la secció sindical de CCOO de l’Ajuntament de Terrassa, sobre la interpretació de l’article 19 del conveni col·lectiu d’empresa, legitimació de la secció sindical per arribar a acords de caràcter general, i possibilitat de participar en la comissió paritària treballadors que no hagin integrat la comissió negociadora.
El present laude arbitral versa sobre els següents
Fets
Primer. Amb data 29 d’abril de 1997 C.G.L. va presentar l’escrit davant del Tribunal Laboral de Catalunya en sol·licitud de conciliació amb la part treballadora respecte a diverses qüestions litigioses.
Un cop celebrat l’acte de conciliació el 7 de maig, es van constatar les diferències existents entre la part empresarial i la part treballadora. Davant d’aquesta circumstància les parts van acordar sotmetre’s expressament al tràmit d’arbitratge en dret previst en els articles 11 i següents del Reglament del Tribunal Laboral de Catalunya, i van proposar per unanimitat el qui subscriu aquest arbitratge. Aquest àrbitre va acceptar la proposició amb data 9 de maig.
Segon. El litigi es produeix en el desacord entre les parts sobre la interpretació d’un article del conveni col·lectiu d’empresa, i també en els dubtes plantejats per ambdues parts respecte a la intervenció de la secció sindical en seu negociadora i a les possibilitats d’intervenció dels treballadors de l’empresa en la interpretació i seguiment del conveni. Les qüestions sotmeses a l’arbitratge són textualment les següents:
«1. Interpretació de l’artícle 19 (borsa de treball) del conveni col·lectiu d’empresa, pel que fa a l’eficàcia general de les seves clàusules d’exclusió.
2. Determinar la legitimació de la secció sindical per arribar a acords d’eficàcia general.
3. Determinar si els treballadors de l’empresa, que no són membres del comitè d’empresa ni tenen cap representació, poden formar part de la comissió paritària d’interpretació del conveni.»
Tercer. Aquest àrbitre va citar les parts per al tràmit de compareixença previst en la normativa reglamentària, el dia 14 de maig a les 12.30 hores. A aquest acte hi van assistir C.G.L. i E.G.G. com a assessor laboral d’FT, i M.T.G.M., i M.L.S.A., en la condició de secretària general de la secció sindical de CCOO de l’Ajuntament de Terrassa, i M.Á.M.C. en condició d’assessor de la part treballadora. El tràmit es va realitzar de forma separada amb cadascuna de les parts. A les preguntes de l’àrbitre ambdues parts compareixents es van ratificar en les seves posicions, i van aportar els escrits i la documentació que van considerar oportuns per a la defensa de les seves posicions (documentació que queda incorporada a l’expedient arbitral).
Quart. Aquest àrbitre ha estudiat amb deteniment tota la documentació aportada en l’expedient arbitral i ha escoltat l’exposició oral d’ambdues parts en el tràmit de compareixença, i també ha procedit a l’estudi de la documentació aportada amb posterioritat a la seva sol·licitud. D’acord amb tot això, i amb subjecció a la normativa vigent, manifesta la seva tesi jurídica en tractar-se d’un arbitratge en dret sobre el litigi suscitat, amb estricta subjecció als termes de la norma controvertida així com als d’aquelles altres que fos necessari interpretar i aplicar per a la correcta resolució del litigi.
És d’aplicació a tots aquests fets la següent fonamentació jurídica, és a dir els següents
Fonaments de dret
Primer. Convé resoldre el litigi suscitat responent de forma separada a cadascuna de les qüestions suscitades, si bé aquest àrbitre desitja manifestar amb anterioritat que considera que només la problemàtica que suscita la interpretació d’un precepte del conveni pot tenir incidència directa i immediata sobre la vida laboral de l’empresa i dels seus treballadors o d’aquells que tinguin expectatives de ser-ho, mentre que la segona i tercera qüestió requeriran una anàlisi i una posterior resolució de caràcter més teòric i doctrinal, sense perjudici, com és obvi, que els criteris definits en aquest arbitratge puguin contribuir a resoldre hipotètiques discrepàncies que se suscitaran ulteriorment a l’empresa.
Analitzem, doncs, de forma separada cadascuna de les qüestions sotmeses al bon criteri d’aquest àrbitre.
Se sol·licita, en primer lloc, en quins termes s’ha d’entendre l’article 19 del vigent conveni col·lectiu d’empresa pel que fa a l’“eficàcia temporal de les seves clàusules d’exclusió”. Referent a això cal indicar, en primer lloc, que l’article 2n del conveni estipula que la seva vigència serà diferent si es pren en consideració un bloc de matèries o un altre. Pel que fa a l’article 19, el capítol III (art. 15 a 21) serà vigent des de l’1 de gener de 1996 fins el 31 de desembre de 1997. Convé relacionar aquest article 2 amb el primer paràgraf de l’article 19, en el qual s’indica textualment que “para las categorías de técnicos y administrativos se constituye, durante la vigencia de esta materia, una bolsa de trabajo, cuyos criterios se indican más adelante”. A l’efecte de resolució del litigi, també interessa detenir-se a l’article 19.1, que permet la inclusió a la borsa de treball a aquells que hagin treballat com a mínim un any a l’empresa, abans del 31 de juliol de 1996, i també a l’article 19.2 quan s’indica que, llevat d’algunes excepcions que ara no tenen importància, “perdran el dret a estar a la borsa aquells que renunciïn a una citació de l’empresa…” (el destacat és meu).
La representació empresarial entén, i així ho manifesta a l’escrit aportat en el tràmit de compareixença davant d’aquest àrbitre, que l’eficàcia temporal de l’article 19 “no planteja cap dubte”, i consegüentment li és d’aplicació, ex article 2, a partir de l’1 de gener de 1996, per la qual cosa no poden quedar inclosos a la borsa els treballadors “que haguessin renunciat durant la seva vigència a una col·locació”. Afirma que el conflicte se suscita per la reclamació efectuada per un extreballador que, després de finalitzar el seu anterior contracte va renunciar a una nova contractació temporal el mes de maig de 1996, reclamació a la qual es va afegir posteriorment la secció sindical de l’Ajuntament de Terrassa.
Per la seva banda, la representació treballadora efectua una interpretació substancialment divergent de l’anterior, entenent que cal diferenciar clarament entre la “vigència global” de l’article 19, sense discutir que entra en vigor a partir de l’1 de gener de 1996, i l’eficàcia temporal de la clàusula d’exclusió continguda en el número 2 del precepte esmentat, que la situa en la data del 31 de juliol de 1996 segons disposa el número 1 de l’article 19, i d’aquí infereix, en relació amb el que es disposa en el número 2, que no es pot aplicar la norma a la treballadora reclamant, ja que “no es pot sostenir cap interpretació que pretengui la pèrdua del dret abans que aquest hagi nascut”, i si la renúncia es va produir abans de la possible aplicació del precepte creador de la borsa de treball (31 de juliol) difícilment es pot aplicar la norma a la treballadora quan encara no era d’aplicació, i a més el caràcter retroactiu de la norma podria provocar un perjudici per a la treballadora, fet que, per una banda provocaria la vulneració de l’article 9.3 de la Constitució, i de l’altra, des d’una perspectiva fàctica, podria comportar que “un treballador que al seu dia va exercir el legítim dret a rebutjar una oferta de treball es veiés perjudicat per una norma posterior (el conveni) que desconeixia per la seva inexistència, i que si l’hagués coneguda, probablement hauria influït en la seva decisió” (el destacat és meu). La representació de la part treballadora aporta doctrina jurisprudencial en defensa de la tesi definida.
A tot el que s’ha exposat anteriorment cal afegir que en el tràmit de compareixença la part empresarial va adduir que l’acollida de la tesi de la part treballadora podria plantejar un problema d’índole pràctica, seria que la reclamant s’incorporés a la borsa de treball en una posició superior a la d’altres treballadors i treballadores que es troben en la mateixa posició. La representació de la part treballadora rebutja la tesi empresarial, i sosté en el tràmit indicat, que no hi hauria persones que es veiessin afectades pel fet que aquest àrbitre acceptés la interpretació proposada de l’article 19 del conveni. També cal afegir que la part treballadora va adduir, en suport de les seves tesis, la redacció de l’últim paràgraf de l’article 11 del conveni, que afirma expressament que les llicències no tindran caràcter retroactiu, tot i estar enquadrades en un projecte, l’àmbit de vigència del qual se situa a partir de l’1 de gener de 1996, “per estar determinades per una causa objectiva produïda en un moment concret i el gaudi de la llicència condicionada a la necessitat del moment”.
Convé entrar ja en l’anàlisi detallada de la qüestió litigiosa per arribar posteriorment a una conclusió. De l’estudi detallat de l’article 2 del conveni col·lectiu es dedueix que les parts han utilitzat la possibilitat prevista per l’article 86.1 del Reial Decret legislatiu 1/1995, a través del qual s’aprova el Text refós de la Llei de l’estatut dels treballadors, de pactar “diferetns períodes de vigència per a cada matèria o grup homogeni de matèries dins de cada conveni”, períodes que oscil·len entre 2 i 4 anys de durada, essent de 2 anys el que afecta el capítol III, articles 15 a 20, i on s’ubica el conflictiu article 19, essent solament en aquest últim on s’inclouen referències a altres períodes que poden induir a confusió i discrepància.
La dicció de l’article 19 certament pot provocar confusió a causa del creuament de referències a períodes cronològics diferenciats, si bé ja es pot suggerir, d’acord amb criteris defensats per la doctrina científica, que “deberá estarse a la naturaleza de cada una de las instituciones reguladas en el propio pacto para determinar el alcance y viabilidad de sus efectos hacia el pasado” (A.V. Sempere y R. García. Jurisprudencia Social. Unificación de doctrina 1991-1992. Aranzadi, Pamplona, 1993, pàg. 43).
D’aquesta manera, la borsa de treball es constitueix “durant la vigència d’aquesta matèria” (s’entén que fa referència al capítol III), és a dir a partir de l’1 de gener de 1996, per bé que a la pràctica aquesta borsa va començar a funcionar el mes de desembre de 1996 segons s’acredita per les manifestacions d’ambdues parts en el tràmit de compareixença i pel document “Llistat provisional de les persones afectades per l’article 19 del conveni col·lectiu vigent”, de data 13 de desembre de 1996. D’altra banda, el número 1 de l’article 19 inclou en aquesta borsa tots aquells que haguessin treballat a l’empresa com a mínim un any abans del 31 de juliol de 1996, data que no respon a una simple casualitat o ocurrència de les parts signants del conveni, sinó que manté una estreta relació amb el moment de la seva signatura, que es va produir el 25 de juliol, i que sembla fer entendre, o si més no així ho dedueix aquest àrbitre després d’escoltar les parts en el tràmit de compareixença, que el dia de la signatura, o més exactament el dia final del mes en què se signa el conveni (només 6 dies després del de la signatura) suposa un abans i un després per als treballadors que haguessin prestat els seus serveis a l’empresa, ja que només aquells que ja haguessin treballat un any tindrien dret, i en determinades condicions, a incorporar-se a la borsa de treball de l’empresa. És a dir, la dicció del text (art. 19, núm. 1) sembla suficientment clara per interpretar-lo, a l’empara de les regles generals recollides a l’article 3.1 del Codi civil, en els termes següents: al marge del moment de la finalització de la relació contractual, tindran dret a incorporar-se a la borsa tots aquells que hagin treballat més d’un any abans de la data tantes vegades indicada. La presumpció és, doncs, d’incorporació general, solament destructible mitjançant la prova de la voluntat deliberada i conscient de la part treballadora de no incorporació a la borsa, i tot i així amb excepcions, de “renúncia a una citació de l’empresa” entre altres supòsits. El xoc de lògiques jurídiques és aquí clar i manifest, ja que mentre que l’inici de la vigència general de l’article 19 s’expressa de forma clara i indubtable en l’article 2 del conveni, la incorporació al fons només es pot produir a partir de diversos mesos amb posterioritat, precisament perquè el fons no existia amb anterioritat, o més concretament en el moment en què es va produir l’esdeveniment (negativa de la treballadora a un nou contracte temporal) que ha motivat el present litigi.
Incidentalment, és possible assenyalar aquí que l’article 19 també assenyala com a causa d’exclusió l’extinció de la relació laboral per “acomiadament procedent i durant el tràmit judicial de l’acomiadament”, redactat que suscita dubtes a aquest àrbitre sobre la seva conformitat a dret, en el moment que queda clar que la procedència es declara per resolució judicial, i no sembla conforme a dret l’actuació empresarial d’exclusió de la borsa d’aquells treballadors que hagin recorregut als tribunals en defensa dels seus drets, i al marge de quina hagi estat la resolució judicial, i aquí cal recordar la doctrina del Tribunal Constitucional exemplificada entre moltes altres en la sentència 14/1993, en què s’afirma que “de l’exercici de l’acció judicial no poden derivar-se conseqüències perjudicials per al treballador en l’àmbit de les relacions públiques o privades”, essent així mateix interessant esmentar la doctrina plasmada a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Navarra de 18 de desembre de 1996 en la qual, abordant el problema de les llistes d’espera en l’organisme autònom de Correus i Telègrafs afirma que “..no es constata una justificació objectiva i raonable a la diferenciació que s’estableix respecte a aquells treballadors que recorren a l’òrgan judicial reclamant l’existència de l’acomiadament…”.
El conflicte de lògiques jurídiques al qual m’he referit anteriorment ha de resoldre’s a favor de la tesi postulada per la part treballadora, sense que correspongui a aquest àrbitre pronunciar-se sobre hipotètics problemes d’alteració de l’ordre de prelació de les persones incorporades a la borsa. No és possible desconèixer, certament, el principi general d’irretroactivitat de les normes restrictives de drets individuals plasmat a l’article 9.3 de la Constitució, ni tampoc el caràcter no retroactiu de les normes al qual es refereix l’article 2.3 del Codi civil, llevat que es preveiés expressament el contrari. De la més correcta interpretació de tots els preceptes inclosos en el capítol III (art. 15 a 21) en relació amb el període de vigència indicat a l’article 2, es dedueix segons el parer d’aquest àrbitre, que només en un d’ells, precisament l’article 19, números 1 i 2, es produeix una modulació a la vigència d’aquesta regla general, modulació que té raó de ser precisament per la inexistència anterior de la borsa de treball, la regulació de la qual, pel que fa a la incorporació de treballadors, no ha d’implicar una disminució de drets per a treballadors que haguessin prestat els seus serveis a l’empresa amb anterioritat i que haguessin complert escrupolosament els dos requisits previstos en els números 1 i 2: treballar abans del 31 de juliol de 1996, i no renunciar a una citació de l’empresa exceptuant motiu justificat, renúncia que només pot operar a partir precisament de la creació de la borsa de treball, que no es produeix l’1 de gener de 1996, sinó a partir de la signatura del conveni. En conclusió, convé acceptar la tesi de la part treballadora en aquest punt i disposar que l’àmbit temporal d’exclusió del conveni es refereix solament a aquells que havent prestat els seus serveis com a mínim un any abans del 31 de juliol de 1996 hagin renunciat, amb posterioritat a aquesta data, a un nou contracte proposat per l’empresa.
Segon. La segona qüestió litigiosa versa sobre la legitimació de la secció sindical (s’entén que és la que intervé en el conflicte, és a dir, la secció sindical de CCOO de l’Ajuntament de Terrassa, segons la documentació aportada a aquest àrbitre en el tràmit de compareixença) per arribar a acords d’eficàcia general. Per a una millor comprensió de l’objectiu que persegueixen les parts després del plantejament d’aquesta genèrica qüestió, cal recórrer a l’escrit presentat per la representació empresarial davant del Tribunal Laboral de Catalunya, en el qual se sol·licita sotmetre al tràmit de mediació, arbitratge i conciliació “conèixer la legitimitat de la secció sindical, vàlidament constituïda, per arribar a acords modificatius sobre el text del conveni” (el destacat és meu).
Les parts han exposat a aquest àrbitre el litigi subjacent després de la sol·licitud d’arbitratge en aquesta qüestió. En efecte, s’ha suscitat per la part treballadora una possible modificació de l’article 19.6 del conveni, però davant la possibilitat de fer-ho pel comitè d’empresa que va negociar el conveni, en haver dimitit tots els seus membres, es planteja que pugui ser modificat per la secció sindical de CCOO. La part empresarial al·lega que la secció sindical no reuneix, en els termes regulats per la normativa vigent, “el requisit de capacitat necessari per arribar a acords vàlids i d’eficàcia general sobre la matèria”, si bé afirma en el seu escrit d’al·legacions que està plenament disposada a consensuar els aspectes de funcionament “sempre que aquests acords tinguessin la força d’obligar a totes les parts i a tercers afectats que, en el seu dret, poguessin impugnar les modificacions propugnades”. La representació treballadora al·lega que les seccions sindicals tenen legitimació per convenir segons disposen els articles 87.1 del Text refós de la Llei de l’Estatut dels treballadors i 8.2 de la Llei orgànica 11/1985 de 2 d’agost, de llibertat sindical, s’efectuen consideracions sobre la legitimació alternativa (Secció Sindical d’Empresa/Comitè d’Empresa) i no acumulativa que proclama la normativa legal, així com sobre el reconeixement de la legitimació dual que efectua el conveni número 154 de l’Organització Internacional del Treball, i acaba les seves acurades argumentacions defensant que la secció sindical “no solament representa els seus afiliats (legitimació directa) sinó que pel seu grau de representativitat representa al seu torn els no afiliats (legitimació ampliada), en virtut del que disposa el nostre ordenament jurídic” (el destacat és meu).
Com a qüestió prèvia, aquest àrbitre manifesta els seus dubtes sobre la legitimitat de la secció sindical de l’Ajuntament de Terrassa per intervenir en un conflicte que afecta una empresa municipal amb personalitat jurídica pròpia i diferenciada i que podria, consegüentment, disposar de representació sindical pròpia en els termes regulats per la normativa vigent. Ara bé, en el tràmit de compareixença les parts no han formulat cap observació que pogués qüestionar aquesta possibilitat, sinó més aviat al contrari, ja que com es desprèn de les intervencions de les parts i de la documentació aportada, existeix una única secció sindical del sindicat CCOO per a l’Ajuntament de Terrassa, o dit d’una altra manera, no solament per a l’Ajuntament pròpiament dit, sinó per a totes les empreses municipals; i aquesta secció va ser reconeguda per l’Ajuntament perquè actuï en tots els organismes autònoms i empreses municipals, ja que així ho infereix clarament aquest àrbitre, de l’acta del 5 de maig de 1995 aportada per la part treballadora, la clàusula quarta de la qual disposa que “les hores sindicals dels representants de les seccions sindicals seran les que figuren en les normes vigents, sense perjudici que en algun organisme autònom i/o empresa municipal es pugui facilitar l’assistència a les reunions”, i es reafirma en l’escrit de la part empresarial davant el Tribunal Laboral de Catalunya, en el qual es fa referència a la possible legitimació de la secció sindical “vàlidament constituïda”. En conseqüència, convé acceptar la pretensió de la part treballadora de resoldre la qüestió litigiosa.
L’article 19.6 del conveni concedeix als treballadors inclosos a la borsa de treball, i que en el moment de la convocatòria de plaça(ces) estiguin prestant els seus serveis a l’empresa amb contracte d’interinitat per substitució derivada d’incapacitat temporal, l’opció de continuar en el seu lloc de treball, o accedir a la plaça en el cas que fossin seleccionats. La part treballadora ha proposat, i així consta fefaentment a aquest àrbitre després de la lectura dels escrits de les parts i de les seves intervencions orals en el tràmit de compareixença, que s’ampliï aquesta possibilitat d’opció a tots els treballadors que en el moment de la convocatòria estiguin prestant els seus serveis a l’empresa, al marge i independentment del tipus de contracte que tinguin. En el tràmit de compareixença la representació de la part treballadora va mantenir que aquesta possibilitat hauria d’existir com a mínim per als treballadors i treballadores que els fos previsible la finalització del seu contracte de durada determinada, abans de l’inici de la nova relació contractual en el cas que fossin seleccionats per ocupar la plaça, i així mateix, es van efectuar algunes consideracions de caràcter general sobre la importància del principi d’estabilitat en el treball, entenent aquest àrbitre que l’aplicació de tal principi aniria referida, òbviament, als treballadors que ja estiguessin prestant serveis amb anterioritat.
És clar i evident, segons el parer del qui subscriu, que la qüestió litigiosa és d’abast general, però també pot tenir concreció pràctica, ja que si es donés una resposta afirmativa la part treballadora estaria legitimada per instar la negociació d’un nou conveni col·lectiu d’empresa, o plantejar-ne, si escau, la modificació de l’anterior, modificació que és en definitiva el que es persegueix en relació amb l’article 19.6 del conveni. La resposta negativa no deslegitimaria de cap manera l’actuació jurídica de la secció sindical, però la reduiria als àmbits de representació en què es mou una associació de dret privat, com és el sindicat.
La part treballadora ha efectuat un lloable intent de situar el debat sobre aquest punt, en els termes generals en què es mou tant la normativa legal com internacional, és a dir, en la legitimació negocial del sindicat, i aquest àrbitre no ha d’objectar res a l’argumentació sostinguda en l’escrit d’al·legacions. Ara bé, la qüestió que es debat és realment una altra: no si la secció sindical té genèricament legitimació per convenir, que ningú ho dubta jurídicament, sinó quan pot negociar amb eficàcia general; és a dir, en quina ocasió la negociació afectaria el conjunt dels treballadors de la unitat productiva.
La resposta a l’interrogant formulat es troba a l’article 87.1 del Text refós de la Llei de l’estatut dels treballadors: tota secció sindical podrà negociar un conveni col·lectiu d’empresa estatutari, d’eficàcia general erga omnes, quan pugui mesurar la seva representativitat prenent com a punt de referència el comitè d’empresa, o dit més exactament, quan la(les) secció(ons) sindical(s) sumi(n) la majoria dels membres del comitè. En el cas contrari, els acords de la secció sindical només podran afectar els afiliats al sindicat a l’empresa o centre de treball, però no el conjunt dels treballadors, ja que no es pot oblidar que el sindicat és una associació de dret privat i que els acords que adoptin els òrgans competents en el marc de les seves competències afecten únicament els afiliats, llevat que l’ordenament jurídic atorgui un plus especial de legitimació, concretat en l’ordenament jurídic espanyol, en la major representativitat en l’àmbit supraempresarial i en la possibilitat de subscriure convenis estatutaris en l’àmbit de l’empresa.
En el cas enjudiciat es produeix un fet que dificulta encara més l’actuació estatutària de la secció sindical, perquè no hi ha cap comitè d’empresa; d’aquesta forma, la secció sindical no pot demostrar que els seus membres, en hipotètica condició d’integrants del comitè d’empresa, sumin la majoria. Consegüentment, aquest àrbitre entén que si la pregunta es formula amb caràcter general, es podria concloure que té legitimació per a convenir, amb eficàcia general, tota secció sindical els membres de la qual sumin la majoria dels integrants del comitè; si la qüestió es planteja amb caràcter específic per a l’empresa FT, cal afirmar que la secció sindical de CCOO de l’Ajuntament de Terrassa no podrà subscriure un acord d’eficàcia general en el si de l’empresa ara com ara, ja que no hi ha comitè d’empresa.
Ara bé, després de respondre la qüestió plantejada, aquest àrbitre, volent buscar un punt d’apropament entre les parts per resoldre consensuadament la qüestió litigiosa, i en el marc d’una certa discrecionalitat que possibilita aquest arbitratge en resoldre qüestions d’abast general, suggereix a les parts dues vies per abordar el conflicte: d’una banda, convocar noves eleccions per al comitè, i si el sindicat CCOO obté la majoria dels membres, procedir a la sol·licitud de negociació d’un nou conveni col·lectiu d’empresa, en el benentès que la part empresarial podria negar-s’hi en no haver vençut el conveni vigent; d’altra banda, entendre que la legitimació sindical per negociar un nou conveni, certament amb els mateixos problemes que acabo d’exposar, s’hagués pogut donar quan es va escollir l’anterior comitè d’empresa que va ser qui va dur a terme la negociació. Però aquesta segona hipòtesi no pot tenir una resposta concreta per aquest àrbitre, ja que desconeix si els membres integrants del comitè d’empresa anterior pertanyien o no al sindicat, la secció sindical de la qual acciona en el present arbitratge.
Tercer. A continuació convé respondre a la tercera qüestió objecte del present arbitratge, que és determinar si poden participar en la comissió paritària d’interpretació del conveni “treballadors de l’empresa que no són membres del comitè d’empresa ni tenen cap representació”. Les parts difereixen novament pel que fa a la validesa d’aquesta participació: la part empresarial al·lega en el seu escrit que no seria vàlid ni tampoc podria tenir eficàcia general un acord “assolit amb una comissió paritària composta per una representació dels treballadors diferents dels components de l’anterior comitè d’empresa”; per contra, la part treballadora efectua unes detallades consideracions jurídiques subratllant que a l’ordenament jurídic espanyol no existeix cap condicionament a la possibilitat plantejada en la qüestió litigiosa, i que més concretament l’article 6 del conveni col·lectiu d’empresa no requereix de forma expressa que la representació del personal hagi de ser elegida entre membres de la comissió negociadora o del comitè d’empresa, sinó que simplement es refereix de forma genèrica a tres representants “per part dels treballadors”. La representació de la part treballadora efectua a continuació algunes consideracions sobre com es va desenvolupar la negociació del conveni i qui van ser els negociadors, i acaba amb unes reflexions sobre la necessitat de potenciar la participació directa en el si de la petita empresa, fins i tot quan, segons el parer d’aquest àrbitre, inicialment, caldria qüestionar-se el caràcter de “petita empresa” d’una empresa com és la litigant, que ocupa 28 treballadors en l’actualitat i que va poder celebrar, en el seu moment, eleccions a comitès d’empresa per complir la normativa sobre el nombre de treballadors que el feia possible. En tràmit d’al·legacions la part treballadora va posar especial èmfasi a assenyalar de quina manera l’article 15 del conveni obre la porta a la participació de tots els treballadors en la major part de les qüestions que afecten les relacions socioeconòmiques en el si de l’empresa.
Per a la correcta resolució de l’arbitratge en aquest tercer punt, cal efectuar unes breus consideracions sobre la forma en què es va desenvolupar la negociació del conveni col·lectiu d’empresa, abans de procedir a l’anàlisi legal. D’aquesta manera, i segons la documentació lliurada a aquest àrbitre consistent en l’“Acta de constitució de la comissió negociadora” de data 30 de maig de 1996, la comissió negociadora va quedar constituïda per 3 representants de la part empresarial i 1 assessor, i per la part treballadora per 9 membres i 1 assessor, si bé posteriorment s’indica en aquest mateix document que a les sessions de la comissió, hi participaran un màxim de 4 persones per cada part.
Es pot considerar peculiar la composició de la representació treballadora, ja que estava formada per 2 membres del comitè d’empresa, 1 de la secció sindical (s’entén, tot i que no consti expressament a l’acta, que es refereix a la secció sindical de CCOO de l’Ajuntament de Terrassa) i 6 treballadors sense cap representació qualificada per la condició de membres del comitè d’empresa o delegats sindicals. I també es pot qualificar de peculiar la signatura del conveni col·lectiu un cop es va arribar a un acord entre les parts, ja que el van subscriure els integrants de l’autodenominada comissió negociadora. L’ús que fa aquest àrbitre del terme peculiar no vol desmerèixer de cap manera la importància de la negociació ni l’esforç d’aquells que van participar-hi, sinó que es refereix a les dificultats jurídiques per encaixar la legalitat de tot el procés negociador en l’àmbit del conveni estatutari del títol III del Text refós de la Llei de l’estatut dels treballadors, i més concretament dins de l’article 87.1, ja que es reserva la negociació col·lectiva d’empresa o centre de treball únicament i exclusivament al comitè d’empresa o a les seccions sindicals, sempre que aquestes sumin la majoria dels membres del comitè, i no es preveu la participació directa dels treballadors afectats, per la qual cosa jurídicament es podria qüestionar la validesa d’aquest pacte perquè tingui eficàcia erga omnes. Ara bé, no correspon a aquest àrbitre, en el seu estricte àmbit competencial, pronunciar-se sobre aquesta qüestió, essent així a més, que el text es va presentar a registre, dipòsit i publicació davant l’autoritat laboral autonòmica competent, i posteriorment publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya número 2282, de 10 de novembre de 1996, sense que es realitzessin manifestacions sobre la presumpta no conformitat a dret per part de l’autoritat administrativa, o de tercers que poguessin veure’s afectats.
En definitiva, va ser una negociació en què van participar, al marge ara de la problemàtica jurídica, treballadors de l’empresa que no tenien cap representació institucional, o si més no això és el que creu aquest àrbitre després d’examinar la documentació aportada. Dit d’una altra manera, el debat sobre la composició de la comissió paritària adquireix unes certes peculiaritats en el cas objecte d’examen, ja que en primer lloc no hi ha comitè d’empresa en haver dimitit tots els seus membres i no haver convocat noves eleccions, i considerant, en segon lloc que alguns treballadors “de base” que van participar de facto en la negociació, tenen un cert coneixement dels termes, no solament del conveni final sinó també de com es van desenvolupar les negociacions.
L’article 85.2 del Text refós de la Llei de l’estatut dels treballadors inclou entre els continguts mínims de tot conveni col·lectiu estatutari, la designació d’una comissió paritària “de la representació de les parts negociadores”, perquè entengui de totes les qüestions que aquelles desitgin atribuir-li, òbviament dins dels àmbits competencials oportuns. La qüestió jurídica que es debat és determinar si la comissió paritària només la poden formar persones que van participar en la negociació com a membres de la comissió negociadora, o bé poden participar-hi persones externes a aquesta comissió, al marge i amb independència, ara, que la qüestió se susciti en l’àmbit empresarial o supraempresarial. La resposta no és pacífica ni doctrinalment ni jurisprudencialment, i consegüentment convé analitzar alguns dels pronunciaments abans que aquest àrbitre es pronunciï sobre la qüestió litigiosa, si bé es podria indicar, ara amb caràcter general, i tal com han subratllat els estudiosos de la matèria, que “casi sin excepciones, los convenios exigen que la designación de los mismos se efectúe precisamente a favor de quienes ya hubieran sido miembros o componentes o vocales de la correspondiente comisión deliberante o negociadora…” (J. Martínez Girón, Los pactos de procedimiento en la negociación colectiva. IELSS, Madrid, 1985, pàg. 43-44).
A favor de la tesi limitadora, és a dir que hagin de ser membres prèviament de la comissió negociadora, es va pronunciar en el seu moment Tomás Sala Franco, basant-se en el fet que això era deduïble del tenor literal del text legal (“comissió paritària de les parts negociadores”) i també per consideracions d’ordre lògic, ja que els negociadors són els que coneixen millor el conveni per interpretar-lo (diversos autors, El Estatuto de los trabajadores. Edersa, Madrid, 1981, pàg. 575). De forma més matisada, una publicació posterior en què va participar l’esmentat professor juntament amb altres professionals del ius laboralisme defensa la tesi que “es dudoso que los miembros de la Comisión paritaria tengan que ser necesariamente miembros de la Comisión negociadora, aunque lógicamente normalmente sea así” (T. Sala Franco, director, Guía práctica de la negociación colectiva. Tirant lo Blanch, València, 1995, pàg. 70).
Altres autors han defensat interpretacions més àmplies respecte a la possibilitat de participació dels treballadors a la comissió paritària. J.M. Goerlich va defensar que l’incís “representació de les parts negociadores” es pot interpretar no referint-lo a la relació subjectiva existent entre membres de la comissió negociadora i de la paritària, sinó “a la relació funcional existent entre ambdues”; en subratllar-se la importància de les funcions que la comissió negociadora encomani a la comissió paritària i no posar l’èmfasi únicament i exclusivament en les persones que la integren, es permetria “l’entrada de persones que no van ser presents en la taula de negociacions” i es facilitaria, així mateix, “la descentralización funcional y territorial de la comisión paritaria” (“Notas sobre el régimen orgánico de la comisión paritaria del convenio”. Actualidad Laboral, núm. 36/1988, pàg. 2110-2111). També va defensar la interpretació més àmplia el malaguanyat magistrat del Tribunal Suprem Rafael Martínez Emperador, en un comentari a l’article 91 de la Llei de l’estatut dels treballadors, el qual acceptava que a la pràctica el més freqüent seria que integressin la comissió paritària alguns membres de la comissió negociadora, però que no necessàriament havia de ser així, segons la interpretació literal de l’article 85.2 de la Llei de l’estatut dels treballadors, ja que la referència a la representació de les parts negociadores no significava, segons el seu parer, que fos obligatori que la comissió paritària la integressin membres de la comissió negociadora “ya que las partes negociadoras y la comisión negociadora son cosas distintas según se deduce de lo establecido en el artículo 88.2 de la Ley del estatuto de los trabajadores” (“Comentarios a las Leyes laborales.” El Estatuto de los Trabajadores. Tom XII, Vol. 2n, art. 84, 86, 90 i 91. Dirigits per Efren Borrajo Dacruz. Edersa, Madrid, 1985, pàg. 222).
Com es pot observar no hi ha unanimitat en el fòrum científic, i ha de ser la mateixa negociació la que resolgui la qüestió en cada ocasió en concret, en el benentès que la realitat negocial espanyola situa la comissió paritària, en la major part de les ocasions, com un apèndix qualificat de la comissió paritària, i consegüentment integrat per persones que van viure la negociació i que estan en condicions d’interpretar el conveni. Ara bé, també és cert que nombrosos convenis col·lectius atribueixen funcions més àmplies a les comissions paritàries i que algunes d’elles es poden realitzar en condicions d’eficàcia quasi iguals tant per aquells que van negociar com pels qui no van participar a les sessions de la comissió negociadora. El mateix redactat de l’article 6 del conveni col·lectiu d’FT ens dóna arguments per defensar la hipòtesi manifestada a l’incís anterior, ja que les funcions de la comissió paritària no són solament les d’“interpretació”, molt més fàcils d’executar per aquells que van participar a la negociació, sinó també les de “vigilància i desenvolupament del conveni”, que també poden efectuar, segons el meu parer, subjectes externs a la primera negociació.
Davant les circumstàncies observades durant el procés negociador viscut a l’empresa, i per tant no essent extrapolable l’argumentació que segueix a altres supòsits fàctics diferents, aquest àrbitre entén que es pot efectuar una interpretació flexible de l’article 85.2d) del Text refós de la Llei de l’estatut dels treballadors, i permetre que integrin la comissió paritària altres treballadors de l’empresa, essent raonable pensar, segons l’opinió d’aquest àrbitre, que haurien d’integrar-la persones que jurídicament no van participar com a membres de la comissió negociadora però que sí que van participar de fet en el procés negociador acredita l’acta de constitució de la comissió negociadora i les signatures del text definitiu de conveni, encara que aquest raonament que acabo de fer no deixi de ser un intent d’argumentació lògica davant d’una realitat complexa, però que pot o no pot merèixer el vistiplau per part del conjunt dels treballadors de l’empresa. No obstant això, cal saber que ens trobem davant d’una situació tècnicament complexa, ja que havia d’haver estat o bé la comissió negociadora o bé el comitè d’empresa qui designés els membres integrants de la comissió per la part treballadora, i cap dels dos supòsits és possible en l’actualitat; per això que el mateix conveni col·lectiu podria predicar la utilització de la via oberta (art. 41), desenvolupant el que s’ha preceptuat en el Text refós de la Llei de l’estatut dels treballadors sobre l’exercici del dret de reunió (art. 77 a 80), perquè els treballadors, mitjançant assemblea, designin els membres de la comissió paritària.
Un cop vist tot el que s’ha exposat anteriorment, i després de l’examen dels fets provats i els fonaments de dret que s’han d’utilitzar en el present litigi, aquest àrbitre emet el següent
Laude arbitral
Primer. Poden participar a la borsa de treball regulada a l’article 19 del conveni col·lectiu d’empresa, tots els treballadors que hagin prestat els seus serveis com a mínim un any amb anterioritat al 31 de juliol de 1996 i que no hagin renunciat a una citació de l’empresa a partir d’aquesta data.
Segon. La secció sindical només està legitimada per arribar a acords de caràcter general quan els seus membres sumin la majoria dels membres del comitè d’empresa, per la qual cosa ara com ara la secció sindical de CCOO de l’Ajuntament de Terrassa no està legitimada per subscriure un acord d’eficàcia general per al conjunt dels treballadors de l’empresa FT.
Tercer. Poden formar part de la comissió paritària del conveni treballadors no integrants jurídicament de la comissió negociadora.
Notifiqueu aquest laude arbitral a les parts, i feu-los saber que d’acord amb el que preveu l’article 12.10 del Reglament de funcionament del Tribunal Laboral de Catalunya té caràcter vinculant, i que únicament es podrà recórrer davant dels tribunals competents per qüestions relacionades amb el procediment (falta de citació o d’audiència), aspectes formals de la resolució arbitral (incongruència) o vulneració dels drets fonamentals o del principi de norma mínima.
En el termini de 7 dies hàbils a partir de la notificació del laude, qualsevol de les parts podrà sol·licitar a l’àrbitre o àrbitres l’aclariment d’algun dels seus punts.